Llibertat!

Llibertat! / Foto David Ruano

Llibertat! / Foto David Ruano

Som racistes? La resposta sol ser no. Ara bé, t’agradaria que la teva filla es casés i tingués fills amb un hindú, un negre o un marroquí? O posats a triar millor que ho fes amb “un de casa”?  Quan sortia del pis per anar a veure Llibertat! la dona de neteja de la comunitat, andalusa per cert, em va aturar i em va demanar que li firmés el comprovant, ja que abans sempre ho feien els del bar de sota però ara “són d’allà, no d’aquí”.  I ja asseguda a les butaques de la Sala Petita del Teatre Nacional no vaig fer més que comprovar, esfereïda, l’actualitat i fins i tot vigència d’aquest text de Rusiñol escrit fa més d’un segle. Tenim mòbils, ordinadors, iPads i caminem cap a la Independència però potser no hem canviat tant.

Llibertat! és una comèdia irònica i punyent que sorprèn per la seva contemporaneïtat. Un poble de Catalunya, de principis de segle XX, que rep de mans d’un indiano un nen negre i decideixen quedar-se’l. Adoptar-lo per “fer-lo una persona” i ensenyar-li el que és la llibertat. Aviat, però, i gràcies a una encertada posada en escena de Josep Maria Mestres que ens recorda a Bienvenido Mr Marshall, ens adonem que tot són paraules buides. I ho fem a través d’una comèdia plena de crítica social amb pinzellades d’humor negre d’allò més berlanguianes, com quan l’Indiano, que és nomenat fill adoptiu de poble, -del qual fa anys que va marxar i oblidar per fer fortuna a l’estranger-, els diu, mentre se’n torna a Amèrica, que ja els enviarà el seu cadàver.

Les Hijas de María i la resta d’habitants del poble es defineixen com a homes lliures, democràtics i tolerants. Aviat, però, descobrim que el que creuen que són no es correspon amb la realitat. Entre riures i rialles advertim un poble que disfressa el racisme amb paraules grandiloqüents. Adopten el negrito però per ells no és res més que una atracció de fira. Un Floquet de Neu.

Passen deu anys i el nen creix sota els lemes de llibertat, igualtat i fraternitat fins a convertir-se en en Jaumet Negre. Un jove que tot i que comença a adonar-se de la hipocresia de la gent que l’envolta decideix fer un pas i demanar la mà de Florentina. I és aquí on se’ns revela tota la veritat. El van adoptar, sí, però no integrar. Viu amb ells però no és “de casa”. I és a partir d’aquí que el muntatge es precipita ràpidament sense gairebé deixar-nos temps a digerir, fins a un tercer acte previsible. Per tal d’evidenciar que aquesta Catalunya de principis de segle XX no es diferencia gaire de l’actual Josep Maria Mestres decideix situar la història a la realitat. Per què no deixar que sigui l’espectador el que arribi a la conclusió que seguim disfressant el racisme amb paraules buides?

És una decisió que tot i que a bona part del públic no va molestar, personalment crec que resta força a l’original de Rusiñol. Un text suficientment trencador que probablement encara farà sentir incòmode a més d’una persona. Sovint pensem, o ens agrada pensar, que no som racistes. Però potser la raça encara és una barrera. La dona de la neteja de la meva comunitat possiblement ha comprat més d’una vegada en un supermercat regentat per pakistanesos, menjat un shawarma o comprat alguna peça de roba a una parada marroquí del mercat. Però prefereix que sigui jo qui li firmi el comprovant perquè “sóc d’aquí”. Sóc de casa. Una anècdota que no només confirma la vigència d’aquesta obra poc coneguda de Santiago Rusiñol sinó que evidencia la necessitat d’exhibició d’aquesta adaptació de Josep Maria Mestres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios