Assajar és de covards

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Dilluns 3 de juny. Dos quarts de nou del vespre. Una vintena de persones puja a Àtic, agafa una cervesa i s’asseu. Som els conillets d’índies. Els valents. Els primers a experimentar i gaudir d’aquesta jam d’actors. Seiem en butaques, cadires i coixins a terra. I ens comportem, tal i com ens demanen les organitzadores,-la Rocío Manzano i la Raquel Loscos-, com si fóssim a casa nostra. Benvinguts a Assajar és de covards. Una trobada on dramaturgs, actors i espectadors posen en comú les seves creacions.

L’espectacle té dues parts ben diferenciades. En la primera els actors (Sara Sansuán, Miquel Rey i Patrick Martino) llegeixen dos textos breus d’autors catalans contemporanis. Els escollits són Martingala de Joan Yago, una comèdia amb ecos de Pretty woman i final inesperat, i La subhasta de Marc Torrecillas una peça ben àcida i actual. Després d’una breu pausa amb música en directe,  són els espectadors (els qui ho vulguin, és clar) els que passen a interpretar fragments de les obres. “Volíem que fos una trobada de gent apassionada pel teatre, amb ganes de conèixer gent nova, nous textos i és clar, gaudir d’una estona de bona música” explica Rocío Manzano.

El que mou Assajar és de covards és, sobretot, la voluntat de crear noves xarxes. A cada sessió s’intentarà reunir dramaturgs, actors i músics que encara no es coneguin i que, per tant, integrants de diferents companyies teatrals formin part d’un mateix projecte. I alhora és una doble oportunitat per a donar-se a conèixer a públic i programadors. A més, els dramaturgs (catalans i contemporanis) poden presentar aquells textos que guardaven dins un calaix o fins i tot provar com reacciona el públic davant d’alguna escena d’una nova obra. I tot, és clar, “sense oblidar que venim a passar una bona estona” ressalta la Rocío.

Assajar és de covards està molt lligat al naixement d’Àtic 22, aquesta sala “clandestina” del Paral·lel que aposta per renovar l’experiència teatral amb propostes peculiars i innovadores com ‘Fer sonar una flor…malgrat tot’. De fet, la proposta de fer una jam d’actors va néixer,-i començar a créixer!-, al bar del costat del Tantarantana durant les reunions inicials d’Àtic 22. “Si funciona amb el jazz, per què no amb els textos?”  va preguntar, llavors,  la Raquel Loscos. I com en el cas de la música, cada sessió serà diferent. Nous autors, nous intèrprets, nous músics i evidentment nou públic. La propera jam tindrà lloc el proper 17 de juny i estarà plena de sorpreses. Tot i que és una proposta pensada especialment perquè els espectadors siguin de la professió,-per això es fa en dilluns-, qualsevol pot pujar, triar un personatge i llegir les rèpliques. I sense assajar, és clar. Que assajar és de covards

Crònica de la gala dels Max “en català o valencià”

Premios Max

Premios Max

Un any més ha tingut lloc la Gala dels Premios Max. I tranquils res ha canviat. Són els mateixos guardons centralistes i endogàmics de sempre. Enguany, però, amb més hipocresia que mai. Mentre tots i cada un dels premiats reivindicaven el paper de la cultura, els Premios Max segueixen reduint el teatre que es fa a Catalunya a una sola categoria: la de teatre en català i valencià (i encara “sort” que no han afegit el lapao). Un teatre que, tot i que com diu Elisa Díez a Tongo a los Max, és el segon en importància a Espanya. En canvi, a jutjar per la gala d’ahir qualsevol diria que ja hem obtingut la Independència i no som més que un tros de terra al nord est de l’estat. Per què quan un esportista català guanya qualsevol guardó per la caverna mediàtica espanyola passa a ser espanyol i en canvi ahir ningú va mencionar la gran Anna Lizaran? Ara hauria de ser el moment de fer pinya, lluitar per la cultura, reivindicar-la. I deixar que la política deixés de dominar el teatre. Perquè sí, no ens enganyem. Reduir el teatre català, basc i gallec a una única categoria és política. Que la gran majoria (per no dir tots) dels espectacles premiats siguin de Madrid també és política. I no acceptar textos si els autors no són socis de l’SGAE també és política. És clar que potser m’equivoco i tot això és cultura. Però jo, com Cathy Ytak crec que el teatre pot ser vida i per mi un gran autor és aquell que ha aconseguit emocionar-me. I això és possible en castellà, català, basc, gallec o rus. Perquè, i cito a Ytak “el teatre pot ser la vida”.

 

Tala

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill captiva, ens embolcalla amb la paraula de Thomas Bernhard i es fa escoltar. Amb un to de veu suau i sense gaires variacions de ritme transforma la Sala Beckett en un espai íntim. Domina l’escenari i se’l fa seu. Tala, dirigit per Juan Navarro és un muntatge arriscat, honest, valent i necessari que et deixa clavat a la butaca amb ganes de més. De més Thomas Bernhard a la cartellera barcelonina, de més muntatges sincers creats amb ganes i il·lusió i sobretot, de més Gonzalo Cunill. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Tala és un monòleg força autobiogràfic on Bernhard, com era habitual en ell, critica de forma mordaç l’escena cultural i burgesa de la Viena dels anys vuitanta.  El retrat és tan cru i sincer que la novel·la, publicada l’any 1984, va ser denunciada, prohibida i retirada de les llibreries immediatament. Assegut en una butaca d’orelles, l’alter ego de Bernhard narra les seves sensacions i  destrossa tots i cada un dels intel·lectuals de l’alta societat durant un sopar “artístic” al que ha estat convidat.  Un sopar ple de màscares, d’artifici i de mentida amb un convidat d’excepció: l’actor del Burgtheater que triomfa amb L’ànec salvatge d’ Henrik Ibsen. Bernhard, des de la seva butaca d’orelles es converteix en un observador impecable que ens narra, a través de la repetició, l’obsessió i l’humor negre la petulància i superficialitat característica de la societat vienesa que el rodejava i de la qual mai no va poder escapar. Una crítica de la que ell forma part. Ara bé, en el muntatge teatral el veritable epicentre no és el matrimoni Auersberger sinó el personatge de Joana. El suïcidi de Joana, una actriu i coreògrafa fracassada, serveix d’excusa per celebrar el sopar i retrobar-se amb el passat però també fa de Tala un dels textos més sensibles de l’austríac.

La posada en escena és arriscada. Hi ha massa poc moviment, massa estaticisme i durant els primers vint minuts l’actor està allunyat del públic. L’escenografia, totalment simbòlica, es basa principalment en uns quants palets amb ampolles de cava buides, una catifa i la famosa butaca d’orelles. I al fons, una pantalla que ens anirà projectant unes peces audiovisuals encara més simbòliques i plenes de preguntes. Calia afegir res a un text ja de per si punyent? Els simbolismes més aviat asfixien, atabalen i distreuen a l’espectador. Tanmateix, l’adaptació és tan brillant que permet que ens oblidem d’aquests detalls i gaudim del text.

Gonzalo Cunill construeix un Bernhard sorprenentment humà, intens, afligit i amb un punt de tendresa que ens atrapa. Una interpretació que convenç, sense histrionismes ni pujades de to i que ens deixa clavats a la butaca. L’objectiu de Cunill era ser un bon vehicle,-el millor-, per la paraula de Thomas Bernhard. I ho ha aconseguit. Un espectacle intens i valent que al final, i a corre-cuita, ens regala un bri d’esperança. Teatre en majúscules.

Publicat a http://www.nuvol.com

Contra l’amor

Contra l'amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor ens incomoda i ens omple de preguntes, ens atrapa i emociona. Un muntatge intel·ligent, “gamberro” i punyent. Un teatre necessari i ple de veritats que se’ns claven com ganivets. Contra l’amor tanca la trilogia que Esteve Soler va començar fa sis anys amb Contra el progrés i Contra la democràcia i que ja s’ha traduït a nou idiomes. Estarà a La Seca Espai Brossa fins el 12 de maig.  A més, la trilogia sencera es podrà veure íntegrament els diumenges 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

Amb els Contra Soler pretén fer una crítica, -un retrat sincer, de fet-,de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. A Contra la democràcia (Festival Grec, Sala Beckett, 2011) utilitzava el Grand Guignol per reflexionar sobre l’absència de representació política. Aquí també ens presenta una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler, com Bertolt Brecht en el seu moment, abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l’amor en un producte? Estimem, som egoistes, o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l’amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.

Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb la que brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.

La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia low cost. Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música, -tot un recopilatori de cançons d’amor-, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I, si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.

Aquesta temporada Esteve Soler té 18 produccions en cartell arreu d’Europa. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor ja s’han traduït a més de nou idiomes. Un èxit que, òbviament, demostra la projecció internacional de la dramatúrgia catalana. Però també ens deixa en evidència. Perquè mentre triomfa pel vell continent aquí el teníem,-i escric això amb l’esperança que canvïi-, gairebé oblidat.

Publicat a http://www.nuvol.com

Solfatara a la Sala Beckett

Solfatara. Foto de  Julio Castro Jiménez

Solfatara. Foto de Julio Castro Jiménez

SOLFATARA [geof]: Terme que designa aquelles obertures en terrenys volcànics per les quals emanen gasos a temperatura elevada (100-300°C) que es caracteritzen pel contingut elevat en SO2, el qual, en entrar en contacte amb l’aire, s’oxida i forma cristalls de sofre. Les solfatares, com les fumaroles, són emissions essencialment formades per vapor d’aigua i corresponen a les fases finals de volcans semiextingits. Aquests volcans som nosaltres mateixos.

I avui aquest volcà, aquesta Solfatara, arriba a la Sala Beckett. Una barreja,-en paraules d’un dels integrants de la companyia-, d’Annie Hall i El séptimo continente i inspirada en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina. La història quotidiana d’una parella i un petit terrorista casolà al que hauran de fer front. Després de guanyar el Be Festival de Birmingham i l’Skena Up de Kosovo, la jove companyia Atresbandes torna a casa, a la Beckett, on s’hi estaran fins al 26 de maig.

Hi ha dues coses que sorprenen d’aquesta comèdia àcida. La primera és que es tracta d’un muntatge de creació col·lectiva i, per tant, no parteixen d’un text. Només s’hi inspiren. I la segona és que cap en una maleta. Tres actors, vestuari convencional i molt poca escenografia. Teatre laboratori i a prova de crisi. Dos elements que defineixen, de moment, Atresbandes. Quedo amb la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo en un petit bar italià del barri del Poblesec on, presumptament, fan un dels millors cafès de Barcelona. Provem-ho.

Seiem a la terrassa i m’expliquen que van crear la companyia l’any 2008, quan encara estudiaven a l’Institut del Teatre. “L’Albert”, explica en Miquel,  “va proposar a la classe participar en un festival que organitzava l’Institut, a partir de l’adaptació d’’El señor café y el señor arreglos’ de Raymond Carver i els únics que vam dir que sí vam ser la Mònica i jo”. Per què teatre laboratori? Resposta a l’uníson: Estàvem saturats del teatre de text! “Els últims anys de l’Institut vam tenir una sèrie de professors que ens van motivar a expressar-nos, crear el nostre propi material”, explica l’Albert. “I t’incentivaven a ser genuí”, afegeix en Miquel. Un teatre sense barreres. El cambrer ens interromp i ens porta les begudes. Un tallat per a la Mònica, un cafè amb llet per al Miquel, un suc per a l’Albert i un cafè sol per a mi.  I és així, amb aquesta voluntat de ser genuí,  que neix Solfatara. “Volíem parlar sobre la por i cadascú va anar portant materials no dramàtics que definissin o suggerissin d’alguna manera o altre, la por. Vam parlar molt i molt i a partir d’un cert punt vam començar a assajar, a improvisar, a veure on ens portava” confessa la Mònica.

El que va marcar un punt i a part a Solfatara va ser la possibilitat de participar, ja fa uns dos anys, al Croquis de Madrid: un procés d’assaig d’obert on les joves companyies presenten uns minuts de l’espectacle (l’equivalent a un teaser en termes cinematogràfics), davant d’un públic que després els pot enviar comentaris. Si bé el muntatge s’inspira sobretot en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina, el cert és que tot ha anat sumant i els imputs, les referències, són interminables. Des de Leopoldo María Panero a la llibertat creadora que Woody Allen demostra a Annie Hall passant per les crítiques que els van fer els primers espectadors al Croquis de Madrid.

Després d’aquesta petita estada a la Beckett,  Atresbandes continuarà presentant l’espectacle pel vell continent: Sarajevo, Luxemburg, Edimburg, Vitoria… “Intentem ser a tot arreu i allà on ens vulguin anem” diu en Miquel, i afegeix “per això és un espectacle barat i fàcil de transportar”. Tot i haver actuat a un munt de festivals i tenir el passaport ple de segells, la veritat és que es veuen obligats a tenir dues feines. “Una ens paga el lloguer i l’altre l’ànima” confessa, sincera, la Mònica. Demanem el compte i, per acabar,  els pregunto com veuen la situació que viu el teatre. Van acabar l’Institut en plena crisi i sabent que el típic circuit Sala Beckett-Teatre Nacional era inviable. “Catalunya té un teatre de gran qualitat”, opina en Miquel, “però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi. Per això vam presentar Solfatara als festivals estrangers. Ser reconegut a Europa és una bona carta de presentació als teatres d’aquí”. I per cert, el cafè molt bo. Curt, fort i un pèl amarg. Com ha de ser.

Publicat a http://www.nuvol.com

Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

L’onada

L'onada. Foto Ros Ribas

L’onada. Foto Ros Ribas

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40. Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més molt interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.

L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia aprés més sobre la segona guerra mundial i el periode d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.

Publicada a http://www.nuvol.com

La vida es sueño

La vida es sueño. Foto Ceferino López

La vida es sueño. Foto Ceferino López

La vida es sueño d’Helena Pimenta t’entra pels ulls però no arriba al cor. És un gran muntatge ple d’alts i baixos on destaca una imponent i extraordinària Blanca Portillo. Després de triomfar a Espanya aquesta adaptació del clàssic de Calderón de la Barca a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Clásico arriba al Teatre Lliure de Montjuïc on s’hi estarà fins el proper diumenge 17 de març.

El primer que destaca de La vida es sueño és l’imponent escenografia. En un mateix espai, que és com una mena de caixa buida d’una tonalitat entre gris i blanc marfil, s’hi recrea el palau del rei Basilio i la torre on està tancat Segismundo. És sobretot gràcies a la magnífica il·luminació de Juan Gómez Cornejo que el palau i la masmorra cobren vida. Gómez Cornejo ens regala,-perquè sí, és un autèntic regal que et deixa sense paraules-, una il·luminació pictòrica amb reminiscències expressionistes que fan de La vida es sueño una delícia pels ulls.

A la dreta de l’escenari, a prop del pati de butaques, hi trobem els músics, un quartet compost per guitarra barroca, viola de gamba, flauta de bec i percussió. I aquí topem amb un problema. Per una banda, la música dota de més profunditat forces escenes però l’acústica del Teatre Lliure (potser a causa de l’escenografia) hi juga una mala passada. No només hi ha moments on la música emmascara totalment la veu dels intèrprets sinó que si pugem unes poques files, no masses, es fa cada cop més difícil entendre què diuen. Tant, que si a algú del públic li agafa un atac de tos, -i ja sabem que cada dia és més freqüent-, ens perdem algunes rèpliques.

I si hi sumem que el vers, i el castellà antic, és un pèl difícil de seguir, la tos i les tertúlies enmig de la funció augmenten. Normalment m’agrada, i molt, veure un espectacle en vers i sovint passats uns minuts ja l’he assimilat totalment. Em va passar, per exemple, amb el Cyrano d’Oriol Broggi que ara podem tornar a veure a La Biblioteca de Catalunya, o amb La Bête on el vers fluïa amb una naturalitat absoluta. Aquí però, i malgrat que es tracta d’un repartiment de primera categoria, sembla que no s’hi acaben de sentir còmodes. Potser, i aquí és on hi trobem el principal problema d’aquesta adaptació de La vida es sueño, a causa de la trepidant intensitat en la majoria d’interpretacions. Resulta paradoxal, ja que per una banda Pimenta opta, com hem dit, per la delicadesa visual i aquí en canvi la direcció es torna més barroera. Des del principi els actors s’encenen tan ràpid com una metxa. Sense matisos. I això no només és esgotador pels propis intèrprets, també ho és pels espectadors. Són massa altius, ho subratllen tot, hi ha massa tensió. Exceptuant, i ara en parlarem, Blanca Portillo.

No hi ha paraules per descriure el Segismundo de Blanca Portillo. Si el muntatge d’Helena Pimenta no ens aconsegueix tocar el cor, Portillo ens el pren tantes vegades com vol. És absolutament increïble la riquesa de matisos i registres, la dicció precisa i perfecta. Blanca Portillo supera qualsevol expectativa. I se’n parlarà. I la recordarem. I podrem dir “Jo hi era. Jo he vist el Segismundo de la Portillo”

Com dir-ho?

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a 'Com dir-ho?'. Foto de Clàudia Serrahima

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a ‘Com dir-ho?’  Foto de Clàudia Serrahima

Un professor. La seva alumna. I la pluja. A fora plou a bots i barrals. Dins, una visita inoportuna. Com dir-ho? és un trencaclosques a l’espera de la peça final. Íntima, valenta i un pèl angoixant. Una peça de cambra allargada artificiosament, sí, però molt ben escrita i a on tot està perfectament mil·limetrat. La nova obra de Josep Maria Benet i Jornet, i dirigida per Xavier Albertí, tanca la trilogia que va començar amb Soterrani i va continuar  Dues dones que ballen. 

Tres espectacles amb dos personatges més aviat antagonistes que plantegen un diàleg provocat per una situació límit. Com dir-ho? és, de les tres, la més rodona i madura. Soterrani, estrenada l’any 2008 a la Sala Beckett, aconseguia enganxar el públic durant gairebé una hora però cap al final anava perdent força. I, personalment, el millor de Dues dones que ballen era, en canvi, els últims quinze minuts que justificaven el títol de l’obra. Com dir-ho? ens atrapa des del principi i ens manté clavats a la butaca. De l’argument no se’n pot dir res. Només el que veiem els primers minuts: Un professor arriba, xop de cap a peus, a casa d’una estudiant per dir-li una cosa molt important. Benet i Jornet ens va donant informació de mica en mica i, tot i que arriba un punt on l’espectador desitja que ho digui d’una vegada i s’acabin els malentesos premeditats, l’interès no es desinfla. Però sí que ens obliga a preguntar-nos si aquests setanta minuts que triga el professor a revelar allò que l’ofega són el desenvolupament natural de la història o més aviat voluntat de l’autor.

Un dels grans encerts de l’obra és la posada en escena de Xavier Albertí. L’espai petit i íntim de l’Almeria Teatre, reforçat pels seients a tres bandes i una tènue il·luminació, crea la complicitat necessària perquè l’artifici no es faci massa evident. També hi ajuda, i molt, les convicents interpretacions de Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Boixaderas, magnífic, com sempre, dota el seu personatge de matisos i silencis. De Clàudia Benito, filla del també actor Andreu Benito, sorprèn la seguretat amb què aguanta el duel interpretatiu. Una mica sobrepassada en algunes escenes, es nota que encara li falten recursos a l’hora de crear i explorar un personatge, però en sentirem a parlar en el futur.

A més de l’intriga per saber el que ha de dir, i no pot, el personatge interpretat per Jordi Boixaderas, a Com dir-ho hi ha, de rerefons, un joc constant sobre el valor de la cultura en la societat. Josep Maria Benet i Jornet ens diu que la literatura està per sobre de tot i ens pot salvar de qualsevol tragèdia. Un únic somriure abans del llampec final. Abans de l’última frase, la peça que soluciona el trencaclosques. Potser no acaba de justificar els malentesos pels quals ens condueix el text, però sí que ens obliga a preguntar-nos com ho diríem. Ofegats per la tragèdia, trobaríem les paraules?

 Publicat a http://www.nuvol.com

La terra oblidada

La terra oblidada. Companyia Arcàdia

La terra oblidada. Companyia Arcàdia

La terra oblidada és un drama sec, dur, gens amable. Una història de silencis que et remou per dins i t’incomoda. Obliga a l’espectador a reflexionar sobre la condició humana, la soledat, la família i la mort. Després de fer-nos riure a Ens hauríem d’haver quedat a casa o Esquivel! Una comèdia estereofònica, Llàtzer Garcia i la Companyia Arcàdia van canviar de registre i van presentar a la Sala Flyhard La terra oblidada, un drama rural i costumista. Ara, i després de passar per La Planeta de Girona, arriben a la Sala Atrium on s’hi estaran fins el 10 de març.

La peça se centra en el conflicte d’una família en què el patriarca, que pateix una malaltia degenerativa i està en una cadira de rodes, de cop i volta deixa de parlar. I La Marta, la filla que se n’encarrega, convoca a la resta de germans que viuen a Barcelona i se n’han desentès. El silenci del pare serà el que farà aflorar antigues ferides, tensions familiars i, alhora, ens presentarà com són aquests germans i el propi patriarca. Tot i la manca de profunditat en alguns personatges, Llàtzer Garcia aconsegueix que l’espectador s’ identifiqui i es posicioni.

La terra oblidada és la primera part d’una trilogia sobre la família i retrata de manera excel·lent el comportament dels fills davant la malaltia degenerativa del pare. Els retrets, els malentesos, la mala consciència. I els silencis. Aquells silencis eixordadors que ens delaten i ens obliguen a treure’ns la màscara. Els espectadors comparteixen la incomoditat que viuen els tres germans gràcies a l’escenari petit i proper de la Sala Atrium, i en certa manera es converteixen en vouyers. L’escenografia, típicament rural i amb colors apagats, també contribueix a augmentar la sensació d’intimitat i falta de vida.

Tot i que el leitmotiv de la història és el silenci sobtat i voluntari del patriarca, també és una de les causes principals de la falta de ritme de l’obra. Per una banda, la insistència en fer parlar el pare ajuda, com hem dit, a definir els personatges però alhora no els permet evolucionar i acaben sent reiteratius. En aquest aspecte també es troba a faltar la resolució d’alguns interrogants que queden a l’aire, com alguns aspectes relatius a la malaltia del pare o successos del passat. Tot i no ser primordials pel desenvolupament del drama, resten profunditat.

Cal destacar la bona feina de tot el repartiment. En especial la de Gal Soler que es converteix en l’indubtable centre d’atenció només amb els seus ulls fugissers que desperten la mala consciència. I de la mateixa manera que La terra oblidada et remou per dins i t’incomoda, els ulls plens de rancor i ràbia de Soler et persegueixen durant dies.

Publicat a http://www.nuvol.com