La terra oblidada

La terra oblidada. Companyia Arcàdia

La terra oblidada. Companyia Arcàdia

La terra oblidada és un drama sec, dur, gens amable. Una història de silencis que et remou per dins i t’incomoda. Obliga a l’espectador a reflexionar sobre la condició humana, la soledat, la família i la mort. Després de fer-nos riure a Ens hauríem d’haver quedat a casa o Esquivel! Una comèdia estereofònica, Llàtzer Garcia i la Companyia Arcàdia van canviar de registre i van presentar a la Sala Flyhard La terra oblidada, un drama rural i costumista. Ara, i després de passar per La Planeta de Girona, arriben a la Sala Atrium on s’hi estaran fins el 10 de març.

La peça se centra en el conflicte d’una família en què el patriarca, que pateix una malaltia degenerativa i està en una cadira de rodes, de cop i volta deixa de parlar. I La Marta, la filla que se n’encarrega, convoca a la resta de germans que viuen a Barcelona i se n’han desentès. El silenci del pare serà el que farà aflorar antigues ferides, tensions familiars i, alhora, ens presentarà com són aquests germans i el propi patriarca. Tot i la manca de profunditat en alguns personatges, Llàtzer Garcia aconsegueix que l’espectador s’ identifiqui i es posicioni.

La terra oblidada és la primera part d’una trilogia sobre la família i retrata de manera excel·lent el comportament dels fills davant la malaltia degenerativa del pare. Els retrets, els malentesos, la mala consciència. I els silencis. Aquells silencis eixordadors que ens delaten i ens obliguen a treure’ns la màscara. Els espectadors comparteixen la incomoditat que viuen els tres germans gràcies a l’escenari petit i proper de la Sala Atrium, i en certa manera es converteixen en vouyers. L’escenografia, típicament rural i amb colors apagats, també contribueix a augmentar la sensació d’intimitat i falta de vida.

Tot i que el leitmotiv de la història és el silenci sobtat i voluntari del patriarca, també és una de les causes principals de la falta de ritme de l’obra. Per una banda, la insistència en fer parlar el pare ajuda, com hem dit, a definir els personatges però alhora no els permet evolucionar i acaben sent reiteratius. En aquest aspecte també es troba a faltar la resolució d’alguns interrogants que queden a l’aire, com alguns aspectes relatius a la malaltia del pare o successos del passat. Tot i no ser primordials pel desenvolupament del drama, resten profunditat.

Cal destacar la bona feina de tot el repartiment. En especial la de Gal Soler que es converteix en l’indubtable centre d’atenció només amb els seus ulls fugissers que desperten la mala consciència. I de la mateixa manera que La terra oblidada et remou per dins i t’incomoda, els ulls plens de rancor i ràbia de Soler et persegueixen durant dies.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios

El rei borni

El rei borni. Sala Flyhard

El rei borni. Sala Flyhard

Ara que és més evident que mai la voluntat de molts dels nostres polítics de tornar-nos cecs, arriba El rei borni. Una divertidíssima i actual comèdia negre sobre un mosso d’esquadra antiavalots i el manifestant a qui ha buidat un ull. Un espectacle proper, àcid i quotidià que té la voluntat de treure’ns la màscara i ajudar-nos a veure. En el país dels cecs el borni és el rei. I sí, nosaltres l’hem votat.

Marc Crehuet, guionista i director de la sèrie Pop ràpid, intenta donar resposta a un dubte gairebé existencial i des del cas d’Ester Quintana, possiblement compartit per tots. Com se sent algú que, escudat en la seva feina, ha deixat cega d’un ull una altra persona? Ho comenta amb la família? Té remordiments de consciència o potser no hi dóna més importància? Crehuet opta per convertir aquest drama en una comèdia negra i fa coincidir en una mateixa taula el manifestant i el mosso d’esquadra. El contrast entre els dos personatges és, possiblement, un dels millors elements d’aquesta comèdia. Crehuet, però, va més enllà i es pregunta si, amb el temps suficient, la víctima o el botxí poden canviar el seu punt de vista. I és aquí on El rei borni perd, en certa manera, versemblança.

Com a espectadors ens agrada que els personatges es transformin i evolucionin, encara que no sigui massa creïble. Si bé El rei borni funciona en tot moment crec que la transformació de 180º que experimenta en David ens allunya com a espectadors. Les situacions segueixen sent divertides però perden versemblança. En David, l’Ignasi, la Lídia i la Sandra són arquetipus, però ens els creiem perquè són tan actuals que acaben sent reals i, a més, es corresponen a la imatge que molts de nosaltres tenim dels mossos d’esquadra o dels manifestants. Uns són la típica parella “garrula”, els altres els modernos progres de Barcelona en contra dels sistema (però que, en el fons, en formen part). Ara bé, poden arribar a canviar el seu punt de vista? És possible. Poden intercanviar-se “els papers”? Això ja és més difícil.

La transformació d’en David ens proporciona grans escenes còmiques i hilarants i fins i tot alguna frase per recordar, però en certa manera juga a la contra del missatge politicosocial present en tot el muntatge. Quan la comèdia es torna més exagerada ens allunyem del conflicte i li restem una mica d’importància. I no s’entèn perquè Marc Crehuet per una banda opta per portar al límit la comèdia (encara que això impliqui pèrdua de versemblança) i per l’altre no deixi d’esquitxar-nos amb la realitat i ens expliqui perquè la crisi és una estafa.

Un dels pilars de l’obra és el repartiment. Malgrat que Xesc Cabot, Ruth Llopis i Betsy Túrnez broden els seus personatges, Alain Hernández i Miki Esparbé brillen amb llum pròpia i formen un duet d’allò més còmic. Marc Crehuet aprofita el complicat escenari de la Sala Flyhard i ens fa participar, indirectament, en l’espectacle. El rei borni és una molt bona comèdia actual i àcida que ens ajudarà a reflexionar sobre la realitat que estem vivint. Un espectacle que de ben segur no li faria gens de gràcia a l’antic conseller d’interior, Felip Puig.  Ara que la clatellada del 21% de l’IVA i les retallades en cultura ofeguen les arts escèniques, Marc Crehuet ens demostra que encara som cecs sense respostes. Qui sap, potser El rei borni ens ajuda a veure-hi una mica més.

Publicat a http://www.nuvol.com

Pell de mercuri de Parking Shakespeare

Pell de mercuri. Parking Shakespeare

Pell de mercuri. Parking Shakespeare

Crua, violenta, pertorbadora. Pell de mercuri, la nova proposta d’hivern de la companyia Parking Shakespeare, és una història colpidora que t’acompanya durant dies. Te l’emportes a la butxaca i l’acabes de construir de camí a casa. L’obra ens situa en un futur apocalíptic on una droga anomenada butterfly perjudica la memòria, eliminant els records i provocant al·lucinacions desordenades. Una història perversa i poc conciliadora amb la humanitat que ens omple de preguntes al voltant de la comunicació.

La força dels espectacles de Parking Shakespeare rau principalment en el text i els actors.  No tenen il·luminació, ni escenografia ni so. Però tampoc por. Ens ho demostren cada estiu des de fa quatre anys però ara, amb Pell de Mercuri, es fa més evident. No només passen de l’univers agradable de les comèdies de William Shakespeare a un món sense escrúpols, sinó que ho fan, com sempre, recolzant-se en un únic pilar: els actors. Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Jose Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Ariadna Matas i Santi Monreal no només broden els seus personatges sinó que aconsegueixen fer-se seu un text difícil i potent.

Pell de mercuri, de Philip Ridley, és una obra dura i fins i tot difícil de digerir. Un drama on l’objectiu és preparar una festa on s’abusarà sexualment d’un menor i se l’apallissarà. Una història on, per culpa de les butterfly, els personatges estan buits i són pràcticament insensibles. És més, poden arribar a explicar-se com van presenciar l’assassinat d’un ésser estimat per, acte seguit, parlar de qualsevol banalitat. I sense deixar de riure.  A més, com qualsevol obra de Parking Shakespeare són els espectadors els que delimiten l’espai escènic. Potser per costum. Potser per incomoditat. I precisament perquè no hi ha distància entre ells i nosaltres ens hi impliquem. Pell de mercuri vol crear debat i ho aconsegueix. És pràcticament impossible sortir de la fàbrica de creació Fabra i Coats sense tenir l’estómac remogut.

Un dels grans mèrits de Pell de Mercuri és la construcció dels personatges. Hauria de ser impossible empatitzar amb ells i en canvi, ho fem. Potser no ens hi acabem d’identificar però acceptem compartir l’aventura i en certa manera, els arribem a estimar. És el cas d’en Pol i en Darío, els dos germans interpretats per Santi Monreal i Pep Garcia-Pascual. El llenguatge que utilitzen és racista, ofensiu i passat de voltes. Pitjor que el d’una pel·lícula de Quentin Tarantino. En canvi les mirades són tendres i ens ensenyen que darrere la brusquedat hi ha tendresa i humanitat. és aquesta la màgia i la força del primer espectacle de Parking d’Hivern: convertir una fabula futurista en una història increïblement humana i propera.

Per representar la dificultat en el llenguatge i el desordre mental en el que viuen els personatges, Marc Rosich ha optat en la traducció per barrejar el català i el castellà. Òbviament aconsegueix crear una sensació de caos, ja que comencen a parlar en una llengua i de sobte passen a l’altra. Més endavant, però, anem veient que generalment tots els personatges s’expressen únicament en castellà i que són dos o tres els que canvien de llengua. I és clar la sensació de caos disminueix i ens hi acostumem ja que per a molts, és una realitat.

La filosofia de Parking Shakespeare és que tothom hauria de tenir accés a la cultura i que res, i encara menys la butxaca, hauria de ser un impediment. Salvador Oliva explica a Introducció a Shakespeare que abans de veure una representació tothom s’hauria de llegir el text i ser el director, l’escenògraf i l’il·luminador. Utilitzar la imaginació per construir el teatre. I potser Pell de mercuri no compta amb un gran pressupost, tot i que la tènue l·luminació és notable, i potser no hi ha un gran espai sonor i la sang és ketchup. Sigui estiu o sigui hivern els espectacles de Parking Shakespare els construïm entre tots i ens fan viure i compartir la màgia del teatre.

Publicat a http://www.nuvol.com

Pentateatre Atòmic

Cinc obres de teatre de 15 minuts representades simultàniament en cinc espais diferents i reals. Cinc espectacles intensos on, generalment, es trenca la línia entre actor i públic. Tots som ‘actors’ de la nostra pròpia vida. En definitiva, cinc experiències que podrem gaudir a la Nau Ivanow fins el 17 de febrer.

Aquesta proposta de microteatre, neix de la necessitat d’una sèrie de dramaturgs d’expressar-se i donar vida a noves idees de fer teatre. Ara i després dels volums 1 i 2, el Pentateatre Atòmic inicia un nou camí formant una família de més de 15 persones vingudes de diferents disciplines artístiques.

A diferència d’una obra convencional, aquí l’experiència no comença quan s’apaguen els llums i t’asseus en una butaca sinó en el mateix moment en què compres l’entrada. Et donen un paperet on hi ha escrit el nom de les obres i el recorregut. De manera que tot el públic assistent es divideix en cinc grups d’unes deu persones aproximadament i cadascú comença i acaba amb un espectacle diferent. A mi em va tocar el quatre.

Una noia, que serà la nostra guia, ens reuneix a tots els quatres i ens porta per un camí il·luminat només per petites espelmes. Arribem a la Sala Ion. L’escenografia és austera, pràcticament inexistent. Només un biombo i darrere, una gran ombra projectada a la paret. Sona la música. Comença l’espectacle.

El Paco Donald és un soliloqui escrit i dirigit per Josep M. Riera que reflexiona sobre la condició de l’actor. A escena només hi ha Paco Moreno, actor i pedagog teatral que alguns recordaran per la seva aparició a Rec3. Moreno se’ns presenta sense complexos i gairebé nu ple de polvos de talc. Des del principi s’apropa a nosaltres i busca trencar la frontera. Després d’una presentació “autobiogràfica”, en el qual destaca més el to de veu alt, -gairebé cridant-, que no pas el missatge, Paco Moreno ens insta a revolucionar-nos, a lluitar per la cultura i les arts escèniques i a formar part de la Marea Roja. Per aconseguir-ho ens fa formar una rotllana i ens convida a ‘sentir’ el que implica ser actor. Ara bé, calia que les deu persones que estàvem allà donéssim voltes imitant un gat? Potser no. Ser actor és molt més que això. Moreno i Riera buscaven la implicació dels espectadors, sense saber que ja ho havien aconseguit des del moment que, mirant-nos als ulls i amb un to més baix i gairebé intimista, Paco Moreno ens preguntava: És car el teatre?

Crisis. Aquesta és, de les cinc propostes, potser la més convencional. Està escrita i dirigida per Marc González de la Varga  i té lloc a la cuina de la Nau Ivanow. Una petita taula amb unes estovalles clàssiques, dos plats, una truita de patates i una amanida.  Crisis és una història senzilla, humana i tendre. Harpo, interpretat per Albert Eguiazabal, l’encarregat de la neteja d’un teatre, prepara un sopar d’aniversari a Asunción (Alzira Gómez) la seva amiga i propietària d’un teatre vingut a menys que, intuïm, comença a tenir una mica de demència. Aquí, però, el que marca la diferència és que Harpo és mut. La seva amiga s’encarrega de verbalitzar (potser massa) tot allò que aquest expressa amb la mímica. El conflicte arriba quan ens assabentem que més que un sopar d’aniversari és una festa de comiat, ja que Harpo se’n va a viure a Alemanya. I per agrair-li tot el que ha fet per ell al llarg de tants anys, explica qui és i com es diu en un petit diari. És difícil saber on parar en un drama humà com aquest, i Marc González sobrecarrega innecessàriament la història amb elements més semblants a un culebrot. El cert és que menys és més. I per emocionar-nos amb Harpo i Asunción no calia res més que mímica i amistat.

El séptimo Chakra.  Escrita i dirigida per Raül Z. Méndez i interpretada per Josep M. Riera i Elisabeth Bonjour, ens explica la història d’una dona amb un càncer terminal i un fals gurú contractat per la seva filla per curar-la amb mètodes poc ortodoxos. Aquesta premissa ens serveix per conèixer a Elisabeth. El séptimo Chakra està ple de referències cinematogràfiques, al rock dels anys 70, als còmics, l’hinduisme…Tot per explicar-nos que Elisabeth és una una dona peculiar i “friqui”. En el fons és la història d’una mare i una filla i com afrontem la mort, però nosaltres gairebé que només veiem la primera capa i l’interminable diàleg entre la malalta terminal i el fals gurú. De manera que l’obra queda reduït a paraules, a una anècdota curiosa. És una llàstima, perquè darrere de tanta referència s’hi amagava una bona història humana.

La nit dels petons. Any 2213. Un científic català ha inventat una màquina del temps que permet reviure els records dels passat. En Martí Sanjuan és la primera persona en provar-la i…res surt com s’esperava. Aquesta peça escrita per Marc González de la Varga i interpretada per Tono Hernández i Noè Blancafort té lloc a la terrassa de la Nau Ivanow i vindria ser una mena d’homenatge a Atrapado en el tiempo. Quan en Martí entra a la màquina del temps aconsegueix reviure el seu record però també tota la resta. Si Bill Murray tornava a viure un dia i un altre el dia de la marmota, en Martí reviu la seva vida des del record fins que torna al despatx del científic. Una història singular i entranyable que ens fa reflexionar i preguntar-nos què faríem. Ens hem d’aferrar a un record o l’hem d’oblidar?

Títol sense determinar. Escrita per Ivan Morales, dirigida per Josep M.Riera i interpretada per Ferran Terraza, Sergi Sanmartín i Carmela Poch. Aquesta és, sense cap dubte, la proposta més impactant i arriscada de les cinc. Una mena de documental polític que reflexiona sobre el poder on nosaltres som els protagonistes. Baixem al bar de la Nau Ivanow i la guia ens abandona. Promet tornar però no ho fa. Ens mirem entre nosaltres, no gosem preguntar-nos res malgrat tots sabem que alguna cosa passarà. Que l’espectacle ja ha començat. Ferran Terraza i Carmela Poch apareixen i ens porten a una mena d’ amagatall darrere una cortina negra. Un lloc petit, tancat i fosc. I serà un de nosaltres, un espectador, el protagonista de l’obra i qui posarà nom a aquest Títol sense determinar. El Pentateatre Atòmic pretén buscar noves maneres de fer i entendre el teatre.  El miniespectacle d’Ivan Morales ens omple de preguntes i aconsegueix que ens preguntem què és el teatre i què n’esperem com a espectadors.

Publicat a http://www.nuvol.com

Groenlàndia

riol Genís, Àngels Poch, David Vert. Foto  David Ruano/TNC

riol Genís, Àngels Poch, David Vert.  Foto David Ruano

Groenlàndia és un xoc entre dues cultures. Un viatge on el que importa no és el destí sinó el camí recorregut.  Alhora,- i involuntàriament-, està impregnada d’una certa tristor, potser nostàlgia,  ja que és el darrer projecte T-6 que es representarà a la Sala Tallers en força temps. Més enllà del context, Groenlàndia vol ser moltes coses. És una bona història que, a causa de l’excés d’equipatge, acaba sent dispersa i diluïda.

Anem per parts. Estem davant d’una aventura complexa, de grans dimensions i força ambiciosa. Aquest espectacle escrit i dirigit per Jordi Faura ens presenta dues cultures, dos ecosistemes diferents. L’occidental representat per una família de petroliers (i atenció als noms): Cèsar, Roma, Ròmul i Rem que viatgen a Groenlàndia en principi, per trobar una flor que curarà la terminal malaltia de la mare, Roma. Ara bé, tots tenen les seves raons amagades i que aniran descobrint al llarg del camí. Cèsar vol fer negocis amb els inuits, Ròmul saciar la seva set caçadora i Rem (un raper anomenat Paul Tupek)  recuperar la seva veu perduda. I la cultura inuit formada per Nanoq, Sedna, Qitdlarssuaq i Helmut; un antropòleg a mig camí entre els dos ecosistemes. És evident que, per tal de facilitar la comprensió de l’espectador, Faura necessita explicar-nos detalls de la vida  d’aquesta tribu.

Ara bé, les explicacions passen a ser o bé lliçons didàctiques o un seguit de llegendes, que tot i ser força interessants dificulten el ritme del drama. Aquesta és, doncs, la primera maleta. La segona és la profunditat dels seus personatges i objectius perduts. Objectiu número u: Quan Roma s’assabenta que pateix Insomni familiar fatal, una malaltia terminal que consisteix en no poder dormir durant nou mesos i finalment morir, pren una determinació. Vol ser àvia. I amenaça als seus dos fills bessons, que a més, s’odien, i els obliga a deixar embarassada a alguna dona. Llavors, però, comença la gran aventura: Un viatge cap a les aigües del Permafrost per buscar la flor que salvarà a Roma.  A mesura que avancen, cada  personatge s’enfrontarà amb antics fantasmes i per tant, de cop i volta al drama inicial (Roma vol ser àvia i curar-se) s’hi sumen unes cinc subtrames diferents.

Tot això, per tant,  provoca que el viatge se’ns torni dispers i etern. Groenlàndia és una gran història que, possiblement, Jordi Faura s’ha vist obligat a condensar i retallar perquè no durés més de dues hores. I malauradament, es nota. En comptes de centrar-se en un parell de personatges, el director ha optat per seguir presentant els drames de cada personatge però és clar, els hi dedica menys estona. De manera que acaben sent anècdotes, detalls dins la immensitat del gel. Tot i així, la posada en escena  aprofita molt intel·ligentment els desnivells en l’escenografia i els jocs de llums per separar els personatges en diferents escenaris dins l’interminable desert blanc.

A aquesta lluita contra rellotge cal sumar-hi les referències a la caiguda de l’Imperi romà com a metàfora de la caiguda d’Occident. Groenlàndia ens parla de l’esfrondrament d’una civilització, del xoc entre la cultura del plàstic i la naturalesa. És, doncs, el millor recurs per evidenciar-ho. Però a més, a aquesta reflexió hi hem de sumar les ecològiques ja que aquesta família de petroliers es trobarà amb la conseqüència final de l’explotació dels recursos naturals.

L’escenografia,  representada per una superfície blanca i immensa amb diferents nivells, és sens dubte un dels encerts de l’espectacle ja que aconsegueix transmetre la sensació de fred, i fins i tot d’angoixa. Cal destacar també la posada en escena així com el repartiment format per Àngels Poch, Òscar Castellví, Oriol Genís, Pep Ambròs, David Vert, Pepo Blasco, Anna Moliner i Joan Anguera. Menció a part per Castellví que a més de brodar el seu personatge surt totalment airós dels dos raps que interpreta. Groenlàndia és un bon text, interessant i reflexiu. I malauradament, és alhora, el seu pitjor enemic. L’excés d’equipatge li resta força a un muntatge ambiciós, arriscat i valent. Molt valent.

Publicat a http://www.nuvol.com

Red Pontiac

Red Pontiac de Pere Riera

Red Pontiac de Pere Riera

La comèdia és, probablement, un dels gèneres més difícils d’escriure. Inventar un acudit és relativament fàcil però fer riure a més de quatre-centes persones durant una hora ja no ho és tant. I Red Pontiac ho aconsegueix gairebé a riallada per minut. Pere Riera elabora un desmitificador retrat de la mare perfecta amb agilitat, frescor i fent ús d’un extraordinari domini de la dramatúrgia. Des del 15 de febrer i fins el 17 de març podem veure al Teatre Poliorama aquesta comèdia àcida, quotidiana i contundent sobre la maternitat.

La Maite i la Lourdes són dues mares de família que des de fa dies coincideixen al banc d’un parc on porten els seus fills. Dues lluites perdudes com són donar de berenar als nens i els interminables problemes amb la companyia telefònica són l’excusa perfecta perquè les dues dones comencin a parlar. Dues mares amb un concepte radicalment oposat de la maternitat i fins i tot del matrimoni. A partir d’aquí s’inicia un diàleg àcid, àgil,  hilarant i ple de tòpics esmolats que conduirà als espectadors cap a un camí d’allò més sorprenent.

Les columnes vertebrals de Red Pontiac són el text i el repartiment. Míriam Iscla i Cristina Cervià formen un duet esplèndid, ple de química i comicitat. És més, veient l’obra es fa impossible imaginar que algú altre pogués interpretar aquest text. De fet, Cervià i Iscla van ser les primeres que van llegir i interpretar l’obra al I Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta 2011 on Red Pontiac va quedar semifinalista. I com va passar amb l’incombustible Smiley o La nostra Champions particular l’obra de Riera també ha tingut vida més enllà del guants de boxa. Red Pontiac ha passat de la mitja hora a una duració de gairebé setanta minuts sense perdre la frescor i agilitat.

L’escenografia, de Sebastià Brossa, és senzilla però tampoc necessita res més. Un banc de cara al públic on Míriam Iscla i Cristina Cervià s’asseuran la major part del temps, una mini tanca de fusta i un fanal. Amb un brillant domini del tempo Pere Riera enganxa  l’espectador, sigui home o dona, des del primer moment i dimarts, a l’estrena al Poliorama, va aconseguir el que últimament sembla impossible: gairebé cap cara il·luminada per la pantalla d’un smartphone. Red Pontiac és teatre comercial del bo i alhora, com també passava amb Desclassificats, hi endevinem un rerefons moral que ens farà reflexionar. Ens obliga a preguntar-nos i fins i tot a enfrontar-nos amb el tipus de mare que som. La Maite i la Lourdes són dos pols oposats, dos personatges totalment antagonistes amb els que ens és fàcil identificar-nos. Possiblement amb una més que amb l’altre, però a mesura que avança l’obra descobrirem que tots sense excepció duem a dins nostra una part fosca.

Publicat a http://www.nuvol.com

Crònica de l’assaig d’Una història catalana

Una història catalana. Foto David Ruano

Una història catalana. Foto David Ruano

La desastrosa situació econòmica i cultural que viu el  país ha provocat que alguns teatres optin per omplir la cartellera amb èxits més o menys recents. Ho hem vist amb l’incombustible Incendis, que després de tres mesos de gira amb un total de 32 funcions, va tornar per Nadal al Teatre Romea. També per festes, la Perla 29 va reestrenar Natale in Casa Cupiello. En aquest cas, però, la companyia d’Oriol Broggi va decidir partir de zero amb un repartiment gairebé renovat i amb Ferran Utzet com a co-director. Ara toca el torn a Una història catalana.

El muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, torna al Teatre Nacional el proper 27 de febrer, dues temporades després de la seva estrena a la Sala Tallers. Això sí, és Una història catalana diferent i plena de novetats. És una sort, deia Casanovas aquest dilluns a l’assaig obert, poder polir i treure tot l’or possible a un projecte T6, que sol ser un muntatge on experimentes i vas més enllà. Ara tinc la responsabilitat, deia, d’estar a l’alçada. I per aquesta nova aventura que, a més, farà el salt a la Sala Gran, Casanovas compta amb un repartiment pràcticament nou i Ferran Utzet com a ajudant de direcció.

Precisament per adaptar-se a les dimensions de la Sala Gran s’han refet alguns elements de l’escenografia i el text. Una història catalana segueix sent un retrat fosc de la història de Catalunya al llarg de vint anys, des de la transició fins al postolimpisme, però ara, a més, ens ensenyarà tres versions del català. El més feréstec, el que viu a la zona dels Pirineus, l’immigrant que viu a la Barcelona suburbana,- a un barri com La Mina-, i l’emigrant; el català que se’n va anar a fer les amèriques. Aquesta tercera trama, situada a Nicaragua, permetrà explicar millor el personatge interpretat per Pep Cruz.

Tot i que l’obra va ser un èxit quan es va estrenar a la Sala Tallers,-va omplir amb un 95’38% d’ocupació-, hi havia elements, diu Casanovas, que funcionaven però els hi faltava alguna cosa. En aquesta nova versió 2.0 el treball és completament nou i és aquí on Utzet ha resultat essencial, ja que ha “aportat una mirada fresca” al muntatge.  Això sí, hi ha alguna sorpresa, que tot i les dimensions de la Sala Gran, es mantindrà, com és la voluntat d’apropar el públic i els actors. Després de la mitja part es recol·locarà als espectadors amb butaques a quatre bandes de l’escenari. Una escenografia que no veiem a la Sala Gran des de l’any 2003 amb Primera plana de Sergi Belbel.

Una història catalana és la primera obra de la trilogia sobre Catalunya que està preparant Jordi Casanovas. La segona, Pàtria, es va estrenar al Temporada Alta i l’hem pogut veure al Teatre Lliure i al Poliorama. Finalment, Vilafranca tancarà la trilogia, però encara no té data d’estrena. Una sèrie d’obres on Casanovas mira la nostra història present i recent per comprendre més com són i d’on venim.

Publicat a http://www.nuvol.com