La veu de l’avi (crítica de No parlis amb estranys)

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys d’Helena Tornero és un exercici de memòria. Un muntatge emotiu, intel·ligent i necessari. Necessari perquè si una cosa ens han ensenyat bé en aquest país és a oblidar. A viure amb un silenci imposat, tapar les ferides, “tornar a començar”. No parlis amb estranys (fragments de memòria) es podrà veure fins al proper 14 d’abril al Teatre Nacional. Deu úniques funcions. La funció d’aquest divendres acollirà un debat obert al públic que comptarà amb la presència d’Oriol Broggi.

Helena Tornero ens presenta un conjunt d’històries fragmentades i aparentment inconnexes al voltant de la memòria històrica. Una estructura sorprenentment àgil (tots els relats es tanquen) i totalment justificada,–les històries d’aquest país són fragmentades–, que converteixen l’obra d’Helena Tornero en un retrat sincer d’un passat encara latent. Un retrat on, i aquest és el gran encert de la proposta, tots hi sumem. A No parlis amb estranys es trenca la quarta paret, el que veiem dalt de l’escenari no ens és aliè. És la veu dels nostres avis, el retrat dels nostres pares.Una de les claus de l’èxit de No parlis amb estranys recau en el repartiment. Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Oriol Genís, David Vert, Àngels Poch, Maria Casellas, Òscar Castellví i Olga Cercós broden els seus personatges fent-los creïbles, naturals i dotant-los de profunditat. Sense ells seria impossible, o com a mínim difícil, la identificació tan necessària en aquesta història. És evident que el text té una gran força dramàtica, però són ells els que aconsegueixen que el muntatge d’Helena Tornero ens toqui l’ànima.

No parlis amb estranys és una mena de teatre documental amb tocs d’humor negre i números musicals. Una suma aparentment estranya però que funciona en tot moment. Encara més, no només no resta emotivitat al drama humà, sinó que en certa manera el fa més cru, més real. La comèdia, –bàsicament basada en el contrast i la construcció d’alguns personatges, com els que interpreta una gran Mireia Gubianas–, ens proporciona els moments d’alleugeriment necessaris en una història tan crua com la nostra. Helena Tornero demostra un bon domini de la dramatúrgia i combina els gèneres amb gran agilitat. A No parlis amb estranys tot està perfectament mesurat, res no hi sobra, res no hi falta.

No parlis amb estranys (fragments de memòria) forma part del projecte T6 de la dramatúrgia catalana. De fet, és el primer que no es representa a la Sala Tallers, tancada des del passat 4 de març després de l’última funció de Groenlàndia. A més, l’obra d’Helena Tornero ha estat una de les més afectades per les retallades aplicades pel Teatre Nacional de Catalunya. Disposen de la meitat de pressupost, de dates d’assaig i també d’exhibició. És per això que No parlis amb estranys té el doble de mèrit. Tot i haver de retallar pràcticament la meitat d’escenes, continua sent un muntatge gairebé rodó. Intuïm que alguns relats eren força més llargs, però es resolen tots els interrogants i es tanquen les històries.

No parlis amb estranys et pren el cor i no te’l deixa anar durant gairebé dues hores. T’incita a reflexionar, a adonar-te que les ferides són més profundes del que pensàvem. Un muntatge sincer i necessari que, qui sap, potser comença a trencar el llarguíssim silenci.

Publicat a http://www.nuvol.com