Cinc anys de Parking Shakespeare

Parking Shakespeare. Foto Eli Guasch

Parking Shakespeare. Foto Eli Guasch

Parking Shakespeare és sinònim d’il·lusió. Il·lusió per fer i regalar teatre. Cada mes de juliol, des de fa cinc anys, representen una comèdia shakespeariana al Parc del Nord de Barcelona. Teatre a l’aire lliure, a 360 graus i sense escenografia. I ho fan perquè hi creuen, perquè saben que la butxaca no hauria de ser un impediment per gaudir de les arts escèniques. L’objectiu inicial era auto-ocupar-se,-cap d’ells tenia feina estable-, i presentar L’amansiment de la fúria, que feia vint-i-cinc anys que no es veia al nostre país. Poc s’esperaven que un lustre després haurien creat una companyia i parit un nou projecte: Parking d’hivern.

En Pep Garcia-Pascual arriba a les escales de la Danone,-on hem quedat-, quan passen pocs minuts de les deu del matí. Falta menys d’una setmana per l’estrena de Nit de Reis i té l’agenda plena entre trens (viu a Manresa) assajos i entrevistes pels mitjans. Tot i el cansament no perd el somriure i les ganes de treballar. Va ser ell qui l’any 2008, i després de col·laborar amb Public Shakespeare a Irlanda, va proposar a una colla d’amics i coneguts estrenar L’amansiment de la fúria.

Així doncs, i en ple boom dels Shakespeare a Wall Street amb corbata i americana, van optar per un teatre popular, a l’aire lliure i d’entrada “gratuïta”. Volíem tornar enrere per tirar endavant, fer un Shakespeare amb leotardos”, m’explica en Pep.  A les reunions prèvies el que més els deien és “Al parc d’on? Sense micròfons ni escenografia? I amb onze actors? esteu bojos!” confessa. Potser sí, però ho van aconseguir. No és el muntatge del qual estan més orgullosos, però els va servir com a aparador i plataforma per començar a donar-se a conèixer i tirar endavant. Parking Shakespeare començava a caminar.

Una de les columnes vertebrals de la companyia és l’espai. Ara els identifiquem amb el parc del Nord, però el cert és que s’hi van trobar per error. Buscaven el parc de la Ciutadella però van sortir de la renfe per la sortida equivocada. Casualitats de la vida. Això sí, mai es van plantejar actuar en un teatre perquè creuen que tothom hauria de tenir accés a les arts escèniques i que la cultura no és ni ha de ser un luxe. De fet, va ser un dels motius pels quals s’hi van unir, m’expliquen Òscar Bosch i Ariadna Matas. Ells no fan taquilla inversa ni passen la gorra. Van a la voluntat: cadascú paga el que pot, creu i vol. “Però com que és un lloc obert la gent sovint no acaba d’entendre que cal pagar” diu en Pep. De manera que la mitjana sol ser, com a màxim, de cinc euros per persona.  Potser és que entre el TR3SC, Promentrada i Atrápalo els espectadors no coneixen el preu real d’un muntatge o potser es tracta del problema de sempre: la manca d’educació i consciència teatral.  “Quan estava a Dublín,-m’explica en Pep-, un senyor ens va deixar un bitllet de 50 euros argumentant “què mínim que això? perquè eren quatre, havien gaudit d’una hora i mitja d’una obra de teatre i compartit Shakespeare tots plegats”. Suposo que és qüestió de valorar la feina dels altres.

Tot i les contínues dificultats (subvencions que cauen, el Festival Shakespeare de Mataró cancel·lat i necessitat de fer un Verkami) van anar tirant endavant i van arribar noves comèdies: La comèdia dels errors, El somni d’una nit d’estiu i Treballs d’amor perduts. Ells hi creien, i a poc a poc, les institucions i el públic també. L’estructura gairebé sempre és la mateixa: Cap al febrer o març trien director i obra, primeres trobades, es decideix el repartiment, comencen les lectures prèvies i comença el compte enrere: tres o quatre setmanes d’assajos i a estrenar. El que sí que es manté és que cada any falla algú perquè els sorgeix una feina pagada en un altre projecte. “Tenim la sensació que cedim jugadors a altres equips” apunta en Pep.

I ara, en ple mes de juliol, arriba la Nit de Reis. Equipada amb ulleres de sol i una ampolleta d’aigua arribo al parc del Nord on m’esperen els Parking Shakespeare i el director d’enguany: Iban Beltran. Mentre els actors es preparen per començar l’assaig parlem de les Tragèdies romanes i la Nit de Reis que els Propeller van presentar al Temporada Alta. Té por que comparem i optem per no passar una tarda al parc del Nord. I per rematar-ho jo mateixa li confesso que després del macroespectacle d’Ivo van Hove no sé com enfrontar-me a un Shakespeare. Sona la música i al cap de cinc minuts m’adono que no ha de patir: ja m’han atrapat.

Durant l’assaig l’Iban no els dóna gaires indicacions. Observa, fa algun moviment amb el braç o la mà i s’ho apunta al mòbil. Com a màxim s’hi apropa i els hi comenta a cau d’orella. El primer que va notar, m’explica després a l’hora de dinar, són les diferències amb actuar i assajar a un recinte tancat. Soroll constant, necessitat de modular i projectar diferent la veu i públic improvisat com el d’avui: Al cap de pocs minuts de començar unes quantes nenes s’asseuen a les grades. Van i vénen perquè la monitora del casal les crida. Passats uns minuts tornen i ara sí que sí: no volen anar-se’n. Miren embadalits l’escenari i es fan un fart de riure amb Malvolio i les seves mitges grogues. I de quatre passem a sis i de sis a disset i així fins a trenta. Fins que hi ha més nens al teatre que participant a les activitats del casal. Qui deia que Shakespeare només és per adults?

“Els nens són la prova del cotó”, m’explica en José Pedro. “Si els interessa, és que funciona”. Quatre aplaudiments, recollim els trastos i cap al centre Ballesol. Aquesta és l’altra particularitat dels Parking Shakespeare: es dutxen, preparen i reuneixen a una llar d’avis. L’Iban fa un repàs, un per un, de totes les notes que ha apuntat durant l’assaig. Té les idees molt clares, sap el que vol i és concís i didàctic. Ha començat la recta final: falten cinc dies per estrenar. I és quan brollen les inseguretats, la sensació que hi ha més detalls per millorar.

Ara, però, toca desconnectar, encara que només sigui durant dues hores. Dinem un menú a un restaurant de la vora i parlem de la bomba del dia: l’esclat de Pep Guardiola contra la directiva del Barça. Entre plat i plat aprofito per preguntar a l’Iban perquè va proposar Nit de Reis. Resposta clara i contundent: “És la comèdia que més m’agrada”. I com valores l’experiència? “M”ho he passat bomba”.  M’acabo ràpidament les maduixes amb crema de vainilla i m’acomiado de tots d’ells. Començo a caminar i llenço una última mirada al restaurant. Riuen, parlen, s’ho passen bé. I penso que aquest és, potser, l’èxit dels Parking. Són un grup d’amics que gaudeixen interpretant Shakespeare.

Nit de Reis (Propeller Theatre Company)

Foto de Manuel Harlan

Hi ha un abans i un després de veure un Shakespeare d’Edward Hall i els Propeller. Surts del teatre amb la certesa que tardaràs molt a veure alguna cosa igual i llegir una obra del mestre anglès de la mateixa manera. Com diu Salvador Oliva a Introducció a Shakespeare, veure una bona representació teatral de les obres de Shakespeare pot servir per aprendre a llegir els textos. Gràcies al Propeller Theatre Company sabem llegir molt millor Nit de Reis, Enric V, Conte d’hivern, L’amansiment de la fera i Ricard III.

Any rere any assistim, a casa nostra, a representacions de Hamlet, Macbeth o El mercader de Venècia. William Shakespeare és com Àngel Guimerà o Txèkhov: Una aposta (normalment) segura. Hem vist representacions impressionants i d’altres que, sincerament, no ens aportaven res de nou. Si no tens res a dir, si el text, per més perfecte que sigui, no et serveix per explicar el que et neguiteja, l’obra cau en l’oblit. Els Propeller són diferents. Com feia el mateix Shakespeare (Nit de Reis està basada en contes italians i té grans paral·lelismes amb Al vostre gust, que és anterior), prenen un material conegut però el modernitzen; creen quelcom nou, gràcies a una posada en escena i una interpretació poc convencionals.

Nit de Reis és una de les comèdies més importants de William Shakespeare i possiblement, junt amb Somni d’una nit d’estiu i Al vostre gust, una de les més perfectes que va escriure. Una història fosca, plena d’ambigüitats i increïblement moderna per l’època tant en el tema com en la forma.

A Il·líria impera el desig, l’amor i l’engany. Andreu és enganyat per Tobies, que li fa creure que Olívia l’estimarà, Malvolio és enganyat per l’amor propi i per Maria, Olívia s’enamora de Cesari, que és Viola disfressada. A més, la disfressa de Viola també enganya al duc Orsino i a Antoni. I ella mateixa s’enganya pensant que el seu germà Sebastià és mort. A més de tractar l’engany i la desil·lusió, l’obra, escrita a principis del segle XVII, explora la sexualitat i és força revelador que quan totes les disfresses s’esvaeixen sembla que al duc li sàpiga greu que Viola sigui una noia i encara l’anomena Cesari.

Ara bé, quin és l’origen d’aquest engany? La resposta ens la dóna el propi duc al principi de l’obra quan ens diu que el desig és la suprema fantasia. És a dir, que genera tots els enganys. Aquí pren més sentit que mai que els components dels Propeller siguin homes i per tant, es disfressin de dona. D’aquesta manera l’engany, per l’espectador, es fa encara més conscient i palpable. A més, tots els personatges entren i surten d’escena normalment a través d’uns armaris de mirall opac. Tots i cadascun dels detalls de l’escenografia no fan més que indicar-nos la condició dels personatges. A Il·líria gairebé tothom viu enganyat. Només el bufó al final de l’obra se’ns revela com el personatge més lúcid de tots i que, en certa manera, acaba representant el sentit comú, a l’espectador.

A causa del número d’individualitats de Nit de Reis la companyia d’Edward Hall es va veure obligada a prescindir de l’acció col·lectiva, que ja era marca de la casa. Aquesta decisió potser resta espectacularitat a l’obra, tot i que els Propeller segueixen sent un tot. Cada escena és tan àgil i està tan plena de detalls que caldria veure-la no una, sinó dues o tres vegades per copsar-ho tot. El primer dia, ens fixem en la història i com ens l’expliquen. El segon en l’escenografia en constant moviment i el tercer en les expressions, els silencis, les mirades. Potser així ens adonem que no només són rigorosos perquè no se salten ni un punt o una coma i que l’espectacularitat no només recau en l’estètica contemporània. Els Propeller transpiren Shakespeare per tots els porus del seu cos.

Publicat a http://www.nuvol.com