L’onada

L'onada. Foto Ros Ribas

L’onada. Foto Ros Ribas

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40. Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més molt interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.

L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia aprés més sobre la segona guerra mundial i el periode d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.

Publicada a http://www.nuvol.com

Anuncios

Un refugi indie: Un futur de somnis enterrats

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

 

Un refugi indie no et deixa indiferent. Abatiment, desesperança. Un bri de llum. Un refugi indie t’acompanyarà durant dies. Situacions absents, necessitat de silenci. Un refugi indie és Pau Miró.

Després de Els jugadors, que és la primera de la trilogia, Miró ens presenta una altra història de perdedors sense esperança i sense objectius. Sis personatges de qui no sabem ni el nom, que deambulen per la vida. Si amb Els Jugadors ens feia riure tot i la situació que ens explicava aquí és la contenció la que guanya. Tanmateix, aconsegueix despertar alguns riures esporàdics davant la desesperant tranquil·litat i humor negre amb que ens ensenya la vida d’uns personatges anònims.

Miró volia escriure un conte trist sobre la situació actual de la joventut però segons explica, quan va treballar amb els actors de vint-i-pocs anys que protagonitzen l’obra, es va adonar que tenen les idees clares tot i que la situació no és fàcil (però tampoc impossible), i això va provocar que la lleugeresa s’imposés a la tristor. Si bé és cert que ens presenta sis contes entrecreuats, – i ara en parlarem-, Un refugi indie no deixa de ser una història digna del realisme brut de Raymond Carver. I si alguna cosa caracteritza els relats de Carver és l’abatiment.

Els sis joves d’Un refugi indie estan a la frontera on els somnis es trenquen. La realitat els amenaça però tenen els ideals i les il·lusions molt aprop i, a més, tots comparteixen un passat difícil ple d’ampolles buides, violència i silencis. Els relats de Carver ens permeten conèixer a uns personatges durant unes hores.  Som testimonis de la seva vida i un dia, de sobte i amb la mateixa normalitat amb la que tot ha començat, s’acaba. I amb una concisió semblant a la de Carver, Miró ens fa voyeurs de les (des)aventures dels seus personatges.

Ara bé, els joves de Miró pràcticament han abandonat els somnis, enterrat les il·lusions.  Com els personatges de Carver viuen una vida anodina i se’ls presenta una oportunitat, potser la darrera, de plantejar-se qui són i qui volen ser. És per això que, tot i que ens regala un bri de llum la sensació de desolació ens continua embriagant.

Precisament aquest estil carverià de concisió i relats curts que s’entrecreuen dificulta la representació. L’escenografia-una habitació d’hotel- i el molt intel·ligent joc de llums intenten guiar-nos, però hi ha moments on l’espectador està perdut i desorientat.  L’estructura d’Un refugi indie ens obliga a preguntar-nos si el seu format ideal més que el teatral potser és el cinematogràfic. Qui sap. En tot cas, la immediatesa del teatre ens fa sentir més voyeurs, més “incòmodes”. I no saps com t’has endinsat en el refugi i fins on t’ha atrapat fins que passen els dies, les hores. Fins que la realitat t’atrapa.

 Publicat a http://www.nuvol.com