Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

L’onada

L’onada. Foto Ros Ribas

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40. Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més molt interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.

L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia aprés més sobre la segona guerra mundial i el periode d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.

Publicada a http://www.nuvol.com

La vida es sueño

La vida es sueño. Foto Ceferino López

La vida es sueño d’Helena Pimenta t’entra pels ulls però no arriba al cor. És un gran muntatge ple d’alts i baixos on destaca una imponent i extraordinària Blanca Portillo. Després de triomfar a Espanya aquesta adaptació del clàssic de Calderón de la Barca a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Clásico arriba al Teatre Lliure de Montjuïc on s’hi estarà fins el proper diumenge 17 de març.

El primer que destaca de La vida es sueño és l’imponent escenografia. En un mateix espai, que és com una mena de caixa buida d’una tonalitat entre gris i blanc marfil, s’hi recrea el palau del rei Basilio i la torre on està tancat Segismundo. És sobretot gràcies a la magnífica il·luminació de Juan Gómez Cornejo que el palau i la masmorra cobren vida. Gómez Cornejo ens regala,-perquè sí, és un autèntic regal que et deixa sense paraules-, una il·luminació pictòrica amb reminiscències expressionistes que fan de La vida es sueño una delícia pels ulls.

A la dreta de l’escenari, a prop del pati de butaques, hi trobem els músics, un quartet compost per guitarra barroca, viola de gamba, flauta de bec i percussió. I aquí topem amb un problema. Per una banda, la música dota de més profunditat forces escenes però l’acústica del Teatre Lliure (potser a causa de l’escenografia) hi juga una mala passada. No només hi ha moments on la música emmascara totalment la veu dels intèrprets sinó que si pugem unes poques files, no masses, es fa cada cop més difícil entendre què diuen. Tant, que si a algú del públic li agafa un atac de tos, -i ja sabem que cada dia és més freqüent-, ens perdem algunes rèpliques.

I si hi sumem que el vers, i el castellà antic, és un pèl difícil de seguir, la tos i les tertúlies enmig de la funció augmenten. Normalment m’agrada, i molt, veure un espectacle en vers i sovint passats uns minuts ja l’he assimilat totalment. Em va passar, per exemple, amb el Cyrano d’Oriol Broggi que ara podem tornar a veure a La Biblioteca de Catalunya, o amb La Bête on el vers fluïa amb una naturalitat absoluta. Aquí però, i malgrat que es tracta d’un repartiment de primera categoria, sembla que no s’hi acaben de sentir còmodes. Potser, i aquí és on hi trobem el principal problema d’aquesta adaptació de La vida es sueño, a causa de la trepidant intensitat en la majoria d’interpretacions. Resulta paradoxal, ja que per una banda Pimenta opta, com hem dit, per la delicadesa visual i aquí en canvi la direcció es torna més barroera. Des del principi els actors s’encenen tan ràpid com una metxa. Sense matisos. I això no només és esgotador pels propis intèrprets, també ho és pels espectadors. Són massa altius, ho subratllen tot, hi ha massa tensió. Exceptuant, i ara en parlarem, Blanca Portillo.

No hi ha paraules per descriure el Segismundo de Blanca Portillo. Si el muntatge d’Helena Pimenta no ens aconsegueix tocar el cor, Portillo ens el pren tantes vegades com vol. És absolutament increïble la riquesa de matisos i registres, la dicció precisa i perfecta. Blanca Portillo supera qualsevol expectativa. I se’n parlarà. I la recordarem. I podrem dir “Jo hi era. Jo he vist el Segismundo de la Portillo”

Com dir-ho?

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a ‘Com dir-ho?’  Foto de Clàudia Serrahima

Un professor. La seva alumna. I la pluja. A fora plou a bots i barrals. Dins, una visita inoportuna. Com dir-ho? és un trencaclosques a l’espera de la peça final. Íntima, valenta i un pèl angoixant. Una peça de cambra allargada artificiosament, sí, però molt ben escrita i a on tot està perfectament mil·limetrat. La nova obra de Josep Maria Benet i Jornet, i dirigida per Xavier Albertí, tanca la trilogia que va començar amb Soterrani i va continuar  Dues dones que ballen. 

Tres espectacles amb dos personatges més aviat antagonistes que plantegen un diàleg provocat per una situació límit. Com dir-ho? és, de les tres, la més rodona i madura. Soterrani, estrenada l’any 2008 a la Sala Beckett, aconseguia enganxar el públic durant gairebé una hora però cap al final anava perdent força. I, personalment, el millor de Dues dones que ballen era, en canvi, els últims quinze minuts que justificaven el títol de l’obra. Com dir-ho? ens atrapa des del principi i ens manté clavats a la butaca. De l’argument no se’n pot dir res. Només el que veiem els primers minuts: Un professor arriba, xop de cap a peus, a casa d’una estudiant per dir-li una cosa molt important. Benet i Jornet ens va donant informació de mica en mica i, tot i que arriba un punt on l’espectador desitja que ho digui d’una vegada i s’acabin els malentesos premeditats, l’interès no es desinfla. Però sí que ens obliga a preguntar-nos si aquests setanta minuts que triga el professor a revelar allò que l’ofega són el desenvolupament natural de la història o més aviat voluntat de l’autor.

Un dels grans encerts de l’obra és la posada en escena de Xavier Albertí. L’espai petit i íntim de l’Almeria Teatre, reforçat pels seients a tres bandes i una tènue il·luminació, crea la complicitat necessària perquè l’artifici no es faci massa evident. També hi ajuda, i molt, les convicents interpretacions de Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Boixaderas, magnífic, com sempre, dota el seu personatge de matisos i silencis. De Clàudia Benito, filla del també actor Andreu Benito, sorprèn la seguretat amb què aguanta el duel interpretatiu. Una mica sobrepassada en algunes escenes, es nota que encara li falten recursos a l’hora de crear i explorar un personatge, però en sentirem a parlar en el futur.

A més de l’intriga per saber el que ha de dir, i no pot, el personatge interpretat per Jordi Boixaderas, a Com dir-ho hi ha, de rerefons, un joc constant sobre el valor de la cultura en la societat. Josep Maria Benet i Jornet ens diu que la literatura està per sobre de tot i ens pot salvar de qualsevol tragèdia. Un únic somriure abans del llampec final. Abans de l’última frase, la peça que soluciona el trencaclosques. Potser no acaba de justificar els malentesos pels quals ens condueix el text, però sí que ens obliga a preguntar-nos com ho diríem. Ofegats per la tragèdia, trobaríem les paraules?

 Publicat a http://www.nuvol.com