Nit de ràdio 2.0

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Va néixer el 2011 a la Sala Flyhard i un any després va fer temporada a La Villarroel, on ara hi ha tornat durant el mes de juliol. Nit de ràdio 2.0, escrit i dirigit per Cristina Clemente, és un d’aquests muntatges que haurien de tornar cada any. Un entreteniment intel·ligent i amb contingut, fresc i divertit que ens atrapa des del primer moment. Només fins avui dimecres a La Villarroel.

Els protagonistes de Nit de ràdio 2.0 treballen en un programa de ràdio de matinada que ajuda a la gent a trobar coses, tot i que el que realment volen és presentar un programa de tardes.  La becària (Alícia Puertas) però, aprofitarà aquella nit per demostrar que no només sap servir cafès i a poc a poc,-i gràcies a unes lúcides metàfores digitals que van prenen profunditat-, descobrirem com són i què desitgen els membres del programa. Cris Clemente ha creat una obra senzilla, àgil i rodona. Res hi sobra, res hi falta. Tot està ben tramat, però la veritable columna de la història són els personatges. Propers, ben construïts i amb una forta càrrega emocional. Dit d’una altra manera: persones amb qui tots ens identifiquem i, per tant, empatitzem. I aquest és, precisament,  un dels punts forts de les obres de Clemente. Són muntatges honestos i sincers que no aspiren a ser més del que són.

Tot i la posada en escena forçosament estàtica,-l’acció gira al voltant d’una taula de l’estudi de ràdio-, Clara Cols, Sergio Matamala, Pablo Lammers i Alícia Puertas aconsegueixen mantenir la tensió i captivar-nos. Potser es perd la sensació de proximitat que oferia la Sala Flyhard, però és una diferència que només notaran els que la van veure fa dos anys.

Les noves tecnologies i les xarxes socials formen part del vocabulari de Nit de ràdio 2.0 i, a més, són el principal engranatge de la comèdia. Per això és un encert fer que el director del programa (Pablo Lammers) no capti la terminologia, ja que ajuda als espectadors menys digitals a no perdre’s entre metàfora i metàfora.  La resta de referències són ben conegudes per tots i gairebé formen part de l’imaginari col·lectiu: Jordi Basté, Quim Monzó o Pep Guardiola. Ja ho diuen: per ser universal cal anar al més proper. I espectacle rere espectacle Cris Clemente demostra que ho sap molt bé.

Adreça desconeguda


Eduard Fernández i Lluís Homar  | Foto La Villarroel

Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor, és un gran text sobre el nazisme. Incisiu, real fins a extrems gairebé visionaris i colpidor.  Senzill i directe, les paraules se’ns claven i se’ns regira l’estómac. Dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein, que es cartegen amb freqüència quan el primer decideix tornar a casa a finals de 1932. L’afecte i amistat de les primeres cartes va derivant cap a l’horror a partir de 1933 amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler. Lluís Homar és conscient de la força del text de Kressmann Taylor i  ens el presenta a la Sala Villarroel gairebé nu i sostingut únicament per dues bèsties escèniques com són el propi Homar i Eduard Fernández. Sovint no cal res més. Però aquí sí.

L’escenografia d’Adreça desconeguda és freda, austera i actual. Dos seients de disseny i incòmodament moderns,  una catifa persa i una taula amb una copa i una ampolla de vi a cada lateral. Gairebé simbòlica i sense fer ús pràcticament de la il·luminació.  Més enllà de les cartes que s’escriuran i es llegiran els dos protagonistes, no hi ha res que ens indiqui l’època en què passa l’acció de l’obra. Absolutament res de l’escenografia ens diu que la història que veurem a continuació se situa a principis dels anys 30. Concretament a partir del 1932. Òbviament aquesta data (essencial en el desenvolupament del drama) ens la van proporcionant Homar i Fernández a l’inici de cada carta, però tot i així, l’escenografia també ens l’hauria de proporcionar.

És evident que, tot i que el tema central d’Adreça desconeguda és el nazisme, també parla de l’amistat i els valors. Però si el text resulta tan colpidor és, precisament, pel context històric. Per tant, quin sentit té descontextualitzar l’escena? David Mamet ho diu a Manifiesto (Theatre en l’anglès original): “La primera regla de l’escenografia, com la medicina, és no fer mal”. I malauradament aquí no només juga a la contra del text sinó que representa l’oposat a l’obra de Kressmann Taylor.

Abans que es comencin a apagar els llums, Homar i Fernández entren a l’escenari, reparteixen galetes, ens fan riure una estona, ens recorden que desconnectem els telèfons mòbils i ens demanen un moment de silenci per preparar-se. Una abraçada i comença la funció. Aquesta atmosfera lleugera i simpàtica, sumada a la fredor de l’escenografia, provoca que alguns de nosaltres triguem a entrar i sentir la intensitat de l’obra.

Adreça desconeguda és un muntatge epistolar on Lluís Homar i Eduard Fernández reciten les cartes dels seus corresponents personatges, Martin i Max, però, més enllà d’algunes mirades eventuals, no hi ha cap interacció entre ells. La força del text de Kressmann Taylor recau totalment en les interpretacions i aquí la posada en escena els juga una mala passada. A mesura que passen els mesos i el poder de Hitler augmenta, la distància entre els dos amics es fa més gran i ja no es miren, s’allunyen i es donen l’esquena. I per tant, en molts (massa) moments quan Homar recita no veiem la cara de Fernández i a la inversa.

Eduard Fernández i Lluís Homar són dos grans actors, dues bèsties davant les càmeres i damunt d’un escenari. Aquí ho demostren un cop més, ja que pocs actors poden defensar tan bé un muntatge epistolar. Tot i així, tot va ràpid. No hi ha pauses per digerir i alhora potenciar el text. I les interpretacions, més Fernández que Homar, van al gra i no s’entretenen en matisos i silencis.  T’emocionen però no pots evitar comparar aquest muntatge amb el que va presentar fa anys Fernando Bernués al Teatre Borràs. I és una llàstima perquè amb Adreça Desconeguda Lluís Homar i Eduard Fernández ens haurien pogut deixar amb un nus a la gola, pràcticament sense respiració, dempeus i aplaudint sense parar.

Publicat a http://www.nuvol.com