Passat, present i l’home elefant. Reflexions sobre Bienvenido a casa

Bienvenido a casa. Pequeño teatro de Morondanga

Bienvenido a casa. Pequeño teatro de Morondanga

Neguit, tendresa, tensió, magnetisme. Lynch, Veronese, Tolcachir. Noms i sensacions ressonen dins meu. Sóc incapaç de processar. Què he vist? Què he presenciat? De què he format part? S’obre la porta, surto de la sala, obro una altra porta i el carrer. Salt, Girona. El fred activa els meus sentits i, com si despertés d’una curta letargia, miro al meu voltant: debat constant, postfunció real. Respiro, agafo la bufanda, em poso la jaqueta i trobo el programa de mà. Enfoco, llegeixo. Bienvenido a casa, de Pequeño teatro de Morondanga.

Reculem unes hores i tornem al principi, a les sis de la tarda del dissabte. Entrem a El Canal, seiem a les butaques. Fins aquí tot és convencional: una escenografia més aviat naturalista i escenari a la italiana. La història és, més o menys coneguda per tots: la de l’home elefant. Afegiu-hi accent uruguaià i una atmosfera al més pur estil David Lynch i ja ho teniu. Són un grup de gent trista, que pateixen i es volen suïcidar, fins que arriba un personatge que ho capgira tot: el monstre, el mirall, l’home elefant. L’espectacle, d’una hora de durada, et trenca el cor, és àgil, està ben fet i ens deixa entreveure uns actors fora de sèrie. Però hi ha coses que se’ns escapen. Portes que s’obren sense que aparegui ningú, sorolls inesperats…

I amb això arribem a les deu de la nit. Tornem a entrar. Mateix escenari, mateixes butaques però els protagonistes vesteixen diferent. Es presenten, ens parlen del procés de creació de l’espectacle, de com han construït els personatges. En un moment donat s’aturen, miren el rellotge i ens informen que el públic està a punt d’arribar i ens hem de moure de lloc. A partir d’aquest instant passem a seure al lateral de l’escenari, a la part de darrere del decorat. L’espectacle comença i també el nostre neguit. Ja no pel breu misteri de qui és Ángel Caliguieri o què va passar exactament amb ell sinó perquè som present i passat alhora. Mentre tu, en el teu present, veus què succeïx fora d’escena, uns altres espectadors, en el seu present, riuen i veuen l’obra que tu has vist a les sis de la tarda, i que per tant, ja forma part del teu passat. Des del passat advertim el present: “Viven en un presente que es también su pasado” exclama constantment una de les actrius. Però una altra pregunta ens angoixa: Si ells són el públic, nosaltres què som? No ho érem fa unes hores? No és que Roberto Suárez i el seu Pequeño Teatro de Morondanga trenquin la quarta paret; és que directament no n’hi ha.

Llavors quan els actors ens parlen són personatges o ells mateixos? I per tant què és real? Els personatges de l’obra o els actors d’aquesta companyia? O potser cap dels dos. Els primers formen part de la ficció del drama i els intèrprets juguen a ser ells mateixos, de manera que el que veiem des del lateral de l’escena no deixa de ser una realitat falsejada. Suárez no juga només amb l’ambigüitat i el metateatre sinó que trenca amb tots els codis teatrals, desbaratant, així, el sentit del temps de l’espectador. I alhora ens ensenya com n’és d’incomplet el nostre punt de vista, ens demostra que hi ha altres realitats. I ho fa d’una manera impecable. Bienvenido a casa són dues percepcions, dos punts de vista, que es necessiten i comuniquen, que encaixen.

Arriben els aplaudiments i no hi ha actors. Són a l’escenari, saludant. I sortim d’El Canal sols, sense seguir el procés habitual (llums que s’encenen, aplaudir, saludar, aplaudir) i encara embriagats per “la extrañeza”, submergits dins d’aquelles realitats i amb una única certesa: Quines bèsties! Quins actors! Benvinguts a Girona, benvinguts a casa Pequeño teatro de Morondanga.

 

Anuncios

Red Pontiac

Red Pontiac de Pere Riera

Red Pontiac de Pere Riera

La comèdia és, probablement, un dels gèneres més difícils d’escriure. Inventar un acudit és relativament fàcil però fer riure a més de quatre-centes persones durant una hora ja no ho és tant. I Red Pontiac ho aconsegueix gairebé a riallada per minut. Pere Riera elabora un desmitificador retrat de la mare perfecta amb agilitat, frescor i fent ús d’un extraordinari domini de la dramatúrgia. Des del 15 de febrer i fins el 17 de març podem veure al Teatre Poliorama aquesta comèdia àcida, quotidiana i contundent sobre la maternitat.

La Maite i la Lourdes són dues mares de família que des de fa dies coincideixen al banc d’un parc on porten els seus fills. Dues lluites perdudes com són donar de berenar als nens i els interminables problemes amb la companyia telefònica són l’excusa perfecta perquè les dues dones comencin a parlar. Dues mares amb un concepte radicalment oposat de la maternitat i fins i tot del matrimoni. A partir d’aquí s’inicia un diàleg àcid, àgil,  hilarant i ple de tòpics esmolats que conduirà als espectadors cap a un camí d’allò més sorprenent.

Les columnes vertebrals de Red Pontiac són el text i el repartiment. Míriam Iscla i Cristina Cervià formen un duet esplèndid, ple de química i comicitat. És més, veient l’obra es fa impossible imaginar que algú altre pogués interpretar aquest text. De fet, Cervià i Iscla van ser les primeres que van llegir i interpretar l’obra al I Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta 2011 on Red Pontiac va quedar semifinalista. I com va passar amb l’incombustible Smiley o La nostra Champions particular l’obra de Riera també ha tingut vida més enllà del guants de boxa. Red Pontiac ha passat de la mitja hora a una duració de gairebé setanta minuts sense perdre la frescor i agilitat.

L’escenografia, de Sebastià Brossa, és senzilla però tampoc necessita res més. Un banc de cara al públic on Míriam Iscla i Cristina Cervià s’asseuran la major part del temps, una mini tanca de fusta i un fanal. Amb un brillant domini del tempo Pere Riera enganxa  l’espectador, sigui home o dona, des del primer moment i dimarts, a l’estrena al Poliorama, va aconseguir el que últimament sembla impossible: gairebé cap cara il·luminada per la pantalla d’un smartphone. Red Pontiac és teatre comercial del bo i alhora, com també passava amb Desclassificats, hi endevinem un rerefons moral que ens farà reflexionar. Ens obliga a preguntar-nos i fins i tot a enfrontar-nos amb el tipus de mare que som. La Maite i la Lourdes són dos pols oposats, dos personatges totalment antagonistes amb els que ens és fàcil identificar-nos. Possiblement amb una més que amb l’altre, però a mesura que avança l’obra descobrirem que tots sense excepció duem a dins nostra una part fosca.

Publicat a http://www.nuvol.com

Nit de Reis (Propeller Theatre Company)

Foto de Manuel Harlan

Hi ha un abans i un després de veure un Shakespeare d’Edward Hall i els Propeller. Surts del teatre amb la certesa que tardaràs molt a veure alguna cosa igual i llegir una obra del mestre anglès de la mateixa manera. Com diu Salvador Oliva a Introducció a Shakespeare, veure una bona representació teatral de les obres de Shakespeare pot servir per aprendre a llegir els textos. Gràcies al Propeller Theatre Company sabem llegir molt millor Nit de Reis, Enric V, Conte d’hivern, L’amansiment de la fera i Ricard III.

Any rere any assistim, a casa nostra, a representacions de Hamlet, Macbeth o El mercader de Venècia. William Shakespeare és com Àngel Guimerà o Txèkhov: Una aposta (normalment) segura. Hem vist representacions impressionants i d’altres que, sincerament, no ens aportaven res de nou. Si no tens res a dir, si el text, per més perfecte que sigui, no et serveix per explicar el que et neguiteja, l’obra cau en l’oblit. Els Propeller són diferents. Com feia el mateix Shakespeare (Nit de Reis està basada en contes italians i té grans paral·lelismes amb Al vostre gust, que és anterior), prenen un material conegut però el modernitzen; creen quelcom nou, gràcies a una posada en escena i una interpretació poc convencionals.

Nit de Reis és una de les comèdies més importants de William Shakespeare i possiblement, junt amb Somni d’una nit d’estiu i Al vostre gust, una de les més perfectes que va escriure. Una història fosca, plena d’ambigüitats i increïblement moderna per l’època tant en el tema com en la forma.

A Il·líria impera el desig, l’amor i l’engany. Andreu és enganyat per Tobies, que li fa creure que Olívia l’estimarà, Malvolio és enganyat per l’amor propi i per Maria, Olívia s’enamora de Cesari, que és Viola disfressada. A més, la disfressa de Viola també enganya al duc Orsino i a Antoni. I ella mateixa s’enganya pensant que el seu germà Sebastià és mort. A més de tractar l’engany i la desil·lusió, l’obra, escrita a principis del segle XVII, explora la sexualitat i és força revelador que quan totes les disfresses s’esvaeixen sembla que al duc li sàpiga greu que Viola sigui una noia i encara l’anomena Cesari.

Ara bé, quin és l’origen d’aquest engany? La resposta ens la dóna el propi duc al principi de l’obra quan ens diu que el desig és la suprema fantasia. És a dir, que genera tots els enganys. Aquí pren més sentit que mai que els components dels Propeller siguin homes i per tant, es disfressin de dona. D’aquesta manera l’engany, per l’espectador, es fa encara més conscient i palpable. A més, tots els personatges entren i surten d’escena normalment a través d’uns armaris de mirall opac. Tots i cadascun dels detalls de l’escenografia no fan més que indicar-nos la condició dels personatges. A Il·líria gairebé tothom viu enganyat. Només el bufó al final de l’obra se’ns revela com el personatge més lúcid de tots i que, en certa manera, acaba representant el sentit comú, a l’espectador.

A causa del número d’individualitats de Nit de Reis la companyia d’Edward Hall es va veure obligada a prescindir de l’acció col·lectiva, que ja era marca de la casa. Aquesta decisió potser resta espectacularitat a l’obra, tot i que els Propeller segueixen sent un tot. Cada escena és tan àgil i està tan plena de detalls que caldria veure-la no una, sinó dues o tres vegades per copsar-ho tot. El primer dia, ens fixem en la història i com ens l’expliquen. El segon en l’escenografia en constant moviment i el tercer en les expressions, els silencis, les mirades. Potser així ens adonem que no només són rigorosos perquè no se salten ni un punt o una coma i que l’espectacularitat no només recau en l’estètica contemporània. Els Propeller transpiren Shakespeare per tots els porus del seu cos.

Publicat a http://www.nuvol.com

Entrevista a Mercè Sarrias i Philippe Soldevila

Quebec-Barcelona és una comèdia bilingüe que indaga sobre la condició de turista. Un procés de col·laboració entre Catalunya i el Quebec que va començar fa més de quatre anys quan va tenir lloc el cicle de lectures d’obres catalanes a Montreal. Una comèdia que ens permetrà conèixer una realitat diferent, la del Quebec, que està més aprop del que ens pensem.

De què parla Quebec-Barcelona?

Mercè: És una comèdia senzilla que ens parla del viatge i del tòpic que quan viatgem sempre som turistes, com si fóssim “turistes de la vida”. Les protagonistes s’enfronten al present a través del passat i d’un cert punt imaginatiu.

Un dels nexos d’unió entre el Quebec i Catalunya és l’autodeterminació. A l’obra se’n parla, de l’independència?

M: No, és una obra que tracta d’identitat pròpia i sobretot del desengany. No pretenc analitzar la realitat del Quebec o la de Barcelona. L’estrena al Quebec va coincidir amb la manifestació de l’11 de setembre i molta gent pensava que venia a veure una obra sobre la independència. Vam haver d’explicar i ressaltar que és una comèdia.

Més enllà del procés d’autodeterminació què uneix Barcelona i el Quebec?

M: Són dues societats semblants amb coses molt diferents. Ells viuen  molt més la naturalesa, són una societat de cotxe i no per ineficàcia política com nosaltres sinó perquè és necessari. Nosaltres vivim molt més la cultura i la història. Per ells el casc antic de Quebec City és molt antic i en canvi, a mi em recorda a Pals.

Com us vau posar en contacte?

M: En Philippe ja havia dirigit un text meu, En defensa dels mosquits albins, i després de l’estrena em va demanar un text que connectés Quebec i Catalunya.

P: Fa més de vint anys que desitjo una col·laboració amb Catalunya. Els meus pares són espanyols, de València i Navarra, i sempre he tingut aquesta doble identitat.

Què destacaries dels textos de la Mercè?

P: El que més m’agrada és que normalment fa comèdies i sempre he pensat que la comèdia és un gènere subestimat, ja que no deixa de ser un drama però amb la victòria finals dels personatges. Els personatges són gent normal amb la que ens podem reconèixer.

Com valoraríeu l’experiència de Quebec-Barcelona?

P: Ha estat una experiència humana molt extraordinària. Potser el més maco és l’intercanvi artístic i productiu, comprendre les diferents maneres de treballar dels actors i de les dues companyies, el Théâtre de la Sortie de Secours i la Sala Beckett. Per mi és genial ja que sempre dic que el teatre no és tant un objectiu com un pretext ideal per trobar-se entre actors i públic.

M: Què més vull en la vida? (Riu). M’encanta treballar amb gent d’altres països, viatjar i conèixer altres cultures. Quebec-Barcelona és un regal. Ens sentim privilegiats.

Hi ha molta diferència amb la manera de treballar dels actors del Quebec amb els d’aquí?

M: A nivell actoral no tant, però ells tenen una idea molt centrada en la posada en escena. El text també és sagrat, però es treballa amb música en els assajos i l’equip artístic forma part d’un tot. És un diàleg molt interessant. I aquí sovint per la precarietat i altres raons es treballa molt a trossos.

P: Això és una manera de treballar que hem desenvolupat amb els anys. És frustrant fer un treball on només saps al final que no funciona i per això prefereixo fer-ho amb etapes: vam començar amb una lectura, assajos amb tot l’equip i assajos finals amb música i decorats.  És genial perquè si t’equivoques encara és aviat.

A l’obra hi ha dos espais, com està organitzat?

M: Vam treballar-hi molt perquè és clar, com fas dos espais? És molt monòton per l’espectador que ara miri a la dreta, ara a l’esquerra i així sense parar. I és clar, la idea de les dues alçades és molt atraient però impossible de realitzar a la Beckett o a La Planeta de Girona. Des del principi sabíem on anàvem i el que fèiem. I a més l’escenografia havia de viatjar! Per això vam decidir utilitzar mobles d’Ikea.

 I els sobretítols?

M: A l’obra es parla francès i català i sempre hi ha sobretítols en l’idioma contrari però formen part de l’escenografia. Està tot molt integrat.

Què n’heu aprés d’aquesta experiència de quatre anys?

M: Com a escriptora he aprés a fer diàlegs més fàcils pels actors, a no anar tant a la meva com a autora, fer que les coses siguin més orgàniques. He vist el que he fet, la diferència del que he pensat a casa amb el que ha passat a escena. I com a persona he après com pensa altra gent, és fonamental treballar amb equips de fora. Veure societats de fora, com el Quebec, que són molt semblants a nosaltres però que viuen de forma diferent. Hauria de ser obligatori viure en països diferents al llarg de la vida! El que està clar és que en teatre ens hem de moure, hem de mirar cap a Europa.

P:La paciència. (Riuen)

Per?

M: És que la part administrativa ha estat un horror!! Ens hem arribat a enviar 1.500 correus electrònics!

P: I Skype matí tarda i nit!! Hem treballat com bojos perquè això és fes realitat, per unir les dues nacions. Gairebé hem fet de productors i fins que no vegi l’obra aquí a Barcelona no em creuré que ja està tot fet.

Realment va ser un procés lent i difícil…

M: Al Quebec treballen a dos anys vista i aquí treballem amb la vista en dos anys. Perquè mai sabrem els diners dels que disposem fins un mes abans. És un problema cultural. Si tu envies un e-mail un quebequès te’l respon en un minut i aquí, en canvi, no responem fins que no tenim la solució.

Com us agradaria que sortís l’espectador?

M: Satisfet. És que jo quan veig una obra i no m’agrada m’emprenyo. Avorrir-me al teatre és pitjor que avorrir-se al cine però quan et satisfà, t’impacta molt més. Amb el món que ens envolta només volem entrar en una ficció, distreure’ns una estona.

P: A l’estrena del Quebec la gent sortia contenta perquè quan fas caure fronteres és com conèixer un altre país. Per ells ha estat com viatjar. I vull veure com els catalans aniran de viatge al Quebec i espero que també en surtin contents. Tot és molt humà.

Entrevista publicada a http://www.nuvol.com

La millor Champions del món

La nostra Champions particular, escrit i dirigit per Cris Clemente, va ser un dels textos finalistes del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana del Temporada Alta de Girona. Una obra escrita en només dos mesos i que es va enfrontar a les de Sergi Belbel i Jordi Galceran entre d’altres. Es podrà veure al Teatre Gaudí fins el proper 27 de gener.

 

Foto David Ruano

La nostra Champions particular és universal. Una finestra oberta a la realitat. Un fidel retrat d’una generació, d’un imaginari col·lectiu i d’un conflicte, -la paternitat-, compartit per tots. Truman Capote defensava que l’única diferència entre realitat i ficció és que la ficció ha de ser coherent. Doncs bé, la història d’en Bernat i l’Aina és tant coherent que es fa real. Tant real com el nostre dia a dia.

Cris Clemente, autora i directora de Vimbodí vs Praga,  va escriure La nostra Champions particular en només dos mesos i estant embarassada. Un text on inventava un futur que no encara no coneixia. Era un dels textos participants, junt amb els de Sergi Belbel, Pere Riera, Pau Miró, J.M Benet i Jornet, Jordi Galceran, Guillem Clua i Llàtzer Garcia, del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana celebrat al Temporada Alta. El públic assistent, i sense saber de qui era cada obra, decidia qui guanyava. El text de Clemente va arribar a la final després d’enfrontar-se al de Sergi Belbel, considerat el seu mestre, però finalment “El crèdit” de Jordi Galceran en va sortir vencedor.

Després dels combats La nostra Champions va canviar. El text va passar de durar mitja hora a poc més d’una hora i, a més, Cristina Clemente va ser mare i alguns detalls van deixar lloc a altres de més realistes i coherents. L’essència, però, és la mateixa. I és aquí on recau l’èxit de l’obra: tots i cadascú de nosaltres vivim o viurem la nostra Champions particular.

Una escenografia senzilla i dos personatges que, des d’un futur, fan monòlegs conjunts o individuals sobre la seva vida des del moment en que van decidir ser pares. El text escrit per Clemente és tant àgil que no necessita res més. Durant poc més d’hora vivim i ens imaginem la vida d’en Bernat i l’Aina, interpretats per Santi Ricart i Alícia Puertas. Una vida, i uns personatges, amb els que empatitzem ja que, com hem dit, podria ser la nostra. Referències al Barça, als (im)possibles jocs olímpics de Madrid, la independència de Catalunya…”Imagina’t que surt del Real Madrid!! O encara pitjor, fanàtica d’en Fernando Alonso”.

Sobretot, però, i més enllà d’unes anècdotes que fan que ens sentim com a casa, La nostra Champions particular és una reflexió sobre la vida i la paternitat. Ser pares, diu en Bernat, és com tirar-se des d’un trampolí. I de mentres, la gran festa que és la vida. Un constant ball que s’acaba el dia que, finalment, caiem a la piscina. És aquí on s’aprecia la honestedat i la coherència des de la que Clemente va escriure el text. La nostra champions no aspira a ser res més. I és aquesta humilitat la que la fa brillar tant.

El futur que viuen en Bernat i l’Aina és, precisament un futur que tots compartim dins l’imaginari col·lectiu. Cotxes pràcticament intel·ligents, les polítiques de privatització, xinesos per tot arreu…A La nostra champions particular tot està perfectament mesurat i no hi sobra res. Cris Clemente combina amb gràcia i habilitat diàlegs plens d’humor amb una emotivitat que gairebé ens posa la pell de gallina. La música ja sona i el partit és a punt de començar. Te’l perdràs?

Publicat a http://www.nuvol.com

Silencis que parlen

Us demano perdó. Prego que em perdoneu perquè no podré ser objectiva. Les tres germanes m’ha atrapat i fascinat. Només fa dues hores que s’ha acabat però sé, amb total claredat, que hi haurà un abans i un després d’aquesta adaptació de l’obra de Txèkhov a càrrec de Declan Donnellan.

Les tres germanes és possiblement un dels drames més aconseguits d’Anton P. Txèkhov. Ens explica la història d’Olga, Maixa i Irina, tres germanes que viuen en un un entorn que canvia i ja no comprenen mentre busquen un constant sentit a la vida. Fa onze anys que viuen a una ciutat de província i anhelen tornar a Moscou. Són infelices però també incapaces de moure ni un sol dit per canviar-ho. En el pròleg de la traducció al català a càrrec de Narcís Comadira, Diana González Martín defensa una intencionalitat humorística, una mescla de farsa i ironia tràgica, en Les tres germanes. Segons González Martín aquest humor rau en el contrast entre epicitat i emoció.

L’adaptació de Donnellan capta a la perfecció aquesta ironia. Gràcies a la fantàstica interpretació dels actors russos ahir els espectadors del Teatre Municipal de Girona vam riure, i molt, tot i la tragèdia que (decideixen) viure les protagonistes de l’obra. Moltes adaptacions de Les tres germanes, i d’altres obres de Txèkhov, s’han caracteritzat per l’estaticisme. Això, sumat a la voluntat  per part de l’autor de no identificació amb els personatges, provocava gairebé segur “l’avorriment” del públic.

En canvi, la posada en escena de l’adaptació de Declan Donnellan és totalment dinàmica. Els actors van amunt i avall per l’escenari i es defineixen a través d’aquests moviments. Sense entendre ni una paraula de rus enteníem a la perfecció què sentien els personatges. La gestualitat, les expressions i el to de veu sumat a l’absurditat d’algunes situacions ens provocava el riure, tot i el drama que viuen les protagonistes.

A Les tres germanes l’espectador és cridat a exercir de jutge i a criticar la falta de voluntat dels personatges en la seva pròpia vida. Verxinin no para de filosofar que “d’aquí 200 o 300 anys començarà una nova vida feliç”, però no és capaç de fer res per ser-ho amb Maixa. I les tres germanes anhlen tornar a Moscú, però no mouen ni un dit per aconseguir-ho. Amb uns personatges tan inactius l’espectador ho té difícil per identificar-s’hi i empatitzar, uns elements que sovint considerem indispensables en el drama.

A l’adaptació de Donnellan, com en l’obra de Txèkhov, són els silencis els que ens parlen. Ens identifiquem amb alguns dels personatges a través del silenci i la contenció. Sentim i palpem la impotència que senten. I gràcies a la brutal interpretació dels actors assistim a l’evolució de Les Tres Germanes. Irina perd tota innocència i lirisme, Olga substitueix la sensibilitat per una certa brusquedat, i Maixa s’abandona a la tendresa. Un retrat meticulós de la seva època i, sobretot, de les persones. La naturalitat, austeritat i intimitat de l’escenografia, amb una maqueta de la casa semblant a una casa de nines, ens crea una certa sensació de voyeur. La incomoditat de qui, pel forat de la porta, observa un fragment de la vida d’unes persones. La vida de Maixa, Olga i Irina continuarà precipitant-se inexorable cap al no-res, però ja l’hem desat per sempre més en la nostra retina.

Publicat a http://www.nuvol.com