La força moral del teatre

El teatre pot ser un estímul emocional eficaç? Quin poder té la ficció? Aquestes i més preguntes són les que va intentar respondre la catedràtica d’ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, Victòria Camps, a la conferència “La força moral del teatre” que va tenir lloc aquest dilluns al Teatre Romea.

La paraula ‘moral’ aquí té dos significats. Per una banda es pot entendre com els costums, actes i els pensaments humans respecta la seva bonesa o malesa. I per l’altra, i és l’accepció que més necessitem avui en dia, com l’ànim. La cultura, precisament,  pot ajudar-nos a tenir moral, motivar-nos, i segons assegura Victòria Camps és més efectiva que la teoria i la mateixa filosofia. Un exemple: El famós discurs ‘I have a dream’ que va pronunciar Martin Luther King va fer més per instaurar els drets civils que qualsevol explicació teòrica que volgués justificar per què ens hem de considerar iguals els uns als altres.

La catedràtica va començar el seu discurs constatant que potser no és casual que l’ètica i la tragèdia,-l’art dramàtic-, naixessin al mateix temps: segle V aC. El missatge de les obres d’Èsquil, Sòfocles o Eurípides era semblant al que proclamaven els seus polítics contemporanis, però el que canviava era la manera de transmetre’l. Aquestes tragèdies suscitaven unes emocions als espectadors que tenien com a efecte la mimesi (imitació) i la catarsi. És per això que Camps assegura que l’art és una altra manera, i molt efectiva, de donar moral a les persones en els dos sentits de la paraula. Els ensenya on està el bé i el mal però també els anima. Tant és així que alguns filòsofs han declarat que la novel·la, el teatre i el cinema han substituït el sermó com a instrument de canvi social.

Tot i així, són molts els filòsofs i teòrics que han intentat desprestigiar la ficció. Un d’ells és Plató. A La República, per exemple, fa fora els poetes de la ciutat ideal perquè “enganyen, s’inventen personatges, històries i mites, i ensenyen a les persones a imitar el mal (que és més atractiu que el bé)”. Tampoc la religió veia amb bons ulls la ficció. I si ho feia l’utilitzava a favor de les seves creences, com va fer el  cristianisme. A principis de segle XX va aparèixer una crítica revolucionària de l’art que assegurava que la ficció aliena els éssers humans dels conflictes. Albert Camus responia a aquestes acusacions amb una anècdota que recull a L’homme révolté: Un dia Balzac estava en una tertúlia amb amics, parlant de política i altres coses importants quan de sobte els diu “Bé, deixem això i parlem de coses serioses”. I és que la seriositat en la ficció té una capacitat de suggerir i colpir molt més gran que el discurs més teòric. I el teatre ha d’aprofitar aquest impacte emotiu que el coneixement racional no té. Parafrasejant Nietszche “en lloc del jutge i el repressor el que necessitem és el creador”.

Ara bé, això vol dir que el teatre ha de tenir una funció educativa? Victòria Camps no ho té tan clar. D’entrada apunta, molt assenyadament, que cada cop fa més por parlar d’educació i ens recorda que diferenciem cultura d’educació tot i que haurien d’anar juntes, ja que la cultura és pedagogia.

És evident que el teatre ajuda a construir una certa sensibilitat moral ètica però la seva funció no és aquesta. Els lectors i espectadors, per exemple, no descobreixen què és la hipocresia amb El tartuf sinó que, per detectar-la, han de saber què és. És a dir, cal un coneixement previ del que es transmet a través de l’educació. Això sí, l’obra de Molière explica millor que qualsevol altra cosa què és ser hipòcrita. En definitiva: reforça el coneixement moral. Les arts escèniques, doncs, actuen en certa manera com a servei públic, ja que alimenten la dimensió espiritual de l’home. No sucumbeixen a la tirania del mercat i la immediatesa sinó que el teatre és capaç de superar aquesta dictadura del consum i el temps frenètic. És un tipus d’art, com llegir una novel·la, que requereix silenci i un ritme més lent.

Però què fem amb l’elefant que hi ha enmig de l’escenari? Què fem amb la crisi del teatre? De què serveix aquest debat, reflexiona Victòria Camps, si la cultura en general està en crisi? A Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, Jordi Llovet ja denunciava que cada cop hi ha menys cultura humanística, una cultura que adorna la persona, sí, però que no serveix de gairebé res. I la crisi del teatre, segons Camps, és una expressió més de la crisi econòmica i de les humanitats.

Solucions? La catedràtica creu que cal canviar el sistema des de dins i fomentar l’esperit crític. Això sí, no oblida que cal més protecció i actualment s’estan retallant els aspectes de la realitat que són més vulnerables. De fet, conclou, “si no hi ha protecció de la cultura és perquè no creuen en el seu valor”. O potser sí, potser saben el poder que té però necessiten ovelles i no ciutadans. Però aquest ja és un altre debat…

Anuncios

El teatre pren la paraula

“Ser contemporani és una condemna” reflexionava ahir el director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, a la inauguració de les jornades internacionals “El teatre pren la paraula”. “D’aquí uns anys”, deia Villatoro, “els nostres néts ens preguntaran de què parlàvem (els creadors) durant la crisi i haurem de saber què dir”. És el que pretenen aquestes jornades: ajudar-nos a prendre consciència i a parlar sobre el present perquè el teatre no deixi de ser un mirall de la societat. El primer d’aquests diàlegs, que s’estendran fins el proper 26 de juliol, el van mantenir ahir dimecres l’analista política Susan George i l’actual director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, i va girar al voltant del relat teatral i la crisi cultural. Poc més d’una hora i mitja per intentar esbrinar com hauria de ser el teatre actualment, a què es deu la sangnia d’espectadors o què hauria d’oferir al públic. Ara és el teatre qui té la paraula.

És indubtable que teatre i política estan, més que mai, íntimament relacionats. No només comença a ser freqüent veure espectacles compromesos amb el moment actual, com Barcelona, Stockmann, El Rei borni o L’onada sinó que, com apuntava Xavier Graset, l’actualitat política ha arribat a usurpar el rol de la simulació al teatre. Qui pot millorar la trama Snowden?

Així doncs, què i com hauria de ser el teatre actualment? Més polític? Ha d’intentar reflectir aquesta evident falta de solidaritat entre els que manen i els que pateixen? Albertí sembla que ho té clar: “Tot és teatre polític. És impossible no trobar en un escenari una articulació de pensament ideològic.” El boom de les descarregues il·legals de pel·lícules ha provocat, entre d’altres coses, un consum més individual del cinema. De manera que, el teatre és dels pocs ritus civils que ens queden com a comunitat. “I sense aquest punt de debat ideològic”, creu Xavier Albertí, “acabaria sent un art de museu”. Estem, com diu Villatoro, condemnats a ser contemporanis.

Un dels principals problemes, apuntava Susan George, és que des de les altes esferes capitalistes no s’acaba d’entendre (o no es vol entendre) la cultura. “En un supermercat podem triar entre un munt de iogurts, potser més de cinquanta tipus, però què passaria si només tinguéssim 50 llibres per llegir o 50 obres de teatre?” apuntava la directora del Transnational Institute. “La base de la cultura és la diversitat, no és com fer Iphones o cafès”. En aquest sentit, George ho teniar clar: “No hi hauria d’haver negociacions sobre la cultura”.

I quan la realitat és com l’actual, què ha de fer el teatre? És possible, com preguntava Graset, que ens ajudi a enfrontar-nos al nostre dia a dia? Xavier Albertí es mostrava convençut: “Les arts escèniques poden suavitzar i actuar sobre les ferides, ajudar-nos a sentir-nos menys sols i agredits”. Per la seva banda, George admetia que el teatre, com a art efímer i col·lectiu, pot fer-nos més solidaris amb els que ens envolten. “Tots venim d’una tradició comuna i aquesta és la nostra identitat, encara que siguem diferents”.

El teatre, doncs, pot ser una eina cauteritzadora i ajudar-nos a cicatritzar ferides i a ser solidaris. És de lògica pensar que, com diu Xavier Graset “en els moments de crisi els teatres haurien d’estar plens”. I en canvi no només no ho estan sinó que, en general, l’ocupació del 2013 no arriba amb prou feines al 50%. “És el que hem de respondre i que intentaré fer des del Teatre Nacional” responia Albertí.

Potser la pregunta no és tant per què els teatres estan buits (que també) sinó si el teatre ens ha d’ajudar a fugir, a evadir-nos, o a enfrontar-nos a la realitat?

Aquí tant Albertí com George hi estan d’acord: totes dues coses. “No hem de ser sempre tant seriosos”, creu George “tots necessitem riure perquè és una cosa que fem junts”. I remata: “Estaria bé seure davant del banc central europeu i riure. Seria força eficaç”.

Assajar és de covards

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Dilluns 3 de juny. Dos quarts de nou del vespre. Una vintena de persones puja a Àtic, agafa una cervesa i s’asseu. Som els conillets d’índies. Els valents. Els primers a experimentar i gaudir d’aquesta jam d’actors. Seiem en butaques, cadires i coixins a terra. I ens comportem, tal i com ens demanen les organitzadores,-la Rocío Manzano i la Raquel Loscos-, com si fóssim a casa nostra. Benvinguts a Assajar és de covards. Una trobada on dramaturgs, actors i espectadors posen en comú les seves creacions.

L’espectacle té dues parts ben diferenciades. En la primera els actors (Sara Sansuán, Miquel Rey i Patrick Martino) llegeixen dos textos breus d’autors catalans contemporanis. Els escollits són Martingala de Joan Yago, una comèdia amb ecos de Pretty woman i final inesperat, i La subhasta de Marc Torrecillas una peça ben àcida i actual. Després d’una breu pausa amb música en directe,  són els espectadors (els qui ho vulguin, és clar) els que passen a interpretar fragments de les obres. “Volíem que fos una trobada de gent apassionada pel teatre, amb ganes de conèixer gent nova, nous textos i és clar, gaudir d’una estona de bona música” explica Rocío Manzano.

El que mou Assajar és de covards és, sobretot, la voluntat de crear noves xarxes. A cada sessió s’intentarà reunir dramaturgs, actors i músics que encara no es coneguin i que, per tant, integrants de diferents companyies teatrals formin part d’un mateix projecte. I alhora és una doble oportunitat per a donar-se a conèixer a públic i programadors. A més, els dramaturgs (catalans i contemporanis) poden presentar aquells textos que guardaven dins un calaix o fins i tot provar com reacciona el públic davant d’alguna escena d’una nova obra. I tot, és clar, “sense oblidar que venim a passar una bona estona” ressalta la Rocío.

Assajar és de covards està molt lligat al naixement d’Àtic 22, aquesta sala “clandestina” del Paral·lel que aposta per renovar l’experiència teatral amb propostes peculiars i innovadores com ‘Fer sonar una flor…malgrat tot’. De fet, la proposta de fer una jam d’actors va néixer,-i començar a créixer!-, al bar del costat del Tantarantana durant les reunions inicials d’Àtic 22. “Si funciona amb el jazz, per què no amb els textos?”  va preguntar, llavors,  la Raquel Loscos. I com en el cas de la música, cada sessió serà diferent. Nous autors, nous intèrprets, nous músics i evidentment nou públic. La propera jam tindrà lloc el proper 17 de juny i estarà plena de sorpreses. Tot i que és una proposta pensada especialment perquè els espectadors siguin de la professió,-per això es fa en dilluns-, qualsevol pot pujar, triar un personatge i llegir les rèpliques. I sense assajar, és clar. Que assajar és de covards

Crònica de la gala dels Max “en català o valencià”

Premios Max

Premios Max

Un any més ha tingut lloc la Gala dels Premios Max. I tranquils res ha canviat. Són els mateixos guardons centralistes i endogàmics de sempre. Enguany, però, amb més hipocresia que mai. Mentre tots i cada un dels premiats reivindicaven el paper de la cultura, els Premios Max segueixen reduint el teatre que es fa a Catalunya a una sola categoria: la de teatre en català i valencià (i encara “sort” que no han afegit el lapao). Un teatre que, tot i que com diu Elisa Díez a Tongo a los Max, és el segon en importància a Espanya. En canvi, a jutjar per la gala d’ahir qualsevol diria que ja hem obtingut la Independència i no som més que un tros de terra al nord est de l’estat. Per què quan un esportista català guanya qualsevol guardó per la caverna mediàtica espanyola passa a ser espanyol i en canvi ahir ningú va mencionar la gran Anna Lizaran? Ara hauria de ser el moment de fer pinya, lluitar per la cultura, reivindicar-la. I deixar que la política deixés de dominar el teatre. Perquè sí, no ens enganyem. Reduir el teatre català, basc i gallec a una única categoria és política. Que la gran majoria (per no dir tots) dels espectacles premiats siguin de Madrid també és política. I no acceptar textos si els autors no són socis de l’SGAE també és política. És clar que potser m’equivoco i tot això és cultura. Però jo, com Cathy Ytak crec que el teatre pot ser vida i per mi un gran autor és aquell que ha aconseguit emocionar-me. I això és possible en castellà, català, basc, gallec o rus. Perquè, i cito a Ytak “el teatre pot ser la vida”.

 

Solfatara a la Sala Beckett

Solfatara. Foto de  Julio Castro Jiménez

Solfatara. Foto de Julio Castro Jiménez

SOLFATARA [geof]: Terme que designa aquelles obertures en terrenys volcànics per les quals emanen gasos a temperatura elevada (100-300°C) que es caracteritzen pel contingut elevat en SO2, el qual, en entrar en contacte amb l’aire, s’oxida i forma cristalls de sofre. Les solfatares, com les fumaroles, són emissions essencialment formades per vapor d’aigua i corresponen a les fases finals de volcans semiextingits. Aquests volcans som nosaltres mateixos.

I avui aquest volcà, aquesta Solfatara, arriba a la Sala Beckett. Una barreja,-en paraules d’un dels integrants de la companyia-, d’Annie Hall i El séptimo continente i inspirada en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina. La història quotidiana d’una parella i un petit terrorista casolà al que hauran de fer front. Després de guanyar el Be Festival de Birmingham i l’Skena Up de Kosovo, la jove companyia Atresbandes torna a casa, a la Beckett, on s’hi estaran fins al 26 de maig.

Hi ha dues coses que sorprenen d’aquesta comèdia àcida. La primera és que es tracta d’un muntatge de creació col·lectiva i, per tant, no parteixen d’un text. Només s’hi inspiren. I la segona és que cap en una maleta. Tres actors, vestuari convencional i molt poca escenografia. Teatre laboratori i a prova de crisi. Dos elements que defineixen, de moment, Atresbandes. Quedo amb la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo en un petit bar italià del barri del Poblesec on, presumptament, fan un dels millors cafès de Barcelona. Provem-ho.

Seiem a la terrassa i m’expliquen que van crear la companyia l’any 2008, quan encara estudiaven a l’Institut del Teatre. “L’Albert”, explica en Miquel,  “va proposar a la classe participar en un festival que organitzava l’Institut, a partir de l’adaptació d’’El señor café y el señor arreglos’ de Raymond Carver i els únics que vam dir que sí vam ser la Mònica i jo”. Per què teatre laboratori? Resposta a l’uníson: Estàvem saturats del teatre de text! “Els últims anys de l’Institut vam tenir una sèrie de professors que ens van motivar a expressar-nos, crear el nostre propi material”, explica l’Albert. “I t’incentivaven a ser genuí”, afegeix en Miquel. Un teatre sense barreres. El cambrer ens interromp i ens porta les begudes. Un tallat per a la Mònica, un cafè amb llet per al Miquel, un suc per a l’Albert i un cafè sol per a mi.  I és així, amb aquesta voluntat de ser genuí,  que neix Solfatara. “Volíem parlar sobre la por i cadascú va anar portant materials no dramàtics que definissin o suggerissin d’alguna manera o altre, la por. Vam parlar molt i molt i a partir d’un cert punt vam començar a assajar, a improvisar, a veure on ens portava” confessa la Mònica.

El que va marcar un punt i a part a Solfatara va ser la possibilitat de participar, ja fa uns dos anys, al Croquis de Madrid: un procés d’assaig d’obert on les joves companyies presenten uns minuts de l’espectacle (l’equivalent a un teaser en termes cinematogràfics), davant d’un públic que després els pot enviar comentaris. Si bé el muntatge s’inspira sobretot en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina, el cert és que tot ha anat sumant i els imputs, les referències, són interminables. Des de Leopoldo María Panero a la llibertat creadora que Woody Allen demostra a Annie Hall passant per les crítiques que els van fer els primers espectadors al Croquis de Madrid.

Després d’aquesta petita estada a la Beckett,  Atresbandes continuarà presentant l’espectacle pel vell continent: Sarajevo, Luxemburg, Edimburg, Vitoria… “Intentem ser a tot arreu i allà on ens vulguin anem” diu en Miquel, i afegeix “per això és un espectacle barat i fàcil de transportar”. Tot i haver actuat a un munt de festivals i tenir el passaport ple de segells, la veritat és que es veuen obligats a tenir dues feines. “Una ens paga el lloguer i l’altre l’ànima” confessa, sincera, la Mònica. Demanem el compte i, per acabar,  els pregunto com veuen la situació que viu el teatre. Van acabar l’Institut en plena crisi i sabent que el típic circuit Sala Beckett-Teatre Nacional era inviable. “Catalunya té un teatre de gran qualitat”, opina en Miquel, “però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi. Per això vam presentar Solfatara als festivals estrangers. Ser reconegut a Europa és una bona carta de presentació als teatres d’aquí”. I per cert, el cafè molt bo. Curt, fort i un pèl amarg. Com ha de ser.

Publicat a http://www.nuvol.com

Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

Crònica de l’assaig d’Una història catalana

Una història catalana. Foto David Ruano

Una història catalana. Foto David Ruano

La desastrosa situació econòmica i cultural que viu el  país ha provocat que alguns teatres optin per omplir la cartellera amb èxits més o menys recents. Ho hem vist amb l’incombustible Incendis, que després de tres mesos de gira amb un total de 32 funcions, va tornar per Nadal al Teatre Romea. També per festes, la Perla 29 va reestrenar Natale in Casa Cupiello. En aquest cas, però, la companyia d’Oriol Broggi va decidir partir de zero amb un repartiment gairebé renovat i amb Ferran Utzet com a co-director. Ara toca el torn a Una història catalana.

El muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, torna al Teatre Nacional el proper 27 de febrer, dues temporades després de la seva estrena a la Sala Tallers. Això sí, és Una història catalana diferent i plena de novetats. És una sort, deia Casanovas aquest dilluns a l’assaig obert, poder polir i treure tot l’or possible a un projecte T6, que sol ser un muntatge on experimentes i vas més enllà. Ara tinc la responsabilitat, deia, d’estar a l’alçada. I per aquesta nova aventura que, a més, farà el salt a la Sala Gran, Casanovas compta amb un repartiment pràcticament nou i Ferran Utzet com a ajudant de direcció.

Precisament per adaptar-se a les dimensions de la Sala Gran s’han refet alguns elements de l’escenografia i el text. Una història catalana segueix sent un retrat fosc de la història de Catalunya al llarg de vint anys, des de la transició fins al postolimpisme, però ara, a més, ens ensenyarà tres versions del català. El més feréstec, el que viu a la zona dels Pirineus, l’immigrant que viu a la Barcelona suburbana,- a un barri com La Mina-, i l’emigrant; el català que se’n va anar a fer les amèriques. Aquesta tercera trama, situada a Nicaragua, permetrà explicar millor el personatge interpretat per Pep Cruz.

Tot i que l’obra va ser un èxit quan es va estrenar a la Sala Tallers,-va omplir amb un 95’38% d’ocupació-, hi havia elements, diu Casanovas, que funcionaven però els hi faltava alguna cosa. En aquesta nova versió 2.0 el treball és completament nou i és aquí on Utzet ha resultat essencial, ja que ha “aportat una mirada fresca” al muntatge.  Això sí, hi ha alguna sorpresa, que tot i les dimensions de la Sala Gran, es mantindrà, com és la voluntat d’apropar el públic i els actors. Després de la mitja part es recol·locarà als espectadors amb butaques a quatre bandes de l’escenari. Una escenografia que no veiem a la Sala Gran des de l’any 2003 amb Primera plana de Sergi Belbel.

Una història catalana és la primera obra de la trilogia sobre Catalunya que està preparant Jordi Casanovas. La segona, Pàtria, es va estrenar al Temporada Alta i l’hem pogut veure al Teatre Lliure i al Poliorama. Finalment, Vilafranca tancarà la trilogia, però encara no té data d’estrena. Una sèrie d’obres on Casanovas mira la nostra història present i recent per comprendre més com són i d’on venim.

Publicat a http://www.nuvol.com

Aixopluc al Teatre Lliure

logo

 

Tres visions diferents d’una mateixa idea. És el que proposa 3 d’un glop, un aixopluc d’idees, projectes i persones organitzat per Pau Carrió i Marc Artigau que tindrà lloc del 22 de novembre al 22 de desembre a l’Espai Lliure de Montjuïc.  De dijous a dissabte tres joves companyies diferents representaran un espectacle de 15 minuts sobre un mateix tema d’actualitat. “El jovent entre els 20 i els 30 anys també té coses a dir” defensa en Pau Carrió, que junt amb en Marc Artigau coordinen l’Aixopluc.

Barcelona World, l’atur juvenil i la situació de la joventut al nostre país, la transcendència d’Internet i  la  (possible) fi del món segons el calendari maya són els temes que tractaran les dotze joves companyies de creació escènica. Uns més coneguts que altres, com Blanca Bardagil o Llàtzer Garcia, però tots, absolutament tots comparteixen un desig: Volen i necessiten expressar-se a través del teatre.  Potser és aquesta necessitat la que els fa sobreviure, com diuen en Sergi Torrecilla i l’Albert Boronat, de Projecte Nisu, tot i no tenir gairebé mai “cap ajut econòmic i amb l’única recompensa de fer funcions a algunes sales alternatives”.

Per què 15 minuts? Per què microteatre? La resposta de Carrió encara és més enigmàtica: “19 minuts i 45 segons és el màxim que pot aguantar un home sense respirar”. Tenim poc temps, així doncs, que començi l’espectacle. El darrer cap de setmana de novembre podrem veure les tres Propostes per al Barcelona World que ens faran Els Pirates Teatre, La Ruta 40 i el propi Marc Artigau. Els dies 6, 7 i 8 de desembre i tot esperant l’apocalíptica data de 21/12/12 toca el torn a la Cia. La Nevera, Arcàdia Companyia i la dramaturga Blanca Bardagil.

La Calòrica, Companyia Solitària i Projecte Nisu ens demostraran que tothom és a 6 passos del New York Times. L’exemple més clar: L’Ecce Homo de Borja. Una anècdota d’un petit poblet de Zaragoza va passar a ser notícia a diaris internacionals i fins i tot disfressa de Halloween. Finalment, The Mamzelles, Waltzing Teatre i la formació que resulti de la col·laboració entre tots els participants tancaran el cicle els dies 20, 21 i 22 de desembre amb “Agafant el primer vol a Londres per servir cafès”.

Amb 3 d’un glop Carrió i Artigau aspiren a atraure un públic més jove. Microteatre d’actualitat i una cervesa de regal amb l’objectiu de transformar el teatre en quelcom més quotidià. “Els joves han de saber que en les arts escèniques hi poden trobar una cosa molt semblant al que els dóna un concert de punk o una sessió de techno” defensen els de Projecte Nisu. Després d’acollir Litus durant mes i mig l’Espai Lliure es nega a callar i ha fet de la crisi una oportunitat. A l’acabar 3 d’un glop acollirà el Taller per a postgraduats en interpretació Companyia K que dirigirà el propi Lluís Pasqual.

“Estem en un moment perillós. Per culpa de la crisi, la pujada de l’IVA i les retallades algunes companyies es perdran, potser per sempre, però no podem perdre la voluntat d’experimentar, no abandonar mai la voluntat artística del teatre” defensa Carrió.  Un aixopluc a noves veus que, potser perquè són joves o potser perquè no hi tenen res (més) a perdre s’atreveixen a sacsejar-nos. A plantejar-nos un frenètic debat sobre els temes que amenacen la societat.

Una iniciativa important i necessària perquè, com explica en Pau Carrió “al teatre comences a ser jove molt tard i els dramaturgs que entre 20 i 30 anys necessiten un espai, una altaveu, o perdrem una part del discurs artístic”.  3 en un glop ens recorda que al teatre no només s’hi representa Txèkhov o Shakespeare. El teatre és proper i inquiet i crític i ens parla. Ens parla de tots nosaltres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Els nostres tigres beuen llet

 

Foto de David Ruano TNC

 

El 20 de desembre s’estrenarà a la Sala Gran del Teatre Nacional, Els nostres tigres beuen llet escrita i dirigida per Albert Espinosa i interpretada, entre d’altres, per Andreu Benito, Joan Carreras i Àngela Jové. Una història de superació famíliar que de ben segur ens emocionarà a tots.

“Volia fer la meva família d’actors al teatre i amb els tigres tinc la sensació que per fi ho he aconseguit!” ens deia ahir Albert Espinosa als periodistes que vam assistir a l’assaig obert de l’obra al Teatre NacionalEls nostres tigres beuen llet és un viatge en el temps al llarg de 20 anys i marcat per la mort. Segons l’Albert tots som traumes de la infància i és d’aquesta evolució de la que parla l’obra. Cinc germans als que veurem de petits i d’adults interpretats per Andrés Herrera, Joan Carreras, Francesc Garrido, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Daniel Sicart, Mikel Iglesias, Albert Baró i el propi Espinosa que viuen força allunyats de tot i de tothom i se senten identificats amb estrelles inmortals del cinema de Hollywood.

Per l’Albert Espinosa la família és un dels elements més importants per superar malalties i obstacles. I els germans tenen un poder increïble dins d’aquesta unió famíliar. Tanmateix, la trajectòria vital i professional de l’Albert està marcada per aquesta necessitat de crear una comunitat de persones. Des de la seva companyia Pelones, els nois de Cuarta Planta, els grocs, els polseres i ara els Tigres.

Tot i així, Els nostres tigres beuen llet no és un reflex de la família d’Espinosa. És més, segons assegura el propi autor es tracta de l’obra menys personal i menys seva de les que ha escrit fins ara. Òbviament hi trobarem la tendresa i les ganes de superació que caracteritzen tots els treballs de l’Albert però no té res a veure amb el que veiem a la televisió. De fet, la primera sorpresa amb la que ens hem trobat és que és una obra canviant, totalment work in progress. “Hem utilitzat unes quatre pàgines del meu guió original” confessa Espinosa. A més, hi ha un 30% de l’obra improvisada on els actors saben per on anar però no els hi ha marcat. Qui sap amb el que ens trobarem a l’estrena del proper 20 de desembre!

Els nostres tigres beuen llet és un homenatge a quatre elements molt importants en la vida de l’Albert, i que possiblement, molts compartirem:  La família, el cinema, el futbol i els records. És la màgia dels llibres, les sèries, pel·lícules i espectacles d’ Albert Espinosa: els seus conflictes són universals i s’entenen aquí, a Holanda o als Estats Units. El cinema és una de les seves passions tal i com va demostrar a Herois, un clar homenatge a la pel·lícula mítica dels anys 80 Los Goonies. I als tigres el cinema no hi podia faltar.

El pare i la mare dels nois, Andreu Benito i Àngela Jové, treballen en el món del cinema. Ell té un toc clarament fellinià i és un apassionat de Rocco y sus hermanos de Visconti, una de les pel·lícules clau del neorrealisme italià. Ella està influenciada per Elia Kazan, director de La ley del silencio i Al Este del Edén entre d’altres i serà la que marcarà, en certa manera, la futura personalitat dels nois. El cine, doncs, forma part de la història famíliar dels tigres però el que realment els uneix és el futbol.

De fet, en els assajos gairebé sempre comencen jugant un  partit per agafar una mica el to. I a l’escenografia de Max Glaenzel hi podrem veure un enorme camp de futbol. El futbol, ens confessava l’Albert, és el que sempre l’hi ha faltat a la vida. Els nostres tigres beuen llet és una obra coral de 14 personatges i curiosament l’espectacle número 14 d’Espinosa. A més, serà la primera que representarà a la Sala Gran i, possiblement, la seva obra més madura i reflexiva. Això sí. L’Albert ho té clar. L’obra no durarà ni tres ni quatre hores sinó que tindrà una durada exacte d’ una hora i 26 minuts.

“És que com a espectador no aguanto més estona en el teatre” confessava. A més, segons Espinosa els espectacles que duren entre una hora i 25 minuts o una hora i 27 minuts funcionen millor. Ni més ni menys. Qui sap, potser té raó. Sigui com sigui i per sobre de les matemàtiques la clau de l’èxit d’Albert Espinosa és aquesta combinació perfecte entre emoció, tendresa i humanitat. Històries divertides i optimistes amb les que sovint ens fem un fart de plorar però conservem a la memòria.

Amb Els nostres tigres beuen llet l’Albert ha aconseguit crear la seva família teatral, amb grans actors del present i del futur, i a partir del proper 20 de desembre i fins el 3 de febrer tots en podrem formar part.

El futur del teatre en gira

Landrys, dirigida per Xavier Martínez

“Ens ha evitat el buit existencial que tens a l’acabar la carrera, el no saber què faràs i quan podràs tornar a pujar a dalt d’un escenari” explica la Laura Pau, una de les protagonistes de Landrys, laundry de ladies, un muntatge que juntament amb Polièdrica formen el cicle l’Institut del Teatre en gira. Dos espectacles sorgits dels tallers d’interpretació del darrer curs de l’Institut, que, sota la batuta de Xavier Martínez i Montse Bonet, realitzaran funcions arreu del país.  “Portàvem mesos assajant i només ho ensenyes durant tres dies. A l’acabar sents que et falta alguna cosa, que necessites evolucionar-ho” afirma la Laura, somrient. Se la veu feliç, plena d’il·lusió, tot i les hores que porten preparant la funció a la sala La Planeta de Girona. Per a elles,  Landrys és molt més que un taller, molt més que un espectacle, és una porta als seus somnis.

 Landrys, laundry de ladies és un musical sobre la condició de la dona al ritme de clàssics populars com ‘Moon river’ o ‘My funny Valentine’. Una creació col·lectiva a partir de textos de Virginia Woolf, Sylvia Plath i Federico García Lorca entre d’altres. “Durant mesos vam investigar sobre tots aquests textos i en parlàvem molt al taller per esbrinar què en podíem dir, nosaltres, de la condició de la dona. Fer una dramatúrgia pròpia de tots aquests textos” comenta Xavier Martínez, el director de l’obra. Martínez, conegut per Cabaret íntim, confessa que Landrys no és un musical convencional i que pretén allunyar-se del plagi o la còpia barata del musical americà o anglosaxó. “Admiro molt el tipus de musical alemany,  la voluntat d’investigar en el llenguatge escènic nou”. El  musical, reivindica en Xavier,  té unes possibilitats dramatúrgiques enormes que aquí no explotem.

Després de Girona les noies de Landrys se n’aniran cap a Granollers, al Teatre de Ponent, on el passat cap de setmana s’hi va presentar Polièdrica, l’altre espectacle d’aquest cicle.  Una història sobre la por, l’odi, el dolor, la complicitat, l’art, l’amistat i l’amor. Una creació col·lectiva, dirigida per Montse Bonet i representada per cinc alumnes de quart de gest de l’Institut del Teatre, que neix a partir del treball sobre el cor. L’escenari de Polièdrica està dividit en dos, un espai íntim i un de públic. És dins de la part més íntima on el cor es mou, provoca, on el cor de dones es troba i transforma en cinc personatges diferents. “Hi ha gest, text, música en directe, la dansa de Pina Bausch; l’explicació de la vida a través dels moviments” comenta la Montse, que subratlla que més que la directora de l’espectacle, n’és la guia. “Polièdrica és de totes”, sentencia.

 Dos tallers de final de carrera, dues creacions col·lectives que gràcies a aquesta gira s’han transformat en oportunitat. L’oportunitat de compartir l’esperit d’una companyia teatral, d’enfrontar-se a la professió i créixer com a actriu. “Fins ara només havíem actuat davant d’amics, coneguts, la resposta del públic és molt més real, més acurada” ens explica la Laura, de Landrys. L’Institut del Teatre en gira,- diu el Xavi-, “és una gran oportunitat perquè els ensenya com n’és de dur, i de bonic, fer teatre”. I, com diu la Montse, a poc a poc se sentiran menys fràgils i més segures.  De moment, la resposta del públic, tant a Girona com a Granollers, ha estat positiva. I ara els espera Igualada, Tarragona i Terrassa.

Al restaurant König, de la Plaça Independència de Girona, les actrius de Landrys brinden per la gira i la funció. Encaren el futur amb ganes i optimisme, tot i saber que la crisi, i la recent pujada de l’IVA, boicotegen les sales petites on probablement,-i amb sort-, començaran a treballar. Enmig de la olor de frankfurts i cervesa, m’allunyo del König amb la sensació que per a elles, el got sempre està mig ple. Encara que estigui buit, encara que no hi hagi got. El teatre sempre ha lluitat i seguirà lluitant.

Publicat a http://www.nuvol.com