Béla Bartók

Lluís Marco i Rosa Renom a 'Bela Bartók: exili a Nova York'

Lluís Marco i Rosa Renom a ‘Bela Bartók: exili a Nova York’

L’ any 1940 el compositor Béla Bartók, acompanyat de la seva esposa Ditta, es va veure obligat a abandonar la seva Hongria natal i exiliar-se a Nova York, fugint del règim nazi. Hi va viure cinc anys, -fins a la seva mort-, però mai s’hi va trobar del tot bé. Odiava els Estats Units i només anhelava tornar a la seva terra. És el punt de partida de ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ que es va estrenar dijous a l’Espai Lliure dins el marc del Festival Grec. Un interessant viatge que farà les delícies dels aficionats a la música clàssica.

A mig camí entre el concert i la lectura dramatitzada Àlex Mañas fa un recorregut per la vida de Bartók com a exiliat a Nova York a través d’unes cartes dirigides als fills. L’escenari és sobri i auster: només quatre faristols i quatre cadires, una pantalla, dos violinistes (Oriol Algueró i Sergi Alpiste) i dos actors: Rosa Renom i Lluís Marco. Renom és la narradora omniscient: llegeix les cartes que escriu als fills, Béla i Peter, on parla de la malaltia del pare, de l’exili,-moral i geogràfic-, i de la incomprensió envers la seva obra. I entre carta i carta els dos violinistes interpreten 44 duos per a dos violins.

Tot i que la proposta peca d’un excés d’estaticisme, a poc a poc aconsegueix embolcallar-nos i ens oblidem una mica del rellotge. Per una banda Lluís Marco, a través de les pauses i la modulació de la veu, ens atrapa i a mesura que passen els minuts comencem a veure l’ombra d’aquest compositor exiliat a contracor que ja no pot escriure i lluita contra la leucèmia. Marco, a més, és l’unic que intenta trencar amb l’estaticisme: S’apropa al públic o consola a Ditta amb un inesperat petó ple de tendresa. És en aquests moments on intuïm el que ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ podria haver estat, -i com ens podria colpir-, si s’hagués optat per més teatralitat i menys lectura.

I per altra banda, la música. Els violins d’Oriol Algueró i Sergi Alpiste són els autèntics protagonistes del muntatge. De fet, en alguns instants el so del violí emmascara la veu de Rosa Renom que lluita per fer-se sentir. Bartók deia que buscava conèixer-se a si mateix a través de la música i Àlex Mañas opta,- molt intel·ligentment-, pel mateix mètode. Potser per això sobta l’ús constant de projeccions en blanc i negre ja que només il·lustren allò que la veu i la música estan explicant. Si bé és cert que els audiovisuals poden ajudar a segons qui a mantenir l’interès, personalment crec que el millor consell per gaudir de ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ és deixar-se endur pels violins. Tancar els ulls, escoltar i sentir.

L’onada

L'onada. Foto Ros Ribas

L’onada. Foto Ros Ribas

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40. Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més molt interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.

L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia aprés més sobre la segona guerra mundial i el periode d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.

Publicada a http://www.nuvol.com

La vida es sueño

La vida es sueño. Foto Ceferino López

La vida es sueño. Foto Ceferino López

La vida es sueño d’Helena Pimenta t’entra pels ulls però no arriba al cor. És un gran muntatge ple d’alts i baixos on destaca una imponent i extraordinària Blanca Portillo. Després de triomfar a Espanya aquesta adaptació del clàssic de Calderón de la Barca a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Clásico arriba al Teatre Lliure de Montjuïc on s’hi estarà fins el proper diumenge 17 de març.

El primer que destaca de La vida es sueño és l’imponent escenografia. En un mateix espai, que és com una mena de caixa buida d’una tonalitat entre gris i blanc marfil, s’hi recrea el palau del rei Basilio i la torre on està tancat Segismundo. És sobretot gràcies a la magnífica il·luminació de Juan Gómez Cornejo que el palau i la masmorra cobren vida. Gómez Cornejo ens regala,-perquè sí, és un autèntic regal que et deixa sense paraules-, una il·luminació pictòrica amb reminiscències expressionistes que fan de La vida es sueño una delícia pels ulls.

A la dreta de l’escenari, a prop del pati de butaques, hi trobem els músics, un quartet compost per guitarra barroca, viola de gamba, flauta de bec i percussió. I aquí topem amb un problema. Per una banda, la música dota de més profunditat forces escenes però l’acústica del Teatre Lliure (potser a causa de l’escenografia) hi juga una mala passada. No només hi ha moments on la música emmascara totalment la veu dels intèrprets sinó que si pugem unes poques files, no masses, es fa cada cop més difícil entendre què diuen. Tant, que si a algú del públic li agafa un atac de tos, -i ja sabem que cada dia és més freqüent-, ens perdem algunes rèpliques.

I si hi sumem que el vers, i el castellà antic, és un pèl difícil de seguir, la tos i les tertúlies enmig de la funció augmenten. Normalment m’agrada, i molt, veure un espectacle en vers i sovint passats uns minuts ja l’he assimilat totalment. Em va passar, per exemple, amb el Cyrano d’Oriol Broggi que ara podem tornar a veure a La Biblioteca de Catalunya, o amb La Bête on el vers fluïa amb una naturalitat absoluta. Aquí però, i malgrat que es tracta d’un repartiment de primera categoria, sembla que no s’hi acaben de sentir còmodes. Potser, i aquí és on hi trobem el principal problema d’aquesta adaptació de La vida es sueño, a causa de la trepidant intensitat en la majoria d’interpretacions. Resulta paradoxal, ja que per una banda Pimenta opta, com hem dit, per la delicadesa visual i aquí en canvi la direcció es torna més barroera. Des del principi els actors s’encenen tan ràpid com una metxa. Sense matisos. I això no només és esgotador pels propis intèrprets, també ho és pels espectadors. Són massa altius, ho subratllen tot, hi ha massa tensió. Exceptuant, i ara en parlarem, Blanca Portillo.

No hi ha paraules per descriure el Segismundo de Blanca Portillo. Si el muntatge d’Helena Pimenta no ens aconsegueix tocar el cor, Portillo ens el pren tantes vegades com vol. És absolutament increïble la riquesa de matisos i registres, la dicció precisa i perfecta. Blanca Portillo supera qualsevol expectativa. I se’n parlarà. I la recordarem. I podrem dir “Jo hi era. Jo he vist el Segismundo de la Portillo”

Los hijos se han dormido

Los hijos se han dormido | Foto de Jean-Pierre Ledos

 

A Los hijos se han dormido Daniel Veronese aconsegueix condensar l’essència de La Gavina en noranta minuts. Allunyada de la seva Rússia rural, pràcticament nua, i a diferència del mestre rus, que suggeria i parlava en silencis, l’argentí posa totes les cartes damunt de la taula. Tot i així sabem que és l’obra de Txèkhov. Ara bé, ho sabem però no ens ho acaba de transmetre. A ‘Los hijos se han dormido’ hi trobem a faltar la intensitat i el temps accelerat que caracteritza els muntatges de Veronese; que t’afligia per dins i et punyia el cor. I a pesar que aquí el conflicte deixa de ser subtext i es fa present, els crits dels personatges s’esvaeixen a poc a poc i només arriben a fregar-nos els sentiments.

Un dels principals causants de la manca d’intensitat és l’espai; la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. A pesar que l’acció sempre té lloc a la saleta d’una mansió no tenim sensació d’intimitat, ni ens aclapara. Desapareix aquella sensació de vouyeur i l’escenografia és freda, fins i tot bruta, i tot es perd en la immensitat de la sala. Segurament en un espai més petit, més claustrofòbic, el text ens arribaria i viuríem de veritat les (des)aventures de Maixa, Irina, Nina i companyia.

Per altra banda, l’absència de música no es faria tan evident si aquesta habitació buida i immensa no es convertís, involuntàriament, en un personatge més. I en aquesta buidor, el repartiment, tot i que força afinat, s’acaba diluint. Veronese és com un globus a punt d’explotar i, per tant, hi haurà més conflicte, ritme i interès si l’acció succeeix dins d’un ascensor que enmig d’un camp de futbol.

Tot i així, Susi Sánchez destaca en el paper de la “vella glòria” Irina Nikolaievna, capaç de passar de la llàgrima a la rialla superficial amb la més absoluta delicadesa. Al seu costat, Ginés García Millán proporciona al personatge de Trigorin una gran presència i vulnerabilitat.  En la seva simplificació de l’obra de Txèkhov, Veronese dóna força  al debat sobre la concepció de l’escriptura, les comparacions amb el Hamlet de Shakespeare i la frustració. Aquí tots estan frustrats, estimen a qui no haurien d’estimar, i són ben conscients de la seva desgràcia.

Malgrat que no hi ha lloc pels silencis i en tot moment s’evidencia i es parla d’aquesta frustració que domina l’ambient, cap d’ells és capaç de canviar-ho. I, en alguns moments, la manca de força converteix els personatges en éssers inanimats i diluïts. S’escridassen, però es van apagant a mesura que avança la trama. El repartiment, ple de cares televisives,  funciona bastant bé en grup. Tot i així, i aquesta és una sensació totalment personal, en alguns moments sembla que estiguem davant del televisor, davant d’un teatre televisiu. Una opció que no és precisament dolenta però que, i repeteixo que és una sensació totalment personal, desaprofita els avantatges catàrtics de la proximitat entre actor i espectador.

Estem, doncs, davant d’un bon muntatge, una gran adaptació d’una obra tan perfecta i difícil com La Gavina d’Anton Txèkhov. Un espectacle que, més enllà dels intèrprets argentins, funcionava millor a una sala tan petita com La Planeta de Girona. Els elements hi són, només els cal una petita empenta, ser conscients que són un globus que perd aire.

Publicada a http://www.nuvol.com

Aixopluc al Teatre Lliure

logo

 

Tres visions diferents d’una mateixa idea. És el que proposa 3 d’un glop, un aixopluc d’idees, projectes i persones organitzat per Pau Carrió i Marc Artigau que tindrà lloc del 22 de novembre al 22 de desembre a l’Espai Lliure de Montjuïc.  De dijous a dissabte tres joves companyies diferents representaran un espectacle de 15 minuts sobre un mateix tema d’actualitat. “El jovent entre els 20 i els 30 anys també té coses a dir” defensa en Pau Carrió, que junt amb en Marc Artigau coordinen l’Aixopluc.

Barcelona World, l’atur juvenil i la situació de la joventut al nostre país, la transcendència d’Internet i  la  (possible) fi del món segons el calendari maya són els temes que tractaran les dotze joves companyies de creació escènica. Uns més coneguts que altres, com Blanca Bardagil o Llàtzer Garcia, però tots, absolutament tots comparteixen un desig: Volen i necessiten expressar-se a través del teatre.  Potser és aquesta necessitat la que els fa sobreviure, com diuen en Sergi Torrecilla i l’Albert Boronat, de Projecte Nisu, tot i no tenir gairebé mai “cap ajut econòmic i amb l’única recompensa de fer funcions a algunes sales alternatives”.

Per què 15 minuts? Per què microteatre? La resposta de Carrió encara és més enigmàtica: “19 minuts i 45 segons és el màxim que pot aguantar un home sense respirar”. Tenim poc temps, així doncs, que començi l’espectacle. El darrer cap de setmana de novembre podrem veure les tres Propostes per al Barcelona World que ens faran Els Pirates Teatre, La Ruta 40 i el propi Marc Artigau. Els dies 6, 7 i 8 de desembre i tot esperant l’apocalíptica data de 21/12/12 toca el torn a la Cia. La Nevera, Arcàdia Companyia i la dramaturga Blanca Bardagil.

La Calòrica, Companyia Solitària i Projecte Nisu ens demostraran que tothom és a 6 passos del New York Times. L’exemple més clar: L’Ecce Homo de Borja. Una anècdota d’un petit poblet de Zaragoza va passar a ser notícia a diaris internacionals i fins i tot disfressa de Halloween. Finalment, The Mamzelles, Waltzing Teatre i la formació que resulti de la col·laboració entre tots els participants tancaran el cicle els dies 20, 21 i 22 de desembre amb “Agafant el primer vol a Londres per servir cafès”.

Amb 3 d’un glop Carrió i Artigau aspiren a atraure un públic més jove. Microteatre d’actualitat i una cervesa de regal amb l’objectiu de transformar el teatre en quelcom més quotidià. “Els joves han de saber que en les arts escèniques hi poden trobar una cosa molt semblant al que els dóna un concert de punk o una sessió de techno” defensen els de Projecte Nisu. Després d’acollir Litus durant mes i mig l’Espai Lliure es nega a callar i ha fet de la crisi una oportunitat. A l’acabar 3 d’un glop acollirà el Taller per a postgraduats en interpretació Companyia K que dirigirà el propi Lluís Pasqual.

“Estem en un moment perillós. Per culpa de la crisi, la pujada de l’IVA i les retallades algunes companyies es perdran, potser per sempre, però no podem perdre la voluntat d’experimentar, no abandonar mai la voluntat artística del teatre” defensa Carrió.  Un aixopluc a noves veus que, potser perquè són joves o potser perquè no hi tenen res (més) a perdre s’atreveixen a sacsejar-nos. A plantejar-nos un frenètic debat sobre els temes que amenacen la societat.

Una iniciativa important i necessària perquè, com explica en Pau Carrió “al teatre comences a ser jove molt tard i els dramaturgs que entre 20 i 30 anys necessiten un espai, una altaveu, o perdrem una part del discurs artístic”.  3 en un glop ens recorda que al teatre no només s’hi representa Txèkhov o Shakespeare. El teatre és proper i inquiet i crític i ens parla. Ens parla de tots nosaltres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Juicio a una zorra

 

Foto de Sergio Parra

El dramaturg madrileny Miguel del Arco i l’actriu Carmen Machi presenten Juicio a una zorra, un monòleg sobre Helena de Troia, una dona maltractada per la història que va arriscar-ho tot per amor i va ser condemnada a l’eternitat. Ahir es va estrenar i es podrà veure fins al 16 de desembre al Teatre Lliure de Gràcia.

 

Vestit vermell, perruca rossa, sensualitat extrema, copes i més copes de vi i un dolor extrem, tan extrem que durant setanta minuts el vivim i respirem com si fóssim ella. Castigada per Zeus a la lletjor i a viure eternament, Helena de Troia reviu al Teatre Lliure per explicar-nos la seva visió de la tragèdia. Juicio a una zorra, escrita i dirigida pel madrileny Miguel del Arco i interpretada per Carmen Machi, es podrà veure al Lliure de Gràcia fins el 16 de desembre.

Tots coneixem la història d’Helena, la mortal més bella i causant de la guerra de Troia. Helena,-o Hèlena segons la pronunciació grega-, filla de Zeus i esposa de Menelau, va ser raptada (o seduïda) pel jove Paris, príncep de Troia provocant, així, una cruel guerra de més de deu anys. Però, i si la història no va anar així? Realment, com es pregunta Machi a Juicio a una zorra, els grecs necessitaven una excusa per incendiar i matar un poble sencer o qualsevol excusa és bona per prendre una ciutat tan estratègica en el comerç com Troia? Potser Helena no és la més puta. Qui sap. Potser el seu “error”, la seva única decisió va ser enamorar-se de Paris. Potser és una víctima de la història. Descobrim-ho.

Amb una força que ens deixa clavats a la butaca, Carmen Machi es posa en la pell d’una Helena castigada pel transcurs de l’eternitat i que beu per oblidar. S’emborratxa per tornar-se insensible a tot aquell dolor que va viure i que ens ha d’explicar per sotmetre’s, per fi, a un judici més just. Als nou anys va ser segrestada i violada per Teseu, als 14 el seu pare la va obligar a casar-se i d’un dia per l’altre es va veure casada amb un total desconegut, Menelau, que ja rondava els cinquanta anys. Per Helena la bellesa no és més que un càstig. Aquí Miguel del Arco,-guanyador del Max de l’any passat-, busca fer justícia i ens demana que oblidem el tòpic de la dona interessada, cruel i infidel que ha passat a la història.

Un monòleg exigent i escrit a la mida de Carmen Machi i que en principi s’havia d’interpretar només durant quatre dies al Festival de Mèrida del 2011. L’enorme èxit, però, va fer que es representés a Madrid i que finalment ens arribi a Barcelona. L’esborrany de Juicio a una zorra va néixer de La violación de Lucrecia, també dirigida per Miguel del Arco i interpretada per la gran Nuria Espert, una peça on s’explica durants uns minuts la guerra de Troia.

L’escenografia de Juicio a una zorra és austera, freda, i està marcada pel color vermell de la desena d’ampolles de vi que Helena beu durant el judici. Tampoc cal res més. La força i la presència de Machi omplen l’escenari de vida i ens transporten a un passat intangible, entre el mite i la història, que esdevé real i proper. L’actriu, més coneguda pel seu paper a la sèrie Aída, aconsegueix que passem de la comoditat del riure al plor més sincer en només uns instants.

Un text d’una gran càrrega dramàtica que Del Arco suavitza amb ironies vigents en l’actualitat. Tot i així, i malgrat que la cançó final és més pròpia d’una pel·lícula de Disney que d’una tragèdia grega, Juicio a una zorra és un viatge dens i feixuc per les emocions d’una dona maltractada per la història.