Crònica de l’assaig d’Una història catalana

Una història catalana. Foto David Ruano

Una història catalana. Foto David Ruano

La desastrosa situació econòmica i cultural que viu el  país ha provocat que alguns teatres optin per omplir la cartellera amb èxits més o menys recents. Ho hem vist amb l’incombustible Incendis, que després de tres mesos de gira amb un total de 32 funcions, va tornar per Nadal al Teatre Romea. També per festes, la Perla 29 va reestrenar Natale in Casa Cupiello. En aquest cas, però, la companyia d’Oriol Broggi va decidir partir de zero amb un repartiment gairebé renovat i amb Ferran Utzet com a co-director. Ara toca el torn a Una història catalana.

El muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, torna al Teatre Nacional el proper 27 de febrer, dues temporades després de la seva estrena a la Sala Tallers. Això sí, és Una història catalana diferent i plena de novetats. És una sort, deia Casanovas aquest dilluns a l’assaig obert, poder polir i treure tot l’or possible a un projecte T6, que sol ser un muntatge on experimentes i vas més enllà. Ara tinc la responsabilitat, deia, d’estar a l’alçada. I per aquesta nova aventura que, a més, farà el salt a la Sala Gran, Casanovas compta amb un repartiment pràcticament nou i Ferran Utzet com a ajudant de direcció.

Precisament per adaptar-se a les dimensions de la Sala Gran s’han refet alguns elements de l’escenografia i el text. Una història catalana segueix sent un retrat fosc de la història de Catalunya al llarg de vint anys, des de la transició fins al postolimpisme, però ara, a més, ens ensenyarà tres versions del català. El més feréstec, el que viu a la zona dels Pirineus, l’immigrant que viu a la Barcelona suburbana,- a un barri com La Mina-, i l’emigrant; el català que se’n va anar a fer les amèriques. Aquesta tercera trama, situada a Nicaragua, permetrà explicar millor el personatge interpretat per Pep Cruz.

Tot i que l’obra va ser un èxit quan es va estrenar a la Sala Tallers,-va omplir amb un 95’38% d’ocupació-, hi havia elements, diu Casanovas, que funcionaven però els hi faltava alguna cosa. En aquesta nova versió 2.0 el treball és completament nou i és aquí on Utzet ha resultat essencial, ja que ha “aportat una mirada fresca” al muntatge.  Això sí, hi ha alguna sorpresa, que tot i les dimensions de la Sala Gran, es mantindrà, com és la voluntat d’apropar el públic i els actors. Després de la mitja part es recol·locarà als espectadors amb butaques a quatre bandes de l’escenari. Una escenografia que no veiem a la Sala Gran des de l’any 2003 amb Primera plana de Sergi Belbel.

Una història catalana és la primera obra de la trilogia sobre Catalunya que està preparant Jordi Casanovas. La segona, Pàtria, es va estrenar al Temporada Alta i l’hem pogut veure al Teatre Lliure i al Poliorama. Finalment, Vilafranca tancarà la trilogia, però encara no té data d’estrena. Una sèrie d’obres on Casanovas mira la nostra història present i recent per comprendre més com són i d’on venim.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios

Més enllà del nas

La foscor. Un últim vers. El darrer. I l’olor de sorra, de llàgrimes, de riures amagats. Al mig, un home. És Cyrano de Bergerac; és Pere Arquillué.  La darrera producció d’ Oriol Broggi ha traspassat fronteres. I ho ha fet sent Fidel a l’obra d’Edmond Rostand que tots coneixem. Ja no perquè sigui fidel al text,-que ho és-, sinó perquè és fidel a la naturalesa de l’obra.
Abans que les portes de la Biblioteca de Catalunya s’obrissin, la gent només parlava de la Copa del Rei. Però quan entres a dins i veus l’espai, les parets, les cadires de fusta i l’olor de sorra, de seguida te n’oblides. Oblides Barcelona, la Copa i fins i tot Messi. Ahir divendres, era el tercer dia que es representava Cyrano de Bergerac, dirigida per Oriol Broggi i produïda per La Perla 29.
Pere Arquillué es posa a la pell,- i en el nas-, d’un dels personatges més fascinants de la literatura. Valent, àgil en la batalla i en el vers, intel·ligent, agosarat. Cyrano és un personatge total que juga amb les nostres emocions. Que ens fa riure i ens fa plorar. La resta del repartiment també se’n surt prou bé, però és Arquillué qui ens deixa clavats a la butaca.
De la mateixa manera que Rosaura veu més enllà de la bellesa de Cristià, els espectadors assistim a la transformació de Pere Arquillué. Més que el postís del nas, és la força amb què encarna el personatge. L’actor ha absorbit el text de tal manera que al llarg de gairebé tres hores Arquillué és Cyrano i Cyrano és Arquillué.
Una de les característiques del teatre de Broggi sol ser la nuesa de l’escenari. Una escenografia sòbria i austera que fa treballar la imaginació. Curiosament, Cyrano de Bergerac, Incendis i  Luces de Bohemia tenen un element en comú. La sorra. La connexió amb la naturalesa. La de l’home i la de l’obra.
L’Oriol sempre diu que el teatre no és només dels actors. Que el teatre el fem entre tots. Al principi de la representació, els espectadors som a la vegada públic del teatre que es representa. Una mostra de metateatre que ens indica la maduresa del que s’està fent als escenaris del nostre país.
Ahir a la nit ens vam transportar a la França del segle XIX i res ens en podia allunyar. Ni el vers,-del que pràcticament t’oblides-, ni els gols del Barça ni la dona del públic que es va desmaiar i va provocar que s’aturés la funció. La força de Cyrano, i la força d’Arquillué, ens mantenen asseguts sense poder dir res. I malgrat que precipiten el final amb un desenllaç el·líptic, quan acaba només vols aplaudir fins que et facin mal les mans.
Una de les coses que més em va sorprendre d’Incendis és que el públic es va aixecar de les butaques per aplaudir. Ahir, a la Biblioteca de Catalunya; a la França d’Edmond Rostand, també ho vam fer. Amb les cames que ens tremolaven ens vam posar dempeus.  Agraïts que Broggi ens recordés, un cop més, què és el teatre.

(Publicat a http://www.nuvol.com)