Tala

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill captiva, ens embolcalla amb la paraula de Thomas Bernhard i es fa escoltar. Amb un to de veu suau i sense gaires variacions de ritme transforma la Sala Beckett en un espai íntim. Domina l’escenari i se’l fa seu. Tala, dirigit per Juan Navarro és un muntatge arriscat, honest, valent i necessari que et deixa clavat a la butaca amb ganes de més. De més Thomas Bernhard a la cartellera barcelonina, de més muntatges sincers creats amb ganes i il·lusió i sobretot, de més Gonzalo Cunill. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Tala és un monòleg força autobiogràfic on Bernhard, com era habitual en ell, critica de forma mordaç l’escena cultural i burgesa de la Viena dels anys vuitanta.  El retrat és tan cru i sincer que la novel·la, publicada l’any 1984, va ser denunciada, prohibida i retirada de les llibreries immediatament. Assegut en una butaca d’orelles, l’alter ego de Bernhard narra les seves sensacions i  destrossa tots i cada un dels intel·lectuals de l’alta societat durant un sopar “artístic” al que ha estat convidat.  Un sopar ple de màscares, d’artifici i de mentida amb un convidat d’excepció: l’actor del Burgtheater que triomfa amb L’ànec salvatge d’ Henrik Ibsen. Bernhard, des de la seva butaca d’orelles es converteix en un observador impecable que ens narra, a través de la repetició, l’obsessió i l’humor negre la petulància i superficialitat característica de la societat vienesa que el rodejava i de la qual mai no va poder escapar. Una crítica de la que ell forma part. Ara bé, en el muntatge teatral el veritable epicentre no és el matrimoni Auersberger sinó el personatge de Joana. El suïcidi de Joana, una actriu i coreògrafa fracassada, serveix d’excusa per celebrar el sopar i retrobar-se amb el passat però també fa de Tala un dels textos més sensibles de l’austríac.

La posada en escena és arriscada. Hi ha massa poc moviment, massa estaticisme i durant els primers vint minuts l’actor està allunyat del públic. L’escenografia, totalment simbòlica, es basa principalment en uns quants palets amb ampolles de cava buides, una catifa i la famosa butaca d’orelles. I al fons, una pantalla que ens anirà projectant unes peces audiovisuals encara més simbòliques i plenes de preguntes. Calia afegir res a un text ja de per si punyent? Els simbolismes més aviat asfixien, atabalen i distreuen a l’espectador. Tanmateix, l’adaptació és tan brillant que permet que ens oblidem d’aquests detalls i gaudim del text.

Gonzalo Cunill construeix un Bernhard sorprenentment humà, intens, afligit i amb un punt de tendresa que ens atrapa. Una interpretació que convenç, sense histrionismes ni pujades de to i que ens deixa clavats a la butaca. L’objectiu de Cunill era ser un bon vehicle,-el millor-, per la paraula de Thomas Bernhard. I ho ha aconseguit. Un espectacle intens i valent que al final, i a corre-cuita, ens regala un bri d’esperança. Teatre en majúscules.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios

Solfatara a la Sala Beckett

Solfatara. Foto de  Julio Castro Jiménez

Solfatara. Foto de Julio Castro Jiménez

SOLFATARA [geof]: Terme que designa aquelles obertures en terrenys volcànics per les quals emanen gasos a temperatura elevada (100-300°C) que es caracteritzen pel contingut elevat en SO2, el qual, en entrar en contacte amb l’aire, s’oxida i forma cristalls de sofre. Les solfatares, com les fumaroles, són emissions essencialment formades per vapor d’aigua i corresponen a les fases finals de volcans semiextingits. Aquests volcans som nosaltres mateixos.

I avui aquest volcà, aquesta Solfatara, arriba a la Sala Beckett. Una barreja,-en paraules d’un dels integrants de la companyia-, d’Annie Hall i El séptimo continente i inspirada en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina. La història quotidiana d’una parella i un petit terrorista casolà al que hauran de fer front. Després de guanyar el Be Festival de Birmingham i l’Skena Up de Kosovo, la jove companyia Atresbandes torna a casa, a la Beckett, on s’hi estaran fins al 26 de maig.

Hi ha dues coses que sorprenen d’aquesta comèdia àcida. La primera és que es tracta d’un muntatge de creació col·lectiva i, per tant, no parteixen d’un text. Només s’hi inspiren. I la segona és que cap en una maleta. Tres actors, vestuari convencional i molt poca escenografia. Teatre laboratori i a prova de crisi. Dos elements que defineixen, de moment, Atresbandes. Quedo amb la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo en un petit bar italià del barri del Poblesec on, presumptament, fan un dels millors cafès de Barcelona. Provem-ho.

Seiem a la terrassa i m’expliquen que van crear la companyia l’any 2008, quan encara estudiaven a l’Institut del Teatre. “L’Albert”, explica en Miquel,  “va proposar a la classe participar en un festival que organitzava l’Institut, a partir de l’adaptació d’’El señor café y el señor arreglos’ de Raymond Carver i els únics que vam dir que sí vam ser la Mònica i jo”. Per què teatre laboratori? Resposta a l’uníson: Estàvem saturats del teatre de text! “Els últims anys de l’Institut vam tenir una sèrie de professors que ens van motivar a expressar-nos, crear el nostre propi material”, explica l’Albert. “I t’incentivaven a ser genuí”, afegeix en Miquel. Un teatre sense barreres. El cambrer ens interromp i ens porta les begudes. Un tallat per a la Mònica, un cafè amb llet per al Miquel, un suc per a l’Albert i un cafè sol per a mi.  I és així, amb aquesta voluntat de ser genuí,  que neix Solfatara. “Volíem parlar sobre la por i cadascú va anar portant materials no dramàtics que definissin o suggerissin d’alguna manera o altre, la por. Vam parlar molt i molt i a partir d’un cert punt vam començar a assajar, a improvisar, a veure on ens portava” confessa la Mònica.

El que va marcar un punt i a part a Solfatara va ser la possibilitat de participar, ja fa uns dos anys, al Croquis de Madrid: un procés d’assaig d’obert on les joves companyies presenten uns minuts de l’espectacle (l’equivalent a un teaser en termes cinematogràfics), davant d’un públic que després els pot enviar comentaris. Si bé el muntatge s’inspira sobretot en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina, el cert és que tot ha anat sumant i els imputs, les referències, són interminables. Des de Leopoldo María Panero a la llibertat creadora que Woody Allen demostra a Annie Hall passant per les crítiques que els van fer els primers espectadors al Croquis de Madrid.

Després d’aquesta petita estada a la Beckett,  Atresbandes continuarà presentant l’espectacle pel vell continent: Sarajevo, Luxemburg, Edimburg, Vitoria… “Intentem ser a tot arreu i allà on ens vulguin anem” diu en Miquel, i afegeix “per això és un espectacle barat i fàcil de transportar”. Tot i haver actuat a un munt de festivals i tenir el passaport ple de segells, la veritat és que es veuen obligats a tenir dues feines. “Una ens paga el lloguer i l’altre l’ànima” confessa, sincera, la Mònica. Demanem el compte i, per acabar,  els pregunto com veuen la situació que viu el teatre. Van acabar l’Institut en plena crisi i sabent que el típic circuit Sala Beckett-Teatre Nacional era inviable. “Catalunya té un teatre de gran qualitat”, opina en Miquel, “però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi. Per això vam presentar Solfatara als festivals estrangers. Ser reconegut a Europa és una bona carta de presentació als teatres d’aquí”. I per cert, el cafè molt bo. Curt, fort i un pèl amarg. Com ha de ser.

Publicat a http://www.nuvol.com

Com dir-ho?

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a 'Com dir-ho?'. Foto de Clàudia Serrahima

Clàudia Benito i Jordi Boixaderas a ‘Com dir-ho?’  Foto de Clàudia Serrahima

Un professor. La seva alumna. I la pluja. A fora plou a bots i barrals. Dins, una visita inoportuna. Com dir-ho? és un trencaclosques a l’espera de la peça final. Íntima, valenta i un pèl angoixant. Una peça de cambra allargada artificiosament, sí, però molt ben escrita i a on tot està perfectament mil·limetrat. La nova obra de Josep Maria Benet i Jornet, i dirigida per Xavier Albertí, tanca la trilogia que va començar amb Soterrani i va continuar  Dues dones que ballen. 

Tres espectacles amb dos personatges més aviat antagonistes que plantegen un diàleg provocat per una situació límit. Com dir-ho? és, de les tres, la més rodona i madura. Soterrani, estrenada l’any 2008 a la Sala Beckett, aconseguia enganxar el públic durant gairebé una hora però cap al final anava perdent força. I, personalment, el millor de Dues dones que ballen era, en canvi, els últims quinze minuts que justificaven el títol de l’obra. Com dir-ho? ens atrapa des del principi i ens manté clavats a la butaca. De l’argument no se’n pot dir res. Només el que veiem els primers minuts: Un professor arriba, xop de cap a peus, a casa d’una estudiant per dir-li una cosa molt important. Benet i Jornet ens va donant informació de mica en mica i, tot i que arriba un punt on l’espectador desitja que ho digui d’una vegada i s’acabin els malentesos premeditats, l’interès no es desinfla. Però sí que ens obliga a preguntar-nos si aquests setanta minuts que triga el professor a revelar allò que l’ofega són el desenvolupament natural de la història o més aviat voluntat de l’autor.

Un dels grans encerts de l’obra és la posada en escena de Xavier Albertí. L’espai petit i íntim de l’Almeria Teatre, reforçat pels seients a tres bandes i una tènue il·luminació, crea la complicitat necessària perquè l’artifici no es faci massa evident. També hi ajuda, i molt, les convicents interpretacions de Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Boixaderas, magnífic, com sempre, dota el seu personatge de matisos i silencis. De Clàudia Benito, filla del també actor Andreu Benito, sorprèn la seguretat amb què aguanta el duel interpretatiu. Una mica sobrepassada en algunes escenes, es nota que encara li falten recursos a l’hora de crear i explorar un personatge, però en sentirem a parlar en el futur.

A més de l’intriga per saber el que ha de dir, i no pot, el personatge interpretat per Jordi Boixaderas, a Com dir-ho hi ha, de rerefons, un joc constant sobre el valor de la cultura en la societat. Josep Maria Benet i Jornet ens diu que la literatura està per sobre de tot i ens pot salvar de qualsevol tragèdia. Un únic somriure abans del llampec final. Abans de l’última frase, la peça que soluciona el trencaclosques. Potser no acaba de justificar els malentesos pels quals ens condueix el text, però sí que ens obliga a preguntar-nos com ho diríem. Ofegats per la tragèdia, trobaríem les paraules?

 Publicat a http://www.nuvol.com

Un refugi indie: Un futur de somnis enterrats

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

 

Un refugi indie no et deixa indiferent. Abatiment, desesperança. Un bri de llum. Un refugi indie t’acompanyarà durant dies. Situacions absents, necessitat de silenci. Un refugi indie és Pau Miró.

Després de Els jugadors, que és la primera de la trilogia, Miró ens presenta una altra història de perdedors sense esperança i sense objectius. Sis personatges de qui no sabem ni el nom, que deambulen per la vida. Si amb Els Jugadors ens feia riure tot i la situació que ens explicava aquí és la contenció la que guanya. Tanmateix, aconsegueix despertar alguns riures esporàdics davant la desesperant tranquil·litat i humor negre amb que ens ensenya la vida d’uns personatges anònims.

Miró volia escriure un conte trist sobre la situació actual de la joventut però segons explica, quan va treballar amb els actors de vint-i-pocs anys que protagonitzen l’obra, es va adonar que tenen les idees clares tot i que la situació no és fàcil (però tampoc impossible), i això va provocar que la lleugeresa s’imposés a la tristor. Si bé és cert que ens presenta sis contes entrecreuats, – i ara en parlarem-, Un refugi indie no deixa de ser una història digna del realisme brut de Raymond Carver. I si alguna cosa caracteritza els relats de Carver és l’abatiment.

Els sis joves d’Un refugi indie estan a la frontera on els somnis es trenquen. La realitat els amenaça però tenen els ideals i les il·lusions molt aprop i, a més, tots comparteixen un passat difícil ple d’ampolles buides, violència i silencis. Els relats de Carver ens permeten conèixer a uns personatges durant unes hores.  Som testimonis de la seva vida i un dia, de sobte i amb la mateixa normalitat amb la que tot ha començat, s’acaba. I amb una concisió semblant a la de Carver, Miró ens fa voyeurs de les (des)aventures dels seus personatges.

Ara bé, els joves de Miró pràcticament han abandonat els somnis, enterrat les il·lusions.  Com els personatges de Carver viuen una vida anodina i se’ls presenta una oportunitat, potser la darrera, de plantejar-se qui són i qui volen ser. És per això que, tot i que ens regala un bri de llum la sensació de desolació ens continua embriagant.

Precisament aquest estil carverià de concisió i relats curts que s’entrecreuen dificulta la representació. L’escenografia-una habitació d’hotel- i el molt intel·ligent joc de llums intenten guiar-nos, però hi ha moments on l’espectador està perdut i desorientat.  L’estructura d’Un refugi indie ens obliga a preguntar-nos si el seu format ideal més que el teatral potser és el cinematogràfic. Qui sap. En tot cas, la immediatesa del teatre ens fa sentir més voyeurs, més “incòmodes”. I no saps com t’has endinsat en el refugi i fins on t’ha atrapat fins que passen els dies, les hores. Fins que la realitat t’atrapa.

 Publicat a http://www.nuvol.com

Entrevista a Mercè Sarrias i Philippe Soldevila

Quebec-Barcelona és una comèdia bilingüe que indaga sobre la condició de turista. Un procés de col·laboració entre Catalunya i el Quebec que va començar fa més de quatre anys quan va tenir lloc el cicle de lectures d’obres catalanes a Montreal. Una comèdia que ens permetrà conèixer una realitat diferent, la del Quebec, que està més aprop del que ens pensem.

De què parla Quebec-Barcelona?

Mercè: És una comèdia senzilla que ens parla del viatge i del tòpic que quan viatgem sempre som turistes, com si fóssim “turistes de la vida”. Les protagonistes s’enfronten al present a través del passat i d’un cert punt imaginatiu.

Un dels nexos d’unió entre el Quebec i Catalunya és l’autodeterminació. A l’obra se’n parla, de l’independència?

M: No, és una obra que tracta d’identitat pròpia i sobretot del desengany. No pretenc analitzar la realitat del Quebec o la de Barcelona. L’estrena al Quebec va coincidir amb la manifestació de l’11 de setembre i molta gent pensava que venia a veure una obra sobre la independència. Vam haver d’explicar i ressaltar que és una comèdia.

Més enllà del procés d’autodeterminació què uneix Barcelona i el Quebec?

M: Són dues societats semblants amb coses molt diferents. Ells viuen  molt més la naturalesa, són una societat de cotxe i no per ineficàcia política com nosaltres sinó perquè és necessari. Nosaltres vivim molt més la cultura i la història. Per ells el casc antic de Quebec City és molt antic i en canvi, a mi em recorda a Pals.

Com us vau posar en contacte?

M: En Philippe ja havia dirigit un text meu, En defensa dels mosquits albins, i després de l’estrena em va demanar un text que connectés Quebec i Catalunya.

P: Fa més de vint anys que desitjo una col·laboració amb Catalunya. Els meus pares són espanyols, de València i Navarra, i sempre he tingut aquesta doble identitat.

Què destacaries dels textos de la Mercè?

P: El que més m’agrada és que normalment fa comèdies i sempre he pensat que la comèdia és un gènere subestimat, ja que no deixa de ser un drama però amb la victòria finals dels personatges. Els personatges són gent normal amb la que ens podem reconèixer.

Com valoraríeu l’experiència de Quebec-Barcelona?

P: Ha estat una experiència humana molt extraordinària. Potser el més maco és l’intercanvi artístic i productiu, comprendre les diferents maneres de treballar dels actors i de les dues companyies, el Théâtre de la Sortie de Secours i la Sala Beckett. Per mi és genial ja que sempre dic que el teatre no és tant un objectiu com un pretext ideal per trobar-se entre actors i públic.

M: Què més vull en la vida? (Riu). M’encanta treballar amb gent d’altres països, viatjar i conèixer altres cultures. Quebec-Barcelona és un regal. Ens sentim privilegiats.

Hi ha molta diferència amb la manera de treballar dels actors del Quebec amb els d’aquí?

M: A nivell actoral no tant, però ells tenen una idea molt centrada en la posada en escena. El text també és sagrat, però es treballa amb música en els assajos i l’equip artístic forma part d’un tot. És un diàleg molt interessant. I aquí sovint per la precarietat i altres raons es treballa molt a trossos.

P: Això és una manera de treballar que hem desenvolupat amb els anys. És frustrant fer un treball on només saps al final que no funciona i per això prefereixo fer-ho amb etapes: vam començar amb una lectura, assajos amb tot l’equip i assajos finals amb música i decorats.  És genial perquè si t’equivoques encara és aviat.

A l’obra hi ha dos espais, com està organitzat?

M: Vam treballar-hi molt perquè és clar, com fas dos espais? És molt monòton per l’espectador que ara miri a la dreta, ara a l’esquerra i així sense parar. I és clar, la idea de les dues alçades és molt atraient però impossible de realitzar a la Beckett o a La Planeta de Girona. Des del principi sabíem on anàvem i el que fèiem. I a més l’escenografia havia de viatjar! Per això vam decidir utilitzar mobles d’Ikea.

 I els sobretítols?

M: A l’obra es parla francès i català i sempre hi ha sobretítols en l’idioma contrari però formen part de l’escenografia. Està tot molt integrat.

Què n’heu aprés d’aquesta experiència de quatre anys?

M: Com a escriptora he aprés a fer diàlegs més fàcils pels actors, a no anar tant a la meva com a autora, fer que les coses siguin més orgàniques. He vist el que he fet, la diferència del que he pensat a casa amb el que ha passat a escena. I com a persona he après com pensa altra gent, és fonamental treballar amb equips de fora. Veure societats de fora, com el Quebec, que són molt semblants a nosaltres però que viuen de forma diferent. Hauria de ser obligatori viure en països diferents al llarg de la vida! El que està clar és que en teatre ens hem de moure, hem de mirar cap a Europa.

P:La paciència. (Riuen)

Per?

M: És que la part administrativa ha estat un horror!! Ens hem arribat a enviar 1.500 correus electrònics!

P: I Skype matí tarda i nit!! Hem treballat com bojos perquè això és fes realitat, per unir les dues nacions. Gairebé hem fet de productors i fins que no vegi l’obra aquí a Barcelona no em creuré que ja està tot fet.

Realment va ser un procés lent i difícil…

M: Al Quebec treballen a dos anys vista i aquí treballem amb la vista en dos anys. Perquè mai sabrem els diners dels que disposem fins un mes abans. És un problema cultural. Si tu envies un e-mail un quebequès te’l respon en un minut i aquí, en canvi, no responem fins que no tenim la solució.

Com us agradaria que sortís l’espectador?

M: Satisfet. És que jo quan veig una obra i no m’agrada m’emprenyo. Avorrir-me al teatre és pitjor que avorrir-se al cine però quan et satisfà, t’impacta molt més. Amb el món que ens envolta només volem entrar en una ficció, distreure’ns una estona.

P: A l’estrena del Quebec la gent sortia contenta perquè quan fas caure fronteres és com conèixer un altre país. Per ells ha estat com viatjar. I vull veure com els catalans aniran de viatge al Quebec i espero que també en surtin contents. Tot és molt humà.

Entrevista publicada a http://www.nuvol.com