Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

Red Pontiac

Red Pontiac de Pere Riera

Red Pontiac de Pere Riera

La comèdia és, probablement, un dels gèneres més difícils d’escriure. Inventar un acudit és relativament fàcil però fer riure a més de quatre-centes persones durant una hora ja no ho és tant. I Red Pontiac ho aconsegueix gairebé a riallada per minut. Pere Riera elabora un desmitificador retrat de la mare perfecta amb agilitat, frescor i fent ús d’un extraordinari domini de la dramatúrgia. Des del 15 de febrer i fins el 17 de març podem veure al Teatre Poliorama aquesta comèdia àcida, quotidiana i contundent sobre la maternitat.

La Maite i la Lourdes són dues mares de família que des de fa dies coincideixen al banc d’un parc on porten els seus fills. Dues lluites perdudes com són donar de berenar als nens i els interminables problemes amb la companyia telefònica són l’excusa perfecta perquè les dues dones comencin a parlar. Dues mares amb un concepte radicalment oposat de la maternitat i fins i tot del matrimoni. A partir d’aquí s’inicia un diàleg àcid, àgil,  hilarant i ple de tòpics esmolats que conduirà als espectadors cap a un camí d’allò més sorprenent.

Les columnes vertebrals de Red Pontiac són el text i el repartiment. Míriam Iscla i Cristina Cervià formen un duet esplèndid, ple de química i comicitat. És més, veient l’obra es fa impossible imaginar que algú altre pogués interpretar aquest text. De fet, Cervià i Iscla van ser les primeres que van llegir i interpretar l’obra al I Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta 2011 on Red Pontiac va quedar semifinalista. I com va passar amb l’incombustible Smiley o La nostra Champions particular l’obra de Riera també ha tingut vida més enllà del guants de boxa. Red Pontiac ha passat de la mitja hora a una duració de gairebé setanta minuts sense perdre la frescor i agilitat.

L’escenografia, de Sebastià Brossa, és senzilla però tampoc necessita res més. Un banc de cara al públic on Míriam Iscla i Cristina Cervià s’asseuran la major part del temps, una mini tanca de fusta i un fanal. Amb un brillant domini del tempo Pere Riera enganxa  l’espectador, sigui home o dona, des del primer moment i dimarts, a l’estrena al Poliorama, va aconseguir el que últimament sembla impossible: gairebé cap cara il·luminada per la pantalla d’un smartphone. Red Pontiac és teatre comercial del bo i alhora, com també passava amb Desclassificats, hi endevinem un rerefons moral que ens farà reflexionar. Ens obliga a preguntar-nos i fins i tot a enfrontar-nos amb el tipus de mare que som. La Maite i la Lourdes són dos pols oposats, dos personatges totalment antagonistes amb els que ens és fàcil identificar-nos. Possiblement amb una més que amb l’altre, però a mesura que avança l’obra descobrirem que tots sense excepció duem a dins nostra una part fosca.

Publicat a http://www.nuvol.com