Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

Anuncios

Com dir-ho?

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a 'Com dir-ho?'. Foto de Clàudia Serrahima

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a ‘Com dir-ho?’  Foto de Clàudia Serrahima

Un professor. La seva alumna. I la pluja. A fora plou a bots i barrals. Dins, una visita inoportuna. Com dir-ho? és un trencaclosques a l’espera de la peça final. Íntima, valenta i un pèl angoixant. Una peça de cambra allargada artificiosament, sí, però molt ben escrita i a on tot està perfectament mil·limetrat. La nova obra de Josep Maria Benet i Jornet, i dirigida per Xavier Albertí, tanca la trilogia que va començar amb Soterrani i va continuar  Dues dones que ballen. 

Tres espectacles amb dos personatges més aviat antagonistes que plantegen un diàleg provocat per una situació límit. Com dir-ho? és, de les tres, la més rodona i madura. Soterrani, estrenada l’any 2008 a la Sala Beckett, aconseguia enganxar el públic durant gairebé una hora però cap al final anava perdent força. I, personalment, el millor de Dues dones que ballen era, en canvi, els últims quinze minuts que justificaven el títol de l’obra. Com dir-ho? ens atrapa des del principi i ens manté clavats a la butaca. De l’argument no se’n pot dir res. Només el que veiem els primers minuts: Un professor arriba, xop de cap a peus, a casa d’una estudiant per dir-li una cosa molt important. Benet i Jornet ens va donant informació de mica en mica i, tot i que arriba un punt on l’espectador desitja que ho digui d’una vegada i s’acabin els malentesos premeditats, l’interès no es desinfla. Però sí que ens obliga a preguntar-nos si aquests setanta minuts que triga el professor a revelar allò que l’ofega són el desenvolupament natural de la història o més aviat voluntat de l’autor.

Un dels grans encerts de l’obra és la posada en escena de Xavier Albertí. L’espai petit i íntim de l’Almeria Teatre, reforçat pels seients a tres bandes i una tènue il·luminació, crea la complicitat necessària perquè l’artifici no es faci massa evident. També hi ajuda, i molt, les convicents interpretacions de Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Boixaderas, magnífic, com sempre, dota el seu personatge de matisos i silencis. De Clàudia Benito, filla del també actor Andreu Benito, sorprèn la seguretat amb què aguanta el duel interpretatiu. Una mica sobrepassada en algunes escenes, es nota que encara li falten recursos a l’hora de crear i explorar un personatge, però en sentirem a parlar en el futur.

A més de l’intriga per saber el que ha de dir, i no pot, el personatge interpretat per Jordi Boixaderas, a Com dir-ho hi ha, de rerefons, un joc constant sobre el valor de la cultura en la societat. Josep Maria Benet i Jornet ens diu que la literatura està per sobre de tot i ens pot salvar de qualsevol tragèdia. Un únic somriure abans del llampec final. Abans de l’última frase, la peça que soluciona el trencaclosques. Potser no acaba de justificar els malentesos pels quals ens condueix el text, però sí que ens obliga a preguntar-nos com ho diríem. Ofegats per la tragèdia, trobaríem les paraules?

 Publicat a http://www.nuvol.com