Entrevista a Mercè Sarrias i Philippe Soldevila

Quebec-Barcelona és una comèdia bilingüe que indaga sobre la condició de turista. Un procés de col·laboració entre Catalunya i el Quebec que va començar fa més de quatre anys quan va tenir lloc el cicle de lectures d’obres catalanes a Montreal. Una comèdia que ens permetrà conèixer una realitat diferent, la del Quebec, que està més aprop del que ens pensem.

De què parla Quebec-Barcelona?

Mercè: És una comèdia senzilla que ens parla del viatge i del tòpic que quan viatgem sempre som turistes, com si fóssim “turistes de la vida”. Les protagonistes s’enfronten al present a través del passat i d’un cert punt imaginatiu.

Un dels nexos d’unió entre el Quebec i Catalunya és l’autodeterminació. A l’obra se’n parla, de l’independència?

M: No, és una obra que tracta d’identitat pròpia i sobretot del desengany. No pretenc analitzar la realitat del Quebec o la de Barcelona. L’estrena al Quebec va coincidir amb la manifestació de l’11 de setembre i molta gent pensava que venia a veure una obra sobre la independència. Vam haver d’explicar i ressaltar que és una comèdia.

Més enllà del procés d’autodeterminació què uneix Barcelona i el Quebec?

M: Són dues societats semblants amb coses molt diferents. Ells viuen  molt més la naturalesa, són una societat de cotxe i no per ineficàcia política com nosaltres sinó perquè és necessari. Nosaltres vivim molt més la cultura i la història. Per ells el casc antic de Quebec City és molt antic i en canvi, a mi em recorda a Pals.

Com us vau posar en contacte?

M: En Philippe ja havia dirigit un text meu, En defensa dels mosquits albins, i després de l’estrena em va demanar un text que connectés Quebec i Catalunya.

P: Fa més de vint anys que desitjo una col·laboració amb Catalunya. Els meus pares són espanyols, de València i Navarra, i sempre he tingut aquesta doble identitat.

Què destacaries dels textos de la Mercè?

P: El que més m’agrada és que normalment fa comèdies i sempre he pensat que la comèdia és un gènere subestimat, ja que no deixa de ser un drama però amb la victòria finals dels personatges. Els personatges són gent normal amb la que ens podem reconèixer.

Com valoraríeu l’experiència de Quebec-Barcelona?

P: Ha estat una experiència humana molt extraordinària. Potser el més maco és l’intercanvi artístic i productiu, comprendre les diferents maneres de treballar dels actors i de les dues companyies, el Théâtre de la Sortie de Secours i la Sala Beckett. Per mi és genial ja que sempre dic que el teatre no és tant un objectiu com un pretext ideal per trobar-se entre actors i públic.

M: Què més vull en la vida? (Riu). M’encanta treballar amb gent d’altres països, viatjar i conèixer altres cultures. Quebec-Barcelona és un regal. Ens sentim privilegiats.

Hi ha molta diferència amb la manera de treballar dels actors del Quebec amb els d’aquí?

M: A nivell actoral no tant, però ells tenen una idea molt centrada en la posada en escena. El text també és sagrat, però es treballa amb música en els assajos i l’equip artístic forma part d’un tot. És un diàleg molt interessant. I aquí sovint per la precarietat i altres raons es treballa molt a trossos.

P: Això és una manera de treballar que hem desenvolupat amb els anys. És frustrant fer un treball on només saps al final que no funciona i per això prefereixo fer-ho amb etapes: vam començar amb una lectura, assajos amb tot l’equip i assajos finals amb música i decorats.  És genial perquè si t’equivoques encara és aviat.

A l’obra hi ha dos espais, com està organitzat?

M: Vam treballar-hi molt perquè és clar, com fas dos espais? És molt monòton per l’espectador que ara miri a la dreta, ara a l’esquerra i així sense parar. I és clar, la idea de les dues alçades és molt atraient però impossible de realitzar a la Beckett o a La Planeta de Girona. Des del principi sabíem on anàvem i el que fèiem. I a més l’escenografia havia de viatjar! Per això vam decidir utilitzar mobles d’Ikea.

 I els sobretítols?

M: A l’obra es parla francès i català i sempre hi ha sobretítols en l’idioma contrari però formen part de l’escenografia. Està tot molt integrat.

Què n’heu aprés d’aquesta experiència de quatre anys?

M: Com a escriptora he aprés a fer diàlegs més fàcils pels actors, a no anar tant a la meva com a autora, fer que les coses siguin més orgàniques. He vist el que he fet, la diferència del que he pensat a casa amb el que ha passat a escena. I com a persona he après com pensa altra gent, és fonamental treballar amb equips de fora. Veure societats de fora, com el Quebec, que són molt semblants a nosaltres però que viuen de forma diferent. Hauria de ser obligatori viure en països diferents al llarg de la vida! El que està clar és que en teatre ens hem de moure, hem de mirar cap a Europa.

P:La paciència. (Riuen)

Per?

M: És que la part administrativa ha estat un horror!! Ens hem arribat a enviar 1.500 correus electrònics!

P: I Skype matí tarda i nit!! Hem treballat com bojos perquè això és fes realitat, per unir les dues nacions. Gairebé hem fet de productors i fins que no vegi l’obra aquí a Barcelona no em creuré que ja està tot fet.

Realment va ser un procés lent i difícil…

M: Al Quebec treballen a dos anys vista i aquí treballem amb la vista en dos anys. Perquè mai sabrem els diners dels que disposem fins un mes abans. És un problema cultural. Si tu envies un e-mail un quebequès te’l respon en un minut i aquí, en canvi, no responem fins que no tenim la solució.

Com us agradaria que sortís l’espectador?

M: Satisfet. És que jo quan veig una obra i no m’agrada m’emprenyo. Avorrir-me al teatre és pitjor que avorrir-se al cine però quan et satisfà, t’impacta molt més. Amb el món que ens envolta només volem entrar en una ficció, distreure’ns una estona.

P: A l’estrena del Quebec la gent sortia contenta perquè quan fas caure fronteres és com conèixer un altre país. Per ells ha estat com viatjar. I vull veure com els catalans aniran de viatge al Quebec i espero que també en surtin contents. Tot és molt humà.

Entrevista publicada a http://www.nuvol.com