Woyzeck

Foto Isaías Fanlo

Woyzeck. Foto Isaías Fanlo

Woyzeck és un retrat de la naturalesa humana, la història de la deshumanització i camí a la bogeria d’un soldat pressionat (o manipulat) per la societat que l’envolta. Un text inacabat però imprescindible dins la literatura alemanya. La versió de Marc Rosich és un aiguabarreig d’aquesta i altres peces curtes de Georg Büchner i, tot i així, aconsegueix captar i mantenir l’essència de l’obra i alhora fer-la més digerible. Rosich ha optat per evidenciar que el drama existencial del protagonista és el d’un proletari qualsevol i fer, alhora, una metàfora de la pressió dels treballadors actuals. A pesar de la fredor de l’espai,-el complex fabril Palo Alto-, estem davant d’un espectacle amb ànima que et toca, et colpeix i t’emportes a casa.

La filosofia de Parking d’Hivern és, com a l’estiu amb les comèdies del bard, prescindir de pràcticament qualsevol escenografia o element artificial. I com succeïx amb el parc del Nord; que ja sembla fet per representar-hi Shakespeare, no podem imaginar un context millor que el Palo Alto per aquest Woyzeck. Fora, l’alta xemeneia, dins; el fred, l’espai buit i gairebé inhumà. El centre del muntatge, doncs, són els personatges. La vida de tots ells transcorre miserable sota l’atenta i innocent mirada del fill de Woyzeck (un encertat Pep Garcia Pascual) i la incessant cançó de bressol que ens canten una vegada i una altra i una altra. Una elecció molt intel·ligent per part de Rosich ja que no només serveix de contrapunt a la duresa de les al·lucinacions que pateix Woyzeck, sinó que, com la societat, ens bressola fins a la fi.

El principal encert, és, però, el protagonista. Carles Gilabert ens regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre l’alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final. «Penses massa, Woyzeck» li adverteix el capità. I ell corre, corre d’un lloc a l’altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos un hàmster dins la gàbia de la societat.

Publicat a http://www.recomana.cat

Cinc anys de Parking Shakespeare

Parking Shakespeare. Foto Eli Guasch

Parking Shakespeare. Foto Eli Guasch

Parking Shakespeare és sinònim d’il·lusió. Il·lusió per fer i regalar teatre. Cada mes de juliol, des de fa cinc anys, representen una comèdia shakespeariana al Parc del Nord de Barcelona. Teatre a l’aire lliure, a 360 graus i sense escenografia. I ho fan perquè hi creuen, perquè saben que la butxaca no hauria de ser un impediment per gaudir de les arts escèniques. L’objectiu inicial era auto-ocupar-se,-cap d’ells tenia feina estable-, i presentar L’amansiment de la fúria, que feia vint-i-cinc anys que no es veia al nostre país. Poc s’esperaven que un lustre després haurien creat una companyia i parit un nou projecte: Parking d’hivern.

En Pep Garcia-Pascual arriba a les escales de la Danone,-on hem quedat-, quan passen pocs minuts de les deu del matí. Falta menys d’una setmana per l’estrena de Nit de Reis i té l’agenda plena entre trens (viu a Manresa) assajos i entrevistes pels mitjans. Tot i el cansament no perd el somriure i les ganes de treballar. Va ser ell qui l’any 2008, i després de col·laborar amb Public Shakespeare a Irlanda, va proposar a una colla d’amics i coneguts estrenar L’amansiment de la fúria.

Així doncs, i en ple boom dels Shakespeare a Wall Street amb corbata i americana, van optar per un teatre popular, a l’aire lliure i d’entrada “gratuïta”. Volíem tornar enrere per tirar endavant, fer un Shakespeare amb leotardos”, m’explica en Pep.  A les reunions prèvies el que més els deien és “Al parc d’on? Sense micròfons ni escenografia? I amb onze actors? esteu bojos!” confessa. Potser sí, però ho van aconseguir. No és el muntatge del qual estan més orgullosos, però els va servir com a aparador i plataforma per començar a donar-se a conèixer i tirar endavant. Parking Shakespeare començava a caminar.

Una de les columnes vertebrals de la companyia és l’espai. Ara els identifiquem amb el parc del Nord, però el cert és que s’hi van trobar per error. Buscaven el parc de la Ciutadella però van sortir de la renfe per la sortida equivocada. Casualitats de la vida. Això sí, mai es van plantejar actuar en un teatre perquè creuen que tothom hauria de tenir accés a les arts escèniques i que la cultura no és ni ha de ser un luxe. De fet, va ser un dels motius pels quals s’hi van unir, m’expliquen Òscar Bosch i Ariadna Matas. Ells no fan taquilla inversa ni passen la gorra. Van a la voluntat: cadascú paga el que pot, creu i vol. “Però com que és un lloc obert la gent sovint no acaba d’entendre que cal pagar” diu en Pep. De manera que la mitjana sol ser, com a màxim, de cinc euros per persona.  Potser és que entre el TR3SC, Promentrada i Atrápalo els espectadors no coneixen el preu real d’un muntatge o potser es tracta del problema de sempre: la manca d’educació i consciència teatral.  “Quan estava a Dublín,-m’explica en Pep-, un senyor ens va deixar un bitllet de 50 euros argumentant “què mínim que això? perquè eren quatre, havien gaudit d’una hora i mitja d’una obra de teatre i compartit Shakespeare tots plegats”. Suposo que és qüestió de valorar la feina dels altres.

Tot i les contínues dificultats (subvencions que cauen, el Festival Shakespeare de Mataró cancel·lat i necessitat de fer un Verkami) van anar tirant endavant i van arribar noves comèdies: La comèdia dels errors, El somni d’una nit d’estiu i Treballs d’amor perduts. Ells hi creien, i a poc a poc, les institucions i el públic també. L’estructura gairebé sempre és la mateixa: Cap al febrer o març trien director i obra, primeres trobades, es decideix el repartiment, comencen les lectures prèvies i comença el compte enrere: tres o quatre setmanes d’assajos i a estrenar. El que sí que es manté és que cada any falla algú perquè els sorgeix una feina pagada en un altre projecte. “Tenim la sensació que cedim jugadors a altres equips” apunta en Pep.

I ara, en ple mes de juliol, arriba la Nit de Reis. Equipada amb ulleres de sol i una ampolleta d’aigua arribo al parc del Nord on m’esperen els Parking Shakespeare i el director d’enguany: Iban Beltran. Mentre els actors es preparen per començar l’assaig parlem de les Tragèdies romanes i la Nit de Reis que els Propeller van presentar al Temporada Alta. Té por que comparem i optem per no passar una tarda al parc del Nord. I per rematar-ho jo mateixa li confesso que després del macroespectacle d’Ivo van Hove no sé com enfrontar-me a un Shakespeare. Sona la música i al cap de cinc minuts m’adono que no ha de patir: ja m’han atrapat.

Durant l’assaig l’Iban no els dóna gaires indicacions. Observa, fa algun moviment amb el braç o la mà i s’ho apunta al mòbil. Com a màxim s’hi apropa i els hi comenta a cau d’orella. El primer que va notar, m’explica després a l’hora de dinar, són les diferències amb actuar i assajar a un recinte tancat. Soroll constant, necessitat de modular i projectar diferent la veu i públic improvisat com el d’avui: Al cap de pocs minuts de començar unes quantes nenes s’asseuen a les grades. Van i vénen perquè la monitora del casal les crida. Passats uns minuts tornen i ara sí que sí: no volen anar-se’n. Miren embadalits l’escenari i es fan un fart de riure amb Malvolio i les seves mitges grogues. I de quatre passem a sis i de sis a disset i així fins a trenta. Fins que hi ha més nens al teatre que participant a les activitats del casal. Qui deia que Shakespeare només és per adults?

“Els nens són la prova del cotó”, m’explica en José Pedro. “Si els interessa, és que funciona”. Quatre aplaudiments, recollim els trastos i cap al centre Ballesol. Aquesta és l’altra particularitat dels Parking Shakespeare: es dutxen, preparen i reuneixen a una llar d’avis. L’Iban fa un repàs, un per un, de totes les notes que ha apuntat durant l’assaig. Té les idees molt clares, sap el que vol i és concís i didàctic. Ha començat la recta final: falten cinc dies per estrenar. I és quan brollen les inseguretats, la sensació que hi ha més detalls per millorar.

Ara, però, toca desconnectar, encara que només sigui durant dues hores. Dinem un menú a un restaurant de la vora i parlem de la bomba del dia: l’esclat de Pep Guardiola contra la directiva del Barça. Entre plat i plat aprofito per preguntar a l’Iban perquè va proposar Nit de Reis. Resposta clara i contundent: “És la comèdia que més m’agrada”. I com valores l’experiència? “M”ho he passat bomba”.  M’acabo ràpidament les maduixes amb crema de vainilla i m’acomiado de tots d’ells. Començo a caminar i llenço una última mirada al restaurant. Riuen, parlen, s’ho passen bé. I penso que aquest és, potser, l’èxit dels Parking. Són un grup d’amics que gaudeixen interpretant Shakespeare.