Fuegos de Marguerite Yourcenar

Fuegos-©-Josep-Aznar

Fuegos-©-Josep-Aznar

Marguerite Yourcenar va escriure els textos que componen Fuegos en plena crisi amorosa. A través de nou proses líriques on dóna veu a nou personatges de la mitologia grega, l’autora es despulla per explicar-nos la seva pròpia història i parlar de l’amor i la passió.

Al muntatge de Josep Maria Pou les protagonistes són Maria Magdalena, Safo, Clitemnestra i la pròpia Yourcenar. Les quatre han estat enganyades i abandonades i ara tenen la paraula. S’apaguen els llums del Teatre Grec, sona If you go away (Ne me quitte pas) de Rod Mckuen i s’entreveu una ombra pujant a l’escenari. Així comença Fuegos. Un íntim i digne altaveu de les paraules més sinceres de Marguerite Yourcenar.

No és fàcil portar a escena textos que no han estat pensats pel teatre i encara menys convertir tres monòlegs en una unitat i fer-ho fàcil i digerible pel públic. I és el que ha aconseguit aquí el dramaturg Marc Rosich. Fuegos manté l’ànima i l’essència de Yourcenar, però adaptat amb criteri i pinzellades d’actualitat. Aquí l’autora és la protagonista que convida a les tres criatures a explicar la seva tràgica història per, a poc a poc, revelar-nos la seva pròpia. La frase “qué aburrido hubiera sido ser feliz” serveix de tornada per resumir el fracàs i l’angoixa que senten tots els personatges.

Josep Maria Pou ha creat un espectacle íntim i auster que potencia i embolcalla les paraules de Yourcenar. L’ornamentació és nul·la i l’escenografia de Sebastià Brosa totalment minimalista. De fet, tots els materials (fusta, aigua, sorra i sang) connecten d’alguna manera amb la naturalesa. Una decisió molt encertada, ja que el text té prou lírica. Tot per potenciar l’autèntica columna vertebral de Fuegos: el repartiment. Carmen Machi, Cayetana Guillén Cuervo, Nathalie Poza i Ana Torrent. Cares conegudes que de ben segur atrauen públic, però que alhora provoquen que Fuegos es quedi en un notable i no arribi a l’excel·lent. Totes elles són bones actrius, però el conjunt és massa irregular. La decisió de Pou, però, és intel·ligent, ja que les verdaderes protagonistes són les paraules totalment despullades de l’escriptora belga.
Potser esperàvem més de Carmen Machi, després de veure-la a Juicio a una zorra i Dispara/Agafa tresor/ repetir però no decep. Broda el personatge de Marguerite Yourcenar i amb total naturalitat passa de la ironia a la desesperació. Malauradament Cayetana Guillén Cuervo és tot el contrari i a la seva Maria Magdalena li falten matisos i autenticitat. Sentir el personatge, viure’l i deixar-se portar. La gran sorpresa de la nit és Nathalie Poza, que encarna a Clitemnestra. Brillant, natural, plena de matisos. Amb un magnetisme que enamora ens deixa bocabadats durant tot el monòleg. Ana Torrent, en canvi, és el contrapunt de tot això. Ens deixa entreveure el que podria ser una gran interpretació. Safo, de fet, és un caramel de personatge, però li falta força. Amb tot, Fuegos és un gran espectacle i una bona manera d’acomiadar el Festival Grec fins l’any que ve.

Juicio a una zorra

 

Foto de Sergio Parra

El dramaturg madrileny Miguel del Arco i l’actriu Carmen Machi presenten Juicio a una zorra, un monòleg sobre Helena de Troia, una dona maltractada per la història que va arriscar-ho tot per amor i va ser condemnada a l’eternitat. Ahir es va estrenar i es podrà veure fins al 16 de desembre al Teatre Lliure de Gràcia.

 

Vestit vermell, perruca rossa, sensualitat extrema, copes i més copes de vi i un dolor extrem, tan extrem que durant setanta minuts el vivim i respirem com si fóssim ella. Castigada per Zeus a la lletjor i a viure eternament, Helena de Troia reviu al Teatre Lliure per explicar-nos la seva visió de la tragèdia. Juicio a una zorra, escrita i dirigida pel madrileny Miguel del Arco i interpretada per Carmen Machi, es podrà veure al Lliure de Gràcia fins el 16 de desembre.

Tots coneixem la història d’Helena, la mortal més bella i causant de la guerra de Troia. Helena,-o Hèlena segons la pronunciació grega-, filla de Zeus i esposa de Menelau, va ser raptada (o seduïda) pel jove Paris, príncep de Troia provocant, així, una cruel guerra de més de deu anys. Però, i si la història no va anar així? Realment, com es pregunta Machi a Juicio a una zorra, els grecs necessitaven una excusa per incendiar i matar un poble sencer o qualsevol excusa és bona per prendre una ciutat tan estratègica en el comerç com Troia? Potser Helena no és la més puta. Qui sap. Potser el seu “error”, la seva única decisió va ser enamorar-se de Paris. Potser és una víctima de la història. Descobrim-ho.

Amb una força que ens deixa clavats a la butaca, Carmen Machi es posa en la pell d’una Helena castigada pel transcurs de l’eternitat i que beu per oblidar. S’emborratxa per tornar-se insensible a tot aquell dolor que va viure i que ens ha d’explicar per sotmetre’s, per fi, a un judici més just. Als nou anys va ser segrestada i violada per Teseu, als 14 el seu pare la va obligar a casar-se i d’un dia per l’altre es va veure casada amb un total desconegut, Menelau, que ja rondava els cinquanta anys. Per Helena la bellesa no és més que un càstig. Aquí Miguel del Arco,-guanyador del Max de l’any passat-, busca fer justícia i ens demana que oblidem el tòpic de la dona interessada, cruel i infidel que ha passat a la història.

Un monòleg exigent i escrit a la mida de Carmen Machi i que en principi s’havia d’interpretar només durant quatre dies al Festival de Mèrida del 2011. L’enorme èxit, però, va fer que es representés a Madrid i que finalment ens arribi a Barcelona. L’esborrany de Juicio a una zorra va néixer de La violación de Lucrecia, també dirigida per Miguel del Arco i interpretada per la gran Nuria Espert, una peça on s’explica durants uns minuts la guerra de Troia.

L’escenografia de Juicio a una zorra és austera, freda, i està marcada pel color vermell de la desena d’ampolles de vi que Helena beu durant el judici. Tampoc cal res més. La força i la presència de Machi omplen l’escenari de vida i ens transporten a un passat intangible, entre el mite i la història, que esdevé real i proper. L’actriu, més coneguda pel seu paper a la sèrie Aída, aconsegueix que passem de la comoditat del riure al plor més sincer en només uns instants.

Un text d’una gran càrrega dramàtica que Del Arco suavitza amb ironies vigents en l’actualitat. Tot i així, i malgrat que la cançó final és més pròpia d’una pel·lícula de Disney que d’una tragèdia grega, Juicio a una zorra és un viatge dens i feixuc per les emocions d’una dona maltractada per la història.