Llibertat!

Llibertat! / Foto David Ruano

Som racistes? La resposta sol ser no. Ara bé, t’agradaria que la teva filla es casés i tingués fills amb un hindú, un negre o un marroquí? O posats a triar millor que ho fes amb “un de casa”?  Quan sortia del pis per anar a veure Llibertat! la dona de neteja de la comunitat, andalusa per cert, em va aturar i em va demanar que li firmés el comprovant, ja que abans sempre ho feien els del bar de sota però ara “són d’allà, no d’aquí”.  I ja asseguda a les butaques de la Sala Petita del Teatre Nacional no vaig fer més que comprovar, esfereïda, l’actualitat i fins i tot vigència d’aquest text de Rusiñol escrit fa més d’un segle. Tenim mòbils, ordinadors, iPads i caminem cap a la Independència però potser no hem canviat tant.

Llibertat! és una comèdia irònica i punyent que sorprèn per la seva contemporaneïtat. Un poble de Catalunya, de principis de segle XX, que rep de mans d’un indiano un nen negre i decideixen quedar-se’l. Adoptar-lo per “fer-lo una persona” i ensenyar-li el que és la llibertat. Aviat, però, i gràcies a una encertada posada en escena de Josep Maria Mestres que ens recorda a Bienvenido Mr Marshall, ens adonem que tot són paraules buides. I ho fem a través d’una comèdia plena de crítica social amb pinzellades d’humor negre d’allò més berlanguianes, com quan l’Indiano, que és nomenat fill adoptiu de poble, -del qual fa anys que va marxar i oblidar per fer fortuna a l’estranger-, els diu, mentre se’n torna a Amèrica, que ja els enviarà el seu cadàver.

Les Hijas de María i la resta d’habitants del poble es defineixen com a homes lliures, democràtics i tolerants. Aviat, però, descobrim que el que creuen que són no es correspon amb la realitat. Entre riures i rialles advertim un poble que disfressa el racisme amb paraules grandiloqüents. Adopten el negrito però per ells no és res més que una atracció de fira. Un Floquet de Neu.

Passen deu anys i el nen creix sota els lemes de llibertat, igualtat i fraternitat fins a convertir-se en en Jaumet Negre. Un jove que tot i que comença a adonar-se de la hipocresia de la gent que l’envolta decideix fer un pas i demanar la mà de Florentina. I és aquí on se’ns revela tota la veritat. El van adoptar, sí, però no integrar. Viu amb ells però no és “de casa”. I és a partir d’aquí que el muntatge es precipita ràpidament sense gairebé deixar-nos temps a digerir, fins a un tercer acte previsible. Per tal d’evidenciar que aquesta Catalunya de principis de segle XX no es diferencia gaire de l’actual Josep Maria Mestres decideix situar la història a la realitat. Per què no deixar que sigui l’espectador el que arribi a la conclusió que seguim disfressant el racisme amb paraules buides?

És una decisió que tot i que a bona part del públic no va molestar, personalment crec que resta força a l’original de Rusiñol. Un text suficientment trencador que probablement encara farà sentir incòmode a més d’una persona. Sovint pensem, o ens agrada pensar, que no som racistes. Però potser la raça encara és una barrera. La dona de la neteja de la meva comunitat possiblement ha comprat més d’una vegada en un supermercat regentat per pakistanesos, menjat un shawarma o comprat alguna peça de roba a una parada marroquí del mercat. Però prefereix que sigui jo qui li firmi el comprovant perquè “sóc d’aquí”. Sóc de casa. Una anècdota que no només confirma la vigència d’aquesta obra poc coneguda de Santiago Rusiñol sinó que evidencia la necessitat d’exhibició d’aquesta adaptació de Josep Maria Mestres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

Groenlàndia

riol Genís, Àngels Poch, David Vert.  Foto David Ruano

Groenlàndia és un xoc entre dues cultures. Un viatge on el que importa no és el destí sinó el camí recorregut.  Alhora,- i involuntàriament-, està impregnada d’una certa tristor, potser nostàlgia,  ja que és el darrer projecte T-6 que es representarà a la Sala Tallers en força temps. Més enllà del context, Groenlàndia vol ser moltes coses. És una bona història que, a causa de l’excés d’equipatge, acaba sent dispersa i diluïda.

Anem per parts. Estem davant d’una aventura complexa, de grans dimensions i força ambiciosa. Aquest espectacle escrit i dirigit per Jordi Faura ens presenta dues cultures, dos ecosistemes diferents. L’occidental representat per una família de petroliers (i atenció als noms): Cèsar, Roma, Ròmul i Rem que viatgen a Groenlàndia en principi, per trobar una flor que curarà la terminal malaltia de la mare, Roma. Ara bé, tots tenen les seves raons amagades i que aniran descobrint al llarg del camí. Cèsar vol fer negocis amb els inuits, Ròmul saciar la seva set caçadora i Rem (un raper anomenat Paul Tupek)  recuperar la seva veu perduda. I la cultura inuit formada per Nanoq, Sedna, Qitdlarssuaq i Helmut; un antropòleg a mig camí entre els dos ecosistemes. És evident que, per tal de facilitar la comprensió de l’espectador, Faura necessita explicar-nos detalls de la vida  d’aquesta tribu.

Ara bé, les explicacions passen a ser o bé lliçons didàctiques o un seguit de llegendes, que tot i ser força interessants dificulten el ritme del drama. Aquesta és, doncs, la primera maleta. La segona és la profunditat dels seus personatges i objectius perduts. Objectiu número u: Quan Roma s’assabenta que pateix Insomni familiar fatal, una malaltia terminal que consisteix en no poder dormir durant nou mesos i finalment morir, pren una determinació. Vol ser àvia. I amenaça als seus dos fills bessons, que a més, s’odien, i els obliga a deixar embarassada a alguna dona. Llavors, però, comença la gran aventura: Un viatge cap a les aigües del Permafrost per buscar la flor que salvarà a Roma.  A mesura que avancen, cada  personatge s’enfrontarà amb antics fantasmes i per tant, de cop i volta al drama inicial (Roma vol ser àvia i curar-se) s’hi sumen unes cinc subtrames diferents.

Tot això, per tant,  provoca que el viatge se’ns torni dispers i etern. Groenlàndia és una gran història que, possiblement, Jordi Faura s’ha vist obligat a condensar i retallar perquè no durés més de dues hores. I malauradament, es nota. En comptes de centrar-se en un parell de personatges, el director ha optat per seguir presentant els drames de cada personatge però és clar, els hi dedica menys estona. De manera que acaben sent anècdotes, detalls dins la immensitat del gel. Tot i així, la posada en escena  aprofita molt intel·ligentment els desnivells en l’escenografia i els jocs de llums per separar els personatges en diferents escenaris dins l’interminable desert blanc.

A aquesta lluita contra rellotge cal sumar-hi les referències a la caiguda de l’Imperi romà com a metàfora de la caiguda d’Occident. Groenlàndia ens parla de l’esfrondrament d’una civilització, del xoc entre la cultura del plàstic i la naturalesa. És, doncs, el millor recurs per evidenciar-ho. Però a més, a aquesta reflexió hi hem de sumar les ecològiques ja que aquesta família de petroliers es trobarà amb la conseqüència final de l’explotació dels recursos naturals.

L’escenografia,  representada per una superfície blanca i immensa amb diferents nivells, és sens dubte un dels encerts de l’espectacle ja que aconsegueix transmetre la sensació de fred, i fins i tot d’angoixa. Cal destacar també la posada en escena així com el repartiment format per Àngels Poch, Òscar Castellví, Oriol Genís, Pep Ambròs, David Vert, Pepo Blasco, Anna Moliner i Joan Anguera. Menció a part per Castellví que a més de brodar el seu personatge surt totalment airós dels dos raps que interpreta. Groenlàndia és un bon text, interessant i reflexiu. I malauradament, és alhora, el seu pitjor enemic. L’excés d’equipatge li resta força a un muntatge ambiciós, arriscat i valent. Molt valent.

Publicat a http://www.nuvol.com

Els nostres tigres beuen llet

 

Foto de David Ruano TNC

 

El 20 de desembre s’estrenarà a la Sala Gran del Teatre Nacional, Els nostres tigres beuen llet escrita i dirigida per Albert Espinosa i interpretada, entre d’altres, per Andreu Benito, Joan Carreras i Àngela Jové. Una història de superació famíliar que de ben segur ens emocionarà a tots.

“Volia fer la meva família d’actors al teatre i amb els tigres tinc la sensació que per fi ho he aconseguit!” ens deia ahir Albert Espinosa als periodistes que vam assistir a l’assaig obert de l’obra al Teatre Nacional.  Els nostres tigres beuen llet és un viatge en el temps al llarg de 20 anys i marcat per la mort. Segons l’Albert tots som traumes de la infància i és d’aquesta evolució de la que parla l’obra. Cinc germans als que veurem de petits i d’adults interpretats per Andrés Herrera, Joan Carreras, Francesc Garrido, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Daniel Sicart, Mikel Iglesias, Albert Baró i el propi Espinosa que viuen força allunyats de tot i de tothom i se senten identificats amb estrelles inmortals del cinema de Hollywood.

Per l’Albert Espinosa la família és un dels elements més importants per superar malalties i obstacles. I els germans tenen un poder increïble dins d’aquesta unió famíliar. Tanmateix, la trajectòria vital i professional de l’Albert està marcada per aquesta necessitat de crear una comunitat de persones. Des de la seva companyia Pelones, els nois de Cuarta Planta, els grocs, els polseres i ara els Tigres.

Tot i així, Els nostres tigres beuen llet no és un reflex de la família d’Espinosa. És més, segons assegura el propi autor es tracta de l’obra menys personal i menys seva de les que ha escrit fins ara. Òbviament hi trobarem la tendresa i les ganes de superació que caracteritzen tots els treballs de l’Albert però no té res a veure amb el que veiem a la televisió. De fet, la primera sorpresa amb la que ens hem trobat és que és una obra canviant, totalment work in progress. “Hem utilitzat unes quatre pàgines del meu guió original” confessa Espinosa. A més, hi ha un 30% de l’obra improvisada on els actors saben per on anar però no els hi ha marcat. Qui sap amb el que ens trobarem a l’estrena del proper 20 de desembre!

Els nostres tigres beuen llet és un homenatge a quatre elements molt importants en la vida de l’Albert, i que possiblement, molts compartirem:  La família, el cinema, el futbol i els records. És la màgia dels llibres, les sèries, pel·lícules i espectacles d’ Albert Espinosa: els seus conflictes són universals i s’entenen aquí, a Holanda o als Estats Units. El cinema és una de les seves passions tal i com va demostrar a Herois, un clar homenatge a la pel·lícula mítica dels anys 80 Los Goonies. I als tigres el cinema no hi podia faltar.

El pare i la mare dels nois, Andreu Benito i Àngela Jové, treballen en el món del cinema. Ell té un toc clarament fellinià i és un apassionat de Rocco y sus hermanos de Visconti, una de les pel·lícules clau del neorrealisme italià. Ella està influenciada per Elia Kazan, director de La ley del silencio i Al Este del Edén entre d’altres i serà la que marcarà, en certa manera, la futura personalitat dels nois. El cine, doncs, forma part de la història famíliar dels tigres però el que realment els uneix és el futbol.

De fet, en els assajos gairebé sempre comencen jugant un  partit per agafar una mica el to. I a l’escenografia de Max Glaenzel hi podrem veure un enorme camp de futbol. El futbol, ens confessava l’Albert, és el que sempre l’hi ha faltat a la vida. Els nostres tigres beuen llet és una obra coral de 14 personatges i curiosament l’espectacle número 14 d’Espinosa. A més, serà la primera que representarà a la Sala Gran i, possiblement, la seva obra més madura i reflexiva. Això sí. L’Albert ho té clar. L’obra no durarà ni tres ni quatre hores sinó que tindrà una durada exacte d’ una hora i 26 minuts.

“És que com a espectador no aguanto més estona en el teatre” confessava. A més, segons Espinosa els espectacles que duren entre una hora i 25 minuts o una hora i 27 minuts funcionen millor. Ni més ni menys. Qui sap, potser té raó. Sigui com sigui i per sobre de les matemàtiques la clau de l’èxit d’Albert Espinosa és aquesta combinació perfecte entre emoció, tendresa i humanitat. Històries divertides i optimistes amb les que sovint ens fem un fart de plorar però conservem a la memòria.

Amb Els nostres tigres beuen llet l’Albert ha aconseguit crear la seva família teatral, amb grans actors del present i del futur, i a partir del proper 20 de desembre i fins el 3 de febrer tots en podrem formar part.