Navegants

Un noi i una noia es coneixen a Internet i decideixen quedar. Quan es troben descobreixen que tot allò que s’han dit és mentida. Ni ell va amb cadira de rodes ni ella és sordmuda. S’agraden i decideixen continuar amb el joc: Cada nit es trobaran en un hotel diferent amb un còctel diferent. Tònica i ginebra, llimona i tequila, whisky i soda. Només amb una condició: mai es diran la veritat. “Allò que la tecnologia ha unit que no ho separi l’home”.

És el que ens explica Navegants, escrita per Toni Cabré i dirigida per Marc Molina, que s’ha representat a Can Gassol de Mataró els dies 16, 17 i 18 de novembre dins del cicle “Fet a Mataró”. Una proposta de l’Institut Municipal d’Acció Cultural per promoure els creadors de la ciutat. A Navegants, doncs, són mataronins l’autor, el director, el productor i fins i tot l’escenògrafa. A més, el 40% de l’obra s’ha finançat gràcies a Verkami, una empresa de micromecenatge. Després dels tres dies de representació a la ciutat natal, Navegants farà gira per Catalunya i posteriorment farà temporada a Barcelona.

Cabré va escriure Navegants fa més de dotze anys quan encara no existia twitter ni facebook i per tant la Patrícia i en Robert ara es coneixen per Facebook, però al 1999 s’enviaven correus electrònics. L’obra, que va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre,  ens planteja una mirada crítica  a la relació de l’home amb la tecnologia. Internet ens facilita l’anonimat, una comunicació constant amb l’entorn i ens treu la por. Per una banda ens sentim més lliures d’expressar allò que sentim perquè ningú ens coneix però també ens permet mentir, fer mal i amagar-nos darrere una màscara.

Ara bé, per què Navegants, escrita al segle passat i sobre un tema tan actual i canviant com Intenet es manté vigent? Fàcil. Tots mentim. Som participants d’aquest constant ball de màscares que és la vida. La xarxa només ens ho fa més fàcil. Internet és el (millor) context escollit per Cabré per parlar-nos de la realitat i la ficció, una constant de l’obra de l’autor mataroní. La realitat, va apuntar Toni Cabré al col·loqui del passat diumenge, no és el que construïm sinó el que vivim.

Els espectadors pràcticament no sabem res de la veritable vida i identitat dels personatges. La Patrícia i en Robert es construeixen mentida rere mentida i a mesura que passa el temps més augmenta la nostra angoixa i més necessitat tenim de veritat. De la mateixa manera que mentir pot arribar a ser perillós a la vida real en la ficció ens dificulta la identificació. Els espectadors necessitem viure l’aventura amb el protagonista i a Navegants no ens és donat d’empatitzar amb la Patrícia fins als darrers minuts quan, finalment, diu la veritat. Això, però, té una part positiva i és que ens permet jutjar als personatges amb tranquil·litat. I és amb la crítica quan arriba la identificació. Tots naveguem pels carrers de la ciutat.

La fluïdesa de Navegants recau en les ràpides transicions entre veritat i mentida i sobretot en les convincents interpretacions de Roser de Castro i Andreu Sans. Tot està calculat fins a l’últim detall. Fins i tot el color blau que predomina a l’escenografia, és una clara referència a Facebook.

Marc Molina capta a la perfecció el ritme intens i trepidant de l’obra de Toni Cabré. I precisament, per facilitar l’empatia de l’espectador tot i les constants mentides dels protagonistes, Molina va optar per ampliar les úniques escenes on albirem espurnes de veritat: les sexuals. És en la intimitat on es treuen les màscares i els toca interpretar el personatge més difícil de tots. Sense Patrícies ni Roberts. Ho aconseguiran?

 Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios