Qui és Carlos Be?

Si fem un cop d’ull a la cartellera de l’escena off de Madrid ens adonarem que hi ha un nom que sona amb força. Un dramaturg que des de 2011 ha penjat una vegada i una altra el cartell d’entrades exhaurides a La Casa de la Portera, el centre neuràlgic del teatre alternatiu a la capital espanyola. És Carlos Be i va néixer fa trenta nou anys a Vilanova i la Geltrú. Ara, i fins el proper diumenge, el tenim a casa nostra presentant-nos Elepé, Peceras i Exhumación.

Carlos Be - Fotografía de Jan Písařík

Carlos Be – Fotografía de Jan Písařík

Quedem un dimarts a mitja tarda davant del Tantarantana. Arriba, dos petons, què tal tot, fa molt que esperes i un avís “necessito un cafè o una mica d’aigua”. Optem per la segona opció i entrem a la sala del teatre. Hi ha gent, entrevistats, que no passen de la pregunta i la resposta. Amb altres, en canvi, el qüestionari es converteix en conversa i t’oblides de la llibreta, del bolígraf i fins i tot del mòbil. El Carlos és d’aquesta segona categoria. Tímid, afable, proper. Assegura que un cop s’encén el botó de gravació s’embarbussa parlant, però de fet continua expressant-se igual de bé, a poc a poc, i sempre buscant les paraules justes. Pensa i després parla. Comencem endinsant-nos en els motius pels quals se’n va anar de Catalunya. “Jo l’únic que he fet és seguir els textos” em confessa. I és que fa pocs anys el Carlos va veure com, de sobte, des Madrid, Panamà o Caracas el cridaven per muntar les seves obres.

Inevitablement el comparo amb el cas de l’Esteve Soler. Un altre autor excepcional que, paradoxalment, és més valorat arreu d’Europa que a Barcelona. Per què? “Crec que el talent no té fronteres i això es demostra en llocs on realment es valora la qualitat artística”, apunta el Carlos. I va més enllà: “El de l’Esteve és el nou teatre, que arriba i transmet als espectadors, que saben del que estàs parlant. És un teatre que juga a favor del públic i això travessa fronteres”. Li pregunto per què hem d’agafar un avió per anar-lo a veure i em respon de manera clara i contundent: “Aquí tenim altres interessos”.

Té raó potser? De moment la realitat és que Contra l’amor va passar sense pena ni glòria i que el Carlos Be ha trobat el suport i l’acceptació a Madrid. Sobretot a partir del 2011, on ell i la seva companyia The Zombie Company, nascuda aquí fa tretze anys, van començar a fer-se amb l’escena alternativa. Exhumación, Peceras, -que va suposar una autèntica bomba i l’entrada a La casa de la portera-, i finalment Elepé. Aquests tres muntatges han anat passant de sala en sala entre una gran acollida del públic. “És el que ens feia continuar” m’explica, tot i les precàries condicions amb què es veuen obligats a  treballar a la Zombie. Dues pistes: són una companyia independent, petita, i mai han rebut cap subvenció.

Et planteges passar al teatre comercial? “Sí, sempre que això no impliqui una pèrdua de llibertat o un sacrifici a nivell artístic”. I em posa d’exemple a seguir la Kamikaze Producciones. La companyia dirigida per Miguel del Arco i Aitor Tejada, responsables d’èxits com La función por hacer i Juicio a una zorra, omple sales grans sense trair el seu segell ni la qualitat artística. Ara per ara un dels secrets de l’èxit de Carlos Be, més enllà del seu innegable talent, és que a poc a poc s’ha anat guanyant i creant un públic. De fet, gràcies a la cultura de “las cañas y el tapeo” típica madrilenya, manté un contacte força proper amb els espectadors. Després d’una funció se’n van al Trévol, el bar del cantó de La casa de la Portera, a parlar i discutir sobre l’obra. “Amb Peceras sempre tancàvem el bar”. L’obra parla del poder i ens situa en un futur proper, potser massa, on la violència de gènere està amparada per la llei. “És el següent pas”, diu Be, citant d’exemple que el ministeri de sanitat es planteja deixar fora de les estadistístiques sobre violència masclista els casos on la dona no hagi passat vint-i-quatre hores hospitalitzada. Un text molt actual, escrit fa sis anys, que ens obliga a reflexionar fins a on pot arribar la llei a explotar legalment una persona.

El muntatge comença amb els actors infiltrats entre el públic, que està assegut en rotllana, i segueix parlant i bevent vi com si res. A poc a poc comencen a parlar, bromegen fins i tot ballen la mítica Gloria d’Humberto Tozzi. Els espectadors s’ho passen bé, somriuen; s’han relaxat. Fos de llums i un avís de megafonia: “Fin de la fase 1. Confianza”. I entrem a la peixera. Entenem que són dos amics i que un d’ells, interpretat per Fran Arráez, ha contractat a una “víctima professional” pel comiat de solter de l’altre. La peguen, violen, li donen coces i fins i tot tanquen els llums perquè qui vulgui s’hi sumi. No necessiten cap tipus de raó, és legal. I a més, tenen total impunitat. Li pregunto al Carlos si alguna vegada algú del públic s’hi va afegir i m’explica que sí. Un dia al País Basc un home que anava ebri va propinar dues puntades de peu a Iván Ugalde, que va caure al terra immòbil sense saber com reaccionar. “Va ser una funció terrible pel públic” afegeix. Un altre va sortir a vomitar perquè no podia aguantar més, sis dones van marxar…les reaccions de Peceras han estat molt diverses. Des de nois que han confessat que han descobert el seu monstre interior, dones a les que no els importaria estar en aquesta situació o repetidors que tornen a l’espectacle únicament per veure la cara, les reaccions dels espectadors.

I després de tanta tragèdia va arribar Elepé, una comèdia musical en homenatge a la movida madrilenya i un canvi de 180 graus en la seva carrera. Ho necessitaves després de tanta tragèdia? “Sí, i també m’ho vaig proposar com a repte”. Carlos Be fuig dels esquemes, de la comoditat que sovint provoca que un autor s’encaselli, busca créixer, trencar esquemes. Pregunta: Quin creus que és l’objectiu del teu teatre? Respon ràpid, sense pensar, com si tingués activat el mode automàtic: “Transmetre alguna cosa al públic. Mai pots oblidar-lo, si fas teatre és per donar i rebre, plantejar preguntes”. I com vols que surti l’espectador? Encara més ràpid: tocat, que s’emporti alguna cosa a casa. Totes les obres de Carlos Be, tot i ser força diferents entre elles, comparteixen un punt de denúncia i crítica, uns elements que des de fa uns anys comencem a veure amb més força en el nostre teatre. Be, però, creu que sempre ha estat així si bé ara el públic busca més plantejaments. “Això és el que està passant a Madrid, afegeix, “la gent està fastiguejada, i necessiten trobar un lloc de preguntes, per això l’escena off està bullint”.

Miro el rellotge i me n’adono que fa més d’una hora que parlem. Encara ens queden molts temes per tocar: el paper de Twitter i els tuiteatreros (l’equivalent madrileny del postfunció), el musical Goodbye Barcelona o Exhumación, un espectacle sobre el cas real que va inspirar Shakespeare a escriure Hamlet, però el temps s’acaba i els del Tantarantana necessiten la sala. Sortim del teatre i abans d’acomiadar-nos li pregunto si té nous projectes. Resposta afirmativa i alhora decebedora: per veure’ls hem d’anar cap a Madrid. I ara sí, dos petons i cadascú emprèn el seu camí. Agafo la t-10, la passo per la màquina i trobo un seient lliure. Les portes es tanquen i no puc evitar preguntar-me què hem fet malament i per què Catalunya ha deixat escapar a un creador tan interessant com Carlos Be. L’autobús ja està en marxa i jo encara no tinc respostes.

Cinc anys de Parking Shakespeare

Parking Shakespeare. Foto Eli Guasch

Parking Shakespeare. Foto Eli Guasch

Parking Shakespeare és sinònim d’il·lusió. Il·lusió per fer i regalar teatre. Cada mes de juliol, des de fa cinc anys, representen una comèdia shakespeariana al Parc del Nord de Barcelona. Teatre a l’aire lliure, a 360 graus i sense escenografia. I ho fan perquè hi creuen, perquè saben que la butxaca no hauria de ser un impediment per gaudir de les arts escèniques. L’objectiu inicial era auto-ocupar-se,-cap d’ells tenia feina estable-, i presentar L’amansiment de la fúria, que feia vint-i-cinc anys que no es veia al nostre país. Poc s’esperaven que un lustre després haurien creat una companyia i parit un nou projecte: Parking d’hivern.

En Pep Garcia-Pascual arriba a les escales de la Danone,-on hem quedat-, quan passen pocs minuts de les deu del matí. Falta menys d’una setmana per l’estrena de Nit de Reis i té l’agenda plena entre trens (viu a Manresa) assajos i entrevistes pels mitjans. Tot i el cansament no perd el somriure i les ganes de treballar. Va ser ell qui l’any 2008, i després de col·laborar amb Public Shakespeare a Irlanda, va proposar a una colla d’amics i coneguts estrenar L’amansiment de la fúria.

Així doncs, i en ple boom dels Shakespeare a Wall Street amb corbata i americana, van optar per un teatre popular, a l’aire lliure i d’entrada “gratuïta”. Volíem tornar enrere per tirar endavant, fer un Shakespeare amb leotardos”, m’explica en Pep.  A les reunions prèvies el que més els deien és “Al parc d’on? Sense micròfons ni escenografia? I amb onze actors? esteu bojos!” confessa. Potser sí, però ho van aconseguir. No és el muntatge del qual estan més orgullosos, però els va servir com a aparador i plataforma per començar a donar-se a conèixer i tirar endavant. Parking Shakespeare començava a caminar.

Una de les columnes vertebrals de la companyia és l’espai. Ara els identifiquem amb el parc del Nord, però el cert és que s’hi van trobar per error. Buscaven el parc de la Ciutadella però van sortir de la renfe per la sortida equivocada. Casualitats de la vida. Això sí, mai es van plantejar actuar en un teatre perquè creuen que tothom hauria de tenir accés a les arts escèniques i que la cultura no és ni ha de ser un luxe. De fet, va ser un dels motius pels quals s’hi van unir, m’expliquen Òscar Bosch i Ariadna Matas. Ells no fan taquilla inversa ni passen la gorra. Van a la voluntat: cadascú paga el que pot, creu i vol. “Però com que és un lloc obert la gent sovint no acaba d’entendre que cal pagar” diu en Pep. De manera que la mitjana sol ser, com a màxim, de cinc euros per persona.  Potser és que entre el TR3SC, Promentrada i Atrápalo els espectadors no coneixen el preu real d’un muntatge o potser es tracta del problema de sempre: la manca d’educació i consciència teatral.  “Quan estava a Dublín,-m’explica en Pep-, un senyor ens va deixar un bitllet de 50 euros argumentant “què mínim que això? perquè eren quatre, havien gaudit d’una hora i mitja d’una obra de teatre i compartit Shakespeare tots plegats”. Suposo que és qüestió de valorar la feina dels altres.

Tot i les contínues dificultats (subvencions que cauen, el Festival Shakespeare de Mataró cancel·lat i necessitat de fer un Verkami) van anar tirant endavant i van arribar noves comèdies: La comèdia dels errors, El somni d’una nit d’estiu i Treballs d’amor perduts. Ells hi creien, i a poc a poc, les institucions i el públic també. L’estructura gairebé sempre és la mateixa: Cap al febrer o març trien director i obra, primeres trobades, es decideix el repartiment, comencen les lectures prèvies i comença el compte enrere: tres o quatre setmanes d’assajos i a estrenar. El que sí que es manté és que cada any falla algú perquè els sorgeix una feina pagada en un altre projecte. “Tenim la sensació que cedim jugadors a altres equips” apunta en Pep.

I ara, en ple mes de juliol, arriba la Nit de Reis. Equipada amb ulleres de sol i una ampolleta d’aigua arribo al parc del Nord on m’esperen els Parking Shakespeare i el director d’enguany: Iban Beltran. Mentre els actors es preparen per començar l’assaig parlem de les Tragèdies romanes i la Nit de Reis que els Propeller van presentar al Temporada Alta. Té por que comparem i optem per no passar una tarda al parc del Nord. I per rematar-ho jo mateixa li confesso que després del macroespectacle d’Ivo van Hove no sé com enfrontar-me a un Shakespeare. Sona la música i al cap de cinc minuts m’adono que no ha de patir: ja m’han atrapat.

Durant l’assaig l’Iban no els dóna gaires indicacions. Observa, fa algun moviment amb el braç o la mà i s’ho apunta al mòbil. Com a màxim s’hi apropa i els hi comenta a cau d’orella. El primer que va notar, m’explica després a l’hora de dinar, són les diferències amb actuar i assajar a un recinte tancat. Soroll constant, necessitat de modular i projectar diferent la veu i públic improvisat com el d’avui: Al cap de pocs minuts de començar unes quantes nenes s’asseuen a les grades. Van i vénen perquè la monitora del casal les crida. Passats uns minuts tornen i ara sí que sí: no volen anar-se’n. Miren embadalits l’escenari i es fan un fart de riure amb Malvolio i les seves mitges grogues. I de quatre passem a sis i de sis a disset i així fins a trenta. Fins que hi ha més nens al teatre que participant a les activitats del casal. Qui deia que Shakespeare només és per adults?

“Els nens són la prova del cotó”, m’explica en José Pedro. “Si els interessa, és que funciona”. Quatre aplaudiments, recollim els trastos i cap al centre Ballesol. Aquesta és l’altra particularitat dels Parking Shakespeare: es dutxen, preparen i reuneixen a una llar d’avis. L’Iban fa un repàs, un per un, de totes les notes que ha apuntat durant l’assaig. Té les idees molt clares, sap el que vol i és concís i didàctic. Ha començat la recta final: falten cinc dies per estrenar. I és quan brollen les inseguretats, la sensació que hi ha més detalls per millorar.

Ara, però, toca desconnectar, encara que només sigui durant dues hores. Dinem un menú a un restaurant de la vora i parlem de la bomba del dia: l’esclat de Pep Guardiola contra la directiva del Barça. Entre plat i plat aprofito per preguntar a l’Iban perquè va proposar Nit de Reis. Resposta clara i contundent: “És la comèdia que més m’agrada”. I com valores l’experiència? “M”ho he passat bomba”.  M’acabo ràpidament les maduixes amb crema de vainilla i m’acomiado de tots d’ells. Començo a caminar i llenço una última mirada al restaurant. Riuen, parlen, s’ho passen bé. I penso que aquest és, potser, l’èxit dels Parking. Són un grup d’amics que gaudeixen interpretant Shakespeare.

Darrere les aules de l’Institut del Teatre

The Sorcerer’s Pub, de Sursum Teatre

 Fins al 26 de gener podeu veure The Sorcerer’s Pub al Versus Teatre, un musical de William Schwenck Gilbert dirigit per Cristina Cordero, que s’acaba de llicenciar a l’Institut del Teatre. Un muntatge econòmic, amb pocs recursos i molta il·lusió, un bri d’esperança per una promoció que ho té difícil, molt difícil, per exercir allò que han estudiat i estimat durant anys. En motiu de l’estrena de The Sorcerer’s Pub hem parlat amb Cristina Cordero i una altra llicenciada, Juliette Louste, poc després que presentessin els seus respectius projectes finals.

Juliette Louste i Cristina Cordero van presentar el passat mes de desembre It’s the same old dream i Zoòtrop, els seus projectes finals de Dansa i Escriptura Dramàtica respectivament,  a l’Institut del Teatre. Dos projectes que els mantenia lligades al món acadèmic, vivint “dins una bombolla”. I de sobte, han posat els peus a la realitat. La crisi. La pujada del 21% de l’IVA al sector cultural. Fa quatre anys, quan van començar els estudis, ja sabien que seria difícil però no importava. “A una conferència de Roberto Fratini vaig descobrir l’Institut del Teatre i era exactament el que volia estudiar!” ens diu la Juliette, una francesa de 24 anys que va arribar fa cinc a Barcelona. És una d’aquelles persones que desprèn energia, motivació i,  fins i tot, ganes de viure. Té les idees clares i les expressa a una gran velocitat, parlant amb una barreja de català i castellà i amb un lleu accent francès. “Sabíem que no seria fàcil, i no ho és, però no ho fem per diners, ho fem perquè ens agrada, perquè és el que volem fer, és el que ens fa viure”. It’s the same old dream és un projecte força arriscat, de baix pressupost però grans dimensions. Louste ho admet: “Trigaré anys a tenir els recursos per poder realitzar muntatge així”.

Cristina Cordero, en canvi, és una informàtica de poc més de 30 anys que gràcies als cursos de l’Obrador de la Sala Beckett va descobrir la seva autèntica vocació: escriure teatre. I es va apuntar a l’Institut del Teatre. Després de presentar Zoòtrop i col·laborar amb Josep Maria Mestres com a ajudant de direcció a Chicago, estrena The Sorcerer’s Pub al Versus Teatre, un projecte de l’Institut del Teatre del passat mes d’abril que podrem veure fins al proper dia 20. “És un musical de petit format que hem anat finançant gràcies a concerts que organitzàvem amb els actors” explica.

Ara,  ni els musicals, que sovint són els espectacles teatrals que arrepleguen més espectadors, ho tenen fàcil, subratlla la Cristina. Per aquestes mateixes dates l’any 2011 podíem veure Cop de Rock, Chicago, Grease o Los Miserables. Ara en canvi ens trobem amb sis o set musicals de petit format com Sing Song Swing de Els Pirates, Over the moon a l’Almería Teatre o aquest The Sorcerer’s Pub. Les sales petites, amb poc pressupost, eren una de les primeres sortides professionals dels que sortien de les aules de l’Institut i ara, per culpa de la crisi, moltes es veuen obligades a tancar. La realitat, doncs, ha trencat  més ràpid que mai la bombolla en què vivien. Tanmateix, i potser perquè no hi tenen res a perdre, ja que com diu la Cristina estan “condemnats a viure a un constant i llarg salt al buit”, no els falten idees per tirar endavant. Defensen que cal compartir, col·laborar i intercanviar idees o infraestructures per realitzar projectes com Aixopluc a l’Espai Lliure o Sé de un lugar al Hall del Teatre Romea.

Paradoxalment, enfoquen el futur amb optimisme i motivació. La Juliette és conscient que la dansa és, dins de les arts escèniques, de les més perjudicades i que anirà a pitjor. Va arribar a Catalunya pensant que ho tindria més fàcil que a França per fer bolos i que relativament aviat podria estrenar al Mercat de les Flors. Ara sap que aquest somni s’allargarà molts anys i opta per anar-se’n fora d’Europa per seguir estudiant. Amb la crisi, explica, tornes a l’essencial, a la teva passió. “He arribat a estar més de 17 hores al dia assajant durant quatre mesos, participant en nou obres diferents a l’Institut, i tot per zero euros. Però ho tornaria a fer perquè ho necessito per viure”.