La veu de l’avi (crítica de No parlis amb estranys)

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys d’Helena Tornero és un exercici de memòria. Un muntatge emotiu, intel·ligent i necessari. Necessari perquè si una cosa ens han ensenyat bé en aquest país és a oblidar. A viure amb un silenci imposat, tapar les ferides, “tornar a començar”. No parlis amb estranys (fragments de memòria) es podrà veure fins al proper 14 d’abril al Teatre Nacional. Deu úniques funcions. La funció d’aquest divendres acollirà un debat obert al públic que comptarà amb la presència d’Oriol Broggi.

Helena Tornero ens presenta un conjunt d’històries fragmentades i aparentment inconnexes al voltant de la memòria històrica. Una estructura sorprenentment àgil (tots els relats es tanquen) i totalment justificada,–les històries d’aquest país són fragmentades–, que converteixen l’obra d’Helena Tornero en un retrat sincer d’un passat encara latent. Un retrat on, i aquest és el gran encert de la proposta, tots hi sumem. A No parlis amb estranys es trenca la quarta paret, el que veiem dalt de l’escenari no ens és aliè. És la veu dels nostres avis, el retrat dels nostres pares.Una de les claus de l’èxit de No parlis amb estranys recau en el repartiment. Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Oriol Genís, David Vert, Àngels Poch, Maria Casellas, Òscar Castellví i Olga Cercós broden els seus personatges fent-los creïbles, naturals i dotant-los de profunditat. Sense ells seria impossible, o com a mínim difícil, la identificació tan necessària en aquesta història. És evident que el text té una gran força dramàtica, però són ells els que aconsegueixen que el muntatge d’Helena Tornero ens toqui l’ànima.

No parlis amb estranys és una mena de teatre documental amb tocs d’humor negre i números musicals. Una suma aparentment estranya però que funciona en tot moment. Encara més, no només no resta emotivitat al drama humà, sinó que en certa manera el fa més cru, més real. La comèdia, –bàsicament basada en el contrast i la construcció d’alguns personatges, com els que interpreta una gran Mireia Gubianas–, ens proporciona els moments d’alleugeriment necessaris en una història tan crua com la nostra. Helena Tornero demostra un bon domini de la dramatúrgia i combina els gèneres amb gran agilitat. A No parlis amb estranys tot està perfectament mesurat, res no hi sobra, res no hi falta.

No parlis amb estranys (fragments de memòria) forma part del projecte T6 de la dramatúrgia catalana. De fet, és el primer que no es representa a la Sala Tallers, tancada des del passat 4 de març després de l’última funció de Groenlàndia. A més, l’obra d’Helena Tornero ha estat una de les més afectades per les retallades aplicades pel Teatre Nacional de Catalunya. Disposen de la meitat de pressupost, de dates d’assaig i també d’exhibició. És per això que No parlis amb estranys té el doble de mèrit. Tot i haver de retallar pràcticament la meitat d’escenes, continua sent un muntatge gairebé rodó. Intuïm que alguns relats eren força més llargs, però es resolen tots els interrogants i es tanquen les històries.

No parlis amb estranys et pren el cor i no te’l deixa anar durant gairebé dues hores. T’incita a reflexionar, a adonar-te que les ferides són més profundes del que pensàvem. Un muntatge sincer i necessari que, qui sap, potser comença a trencar el llarguíssim silenci.

Publicat a http://www.nuvol.com

Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

Crònica de l’assaig d’Una història catalana

Una història catalana. Foto David Ruano

La desastrosa situació econòmica i cultural que viu el  país ha provocat que alguns teatres optin per omplir la cartellera amb èxits més o menys recents. Ho hem vist amb l’incombustible Incendis, que després de tres mesos de gira amb un total de 32 funcions, va tornar per Nadal al Teatre Romea. També per festes, la Perla 29 va reestrenar Natale in Casa Cupiello. En aquest cas, però, la companyia d’Oriol Broggi va decidir partir de zero amb un repartiment gairebé renovat i amb Ferran Utzet com a co-director. Ara toca el torn a Una història catalana.

El muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, torna al Teatre Nacional el proper 27 de febrer, dues temporades després de la seva estrena a la Sala Tallers. Això sí, és Una història catalana diferent i plena de novetats. És una sort, deia Casanovas aquest dilluns a l’assaig obert, poder polir i treure tot l’or possible a un projecte T6, que sol ser un muntatge on experimentes i vas més enllà. Ara tinc la responsabilitat, deia, d’estar a l’alçada. I per aquesta nova aventura que, a més, farà el salt a la Sala Gran, Casanovas compta amb un repartiment pràcticament nou i Ferran Utzet com a ajudant de direcció.

Precisament per adaptar-se a les dimensions de la Sala Gran s’han refet alguns elements de l’escenografia i el text. Una història catalana segueix sent un retrat fosc de la història de Catalunya al llarg de vint anys, des de la transició fins al postolimpisme, però ara, a més, ens ensenyarà tres versions del català. El més feréstec, el que viu a la zona dels Pirineus, l’immigrant que viu a la Barcelona suburbana,- a un barri com La Mina-, i l’emigrant; el català que se’n va anar a fer les amèriques. Aquesta tercera trama, situada a Nicaragua, permetrà explicar millor el personatge interpretat per Pep Cruz.

Tot i que l’obra va ser un èxit quan es va estrenar a la Sala Tallers,-va omplir amb un 95’38% d’ocupació-, hi havia elements, diu Casanovas, que funcionaven però els hi faltava alguna cosa. En aquesta nova versió 2.0 el treball és completament nou i és aquí on Utzet ha resultat essencial, ja que ha “aportat una mirada fresca” al muntatge.  Això sí, hi ha alguna sorpresa, que tot i les dimensions de la Sala Gran, es mantindrà, com és la voluntat d’apropar el públic i els actors. Després de la mitja part es recol·locarà als espectadors amb butaques a quatre bandes de l’escenari. Una escenografia que no veiem a la Sala Gran des de l’any 2003 amb Primera plana de Sergi Belbel.

Una història catalana és la primera obra de la trilogia sobre Catalunya que està preparant Jordi Casanovas. La segona, Pàtria, es va estrenar al Temporada Alta i l’hem pogut veure al Teatre Lliure i al Poliorama. Finalment, Vilafranca tancarà la trilogia, però encara no té data d’estrena. Una sèrie d’obres on Casanovas mira la nostra història present i recent per comprendre més com són i d’on venim.

Publicat a http://www.nuvol.com

La millor Champions del món

La nostra Champions particular, escrit i dirigit per Cris Clemente, va ser un dels textos finalistes del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana del Temporada Alta de Girona. Una obra escrita en només dos mesos i que es va enfrontar a les de Sergi Belbel i Jordi Galceran entre d’altres. Es podrà veure al Teatre Gaudí fins el proper 27 de gener.

 

Foto David Ruano

La nostra Champions particular és universal. Una finestra oberta a la realitat. Un fidel retrat d’una generació, d’un imaginari col·lectiu i d’un conflicte, -la paternitat-, compartit per tots. Truman Capote defensava que l’única diferència entre realitat i ficció és que la ficció ha de ser coherent. Doncs bé, la història d’en Bernat i l’Aina és tant coherent que es fa real. Tant real com el nostre dia a dia.

Cris Clemente, autora i directora de Vimbodí vs Praga,  va escriure La nostra Champions particular en només dos mesos i estant embarassada. Un text on inventava un futur que no encara no coneixia. Era un dels textos participants, junt amb els de Sergi Belbel, Pere Riera, Pau Miró, J.M Benet i Jornet, Jordi Galceran, Guillem Clua i Llàtzer Garcia, del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana celebrat al Temporada Alta. El públic assistent, i sense saber de qui era cada obra, decidia qui guanyava. El text de Clemente va arribar a la final després d’enfrontar-se al de Sergi Belbel, considerat el seu mestre, però finalment “El crèdit” de Jordi Galceran en va sortir vencedor.

Després dels combats La nostra Champions va canviar. El text va passar de durar mitja hora a poc més d’una hora i, a més, Cristina Clemente va ser mare i alguns detalls van deixar lloc a altres de més realistes i coherents. L’essència, però, és la mateixa. I és aquí on recau l’èxit de l’obra: tots i cadascú de nosaltres vivim o viurem la nostra Champions particular.

Una escenografia senzilla i dos personatges que, des d’un futur, fan monòlegs conjunts o individuals sobre la seva vida des del moment en que van decidir ser pares. El text escrit per Clemente és tant àgil que no necessita res més. Durant poc més d’hora vivim i ens imaginem la vida d’en Bernat i l’Aina, interpretats per Santi Ricart i Alícia Puertas. Una vida, i uns personatges, amb els que empatitzem ja que, com hem dit, podria ser la nostra. Referències al Barça, als (im)possibles jocs olímpics de Madrid, la independència de Catalunya…”Imagina’t que surt del Real Madrid!! O encara pitjor, fanàtica d’en Fernando Alonso”.

Sobretot, però, i més enllà d’unes anècdotes que fan que ens sentim com a casa, La nostra Champions particular és una reflexió sobre la vida i la paternitat. Ser pares, diu en Bernat, és com tirar-se des d’un trampolí. I de mentres, la gran festa que és la vida. Un constant ball que s’acaba el dia que, finalment, caiem a la piscina. És aquí on s’aprecia la honestedat i la coherència des de la que Clemente va escriure el text. La nostra champions no aspira a ser res més. I és aquesta humilitat la que la fa brillar tant.

El futur que viuen en Bernat i l’Aina és, precisament un futur que tots compartim dins l’imaginari col·lectiu. Cotxes pràcticament intel·ligents, les polítiques de privatització, xinesos per tot arreu…A La nostra champions particular tot està perfectament mesurat i no hi sobra res. Cris Clemente combina amb gràcia i habilitat diàlegs plens d’humor amb una emotivitat que gairebé ens posa la pell de gallina. La música ja sona i el partit és a punt de començar. Te’l perdràs?

Publicat a http://www.nuvol.com