Woyzeck

Foto Isaías Fanlo

Woyzeck. Foto Isaías Fanlo

Woyzeck és un retrat de la naturalesa humana, la història de la deshumanització i camí a la bogeria d’un soldat pressionat (o manipulat) per la societat que l’envolta. Un text inacabat però imprescindible dins la literatura alemanya. La versió de Marc Rosich és un aiguabarreig d’aquesta i altres peces curtes de Georg Büchner i, tot i així, aconsegueix captar i mantenir l’essència de l’obra i alhora fer-la més digerible. Rosich ha optat per evidenciar que el drama existencial del protagonista és el d’un proletari qualsevol i fer, alhora, una metàfora de la pressió dels treballadors actuals. A pesar de la fredor de l’espai,-el complex fabril Palo Alto-, estem davant d’un espectacle amb ànima que et toca, et colpeix i t’emportes a casa.

La filosofia de Parking d’Hivern és, com a l’estiu amb les comèdies del bard, prescindir de pràcticament qualsevol escenografia o element artificial. I com succeïx amb el parc del Nord; que ja sembla fet per representar-hi Shakespeare, no podem imaginar un context millor que el Palo Alto per aquest Woyzeck. Fora, l’alta xemeneia, dins; el fred, l’espai buit i gairebé inhumà. El centre del muntatge, doncs, són els personatges. La vida de tots ells transcorre miserable sota l’atenta i innocent mirada del fill de Woyzeck (un encertat Pep Garcia Pascual) i la incessant cançó de bressol que ens canten una vegada i una altra i una altra. Una elecció molt intel·ligent per part de Rosich ja que no només serveix de contrapunt a la duresa de les al·lucinacions que pateix Woyzeck, sinó que, com la societat, ens bressola fins a la fi.

El principal encert, és, però, el protagonista. Carles Gilabert ens regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre l’alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final. “Penses massa, Woyzeck” li adverteix el capità. I ell corre, corre d’un lloc a l’altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos un hàmster dins la gàbia de la societat.

Publicat a http://www.recomana.cat

Anuncios

Passat, present i l’home elefant. Reflexions sobre Bienvenido a casa

Bienvenido a casa. Pequeño teatro de Morondanga

Bienvenido a casa. Pequeño teatro de Morondanga

Neguit, tendresa, tensió, magnetisme. Lynch, Veronese, Tolcachir. Noms i sensacions ressonen dins meu. Sóc incapaç de processar. Què he vist? Què he presenciat? De què he format part? S’obre la porta, surto de la sala, obro una altra porta i el carrer. Salt, Girona. El fred activa els meus sentits i, com si despertés d’una curta letargia, miro al meu voltant: debat constant, postfunció real. Respiro, agafo la bufanda, em poso la jaqueta i trobo el programa de mà. Enfoco, llegeixo. Bienvenido a casa, de Pequeño teatro de Morondanga.

Reculem unes hores i tornem al principi, a les sis de la tarda del dissabte. Entrem a El Canal, seiem a les butaques. Fins aquí tot és convencional: una escenografia més aviat naturalista i escenari a la italiana. La història és, més o menys coneguda per tots: la de l’home elefant. Afegiu-hi accent uruguaià i una atmosfera al més pur estil David Lynch i ja ho teniu. Són un grup de gent trista, que pateixen i es volen suïcidar, fins que arriba un personatge que ho capgira tot: el monstre, el mirall, l’home elefant. L’espectacle, d’una hora de durada, et trenca el cor, és àgil, està ben fet i ens deixa entreveure uns actors fora de sèrie. Però hi ha coses que se’ns escapen. Portes que s’obren sense que aparegui ningú, sorolls inesperats…

I amb això arribem a les deu de la nit. Tornem a entrar. Mateix escenari, mateixes butaques però els protagonistes vesteixen diferent. Es presenten, ens parlen del procés de creació de l’espectacle, de com han construït els personatges. En un moment donat s’aturen, miren el rellotge i ens informen que el públic està a punt d’arribar i ens hem de moure de lloc. A partir d’aquest instant passem a seure al lateral de l’escenari, a la part de darrere del decorat. L’espectacle comença i també el nostre neguit. Ja no pel breu misteri de qui és Ángel Caliguieri o què va passar exactament amb ell sinó perquè som present i passat alhora. Mentre tu, en el teu present, veus què succeïx fora d’escena, uns altres espectadors, en el seu present, riuen i veuen l’obra que tu has vist a les sis de la tarda, i que per tant, ja forma part del teu passat. Des del passat advertim el present: “Viven en un presente que es también su pasado” exclama constantment una de les actrius. Però una altra pregunta ens angoixa: Si ells són el públic, nosaltres què som? No ho érem fa unes hores? No és que Roberto Suárez i el seu Pequeño Teatro de Morondanga trenquin la quarta paret; és que directament no n’hi ha.

Llavors quan els actors ens parlen són personatges o ells mateixos? I per tant què és real? Els personatges de l’obra o els actors d’aquesta companyia? O potser cap dels dos. Els primers formen part de la ficció del drama i els intèrprets juguen a ser ells mateixos, de manera que el que veiem des del lateral de l’escena no deixa de ser una realitat falsejada. Suárez no juga només amb l’ambigüitat i el metateatre sinó que trenca amb tots els codis teatrals, desbaratant, així, el sentit del temps de l’espectador. I alhora ens ensenya com n’és d’incomplet el nostre punt de vista, ens demostra que hi ha altres realitats. I ho fa d’una manera impecable. Bienvenido a casa són dues percepcions, dos punts de vista, que es necessiten i comuniquen, que encaixen.

Arriben els aplaudiments i no hi ha actors. Són a l’escenari, saludant. I sortim d’El Canal sols, sense seguir el procés habitual (llums que s’encenen, aplaudir, saludar, aplaudir) i encara embriagats per “la extrañeza”, submergits dins d’aquelles realitats i amb una única certesa: Quines bèsties! Quins actors! Benvinguts a Girona, benvinguts a casa Pequeño teatro de Morondanga.

 

Un aire de família

Un aire de família. Foto David Ruano

Un aire de família. Foto David Ruano

La família és un tema recurrent en la ficció, potser perquè tots en tenim una i per tant ens és fàcil empatitzar-hi. Un aire de família se n’aprofita i ho converteix en la seva millor,i gairebé única, carta. Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri signen una comèdia coral, amb pocs gags, petites trames allargassades i un senzill fil argumental. I tot i així aconsegueixen que reconeixem els seus personatges i la dinàmica familiar. Qui no té un tiet arrogant? Que potser hi ha alguna família sense un bufó o una bala perduda? Són tòpics però segueixen vigents encara que passin els anys i les generacions.

L’obra, doncs, parla d’una família qualsevol plena de rols preestablerts dels que és impossible alliberar-se. Una família que, com moltes altres, es reuneix un cop a la setmana encara que no tinguin res a dir-se. Aquest és el punt fort i alhora feble de l’espectacle. La reunió familiar s’assembla força a les nostres i reconeixem els personatges i fins i tot hi haurà qui s’hi identificarà, però què sabem més enllà de l’adjectiu que els defineix? Gairebé res. Els hi falta objectius, recorregut dramàtic. Només el que interpreta Francesc Orella aconsegueix superar el tòpic i escapar una mica de la buidor. Ell és l’autèntic protagonista, la víctima del drama, i davant de tants personatges inactius no podem evitar fixar-nos-hi. A més de gaudir de la seva vis còmica i fins ara poc explotada de l’actor.

El principal problema de l’espectacle, però, és la falta de conflictes i acció. El que ens presenta a Un aire de família són un seguit d’anècdotes allargassades típiques d’un serial televisiu de diumenge per la tarda. Un retrat encertat de la dinàmica familiar, tot i que un pèl tou, que es sosté gràcies a una identificació inicial i a un brillant repartiment. Tenint en compte que tant Jaoui, Bacri i el propi director de l’espectacle,- Pau Durà-, són actors abans que directors no és absurd pensar que estem davant d’un text al servei de l’intèrpret. És més, dóna la sensació que l’actuació de tots ells, principalment de Cristina Genenat, Maife Gil i el ja esmentat Orella, supera la dimensió dramàtica del personatge que interpreten.

Tot i els inconvenients exposats i que ni tan sols és una comèdia que encadena un gag rere un altre, el cert és que Un aire de família funciona força bé com a entreteniment lleuger. Haurà de competir amb El crèdit de Jordi Galceran i Sergi Belbel, però té tots els punts per ser una de les comèdies de la temporada. Com a mínim fins que tornin Els Feréstecs. I de ben segur que satisfarà la necessitat gairebé compulsiva de riure que semblen tenir alguns espectadors quan van al teatre.

Fuegos de Marguerite Yourcenar

Fuegos-©-Josep-Aznar

Fuegos-©-Josep-Aznar

Marguerite Yourcenar va escriure els textos que componen Fuegos en plena crisi amorosa. A través de nou proses líriques on dóna veu a nou personatges de la mitologia grega, l’autora es despulla per explicar-nos la seva pròpia història i parlar de l’amor i la passió.

Al muntatge de Josep Maria Pou les protagonistes són Maria Magdalena, Safo, Clitemnestra i la pròpia Yourcenar. Les quatre han estat enganyades i abandonades i ara tenen la paraula. S’apaguen els llums del Teatre Grec, sona If you go away (Ne me quitte pas) de Rod Mckuen i s’entreveu una ombra pujant a l’escenari. Així comença Fuegos. Un íntim i digne altaveu de les paraules més sinceres de Marguerite Yourcenar.

No és fàcil portar a escena textos que no han estat pensats pel teatre i encara menys convertir tres monòlegs en una unitat i fer-ho fàcil i digerible pel públic. I és el que ha aconseguit aquí el dramaturg Marc Rosich. Fuegos manté l’ànima i l’essència de Yourcenar, però adaptat amb criteri i pinzellades d’actualitat. Aquí l’autora és la protagonista que convida a les tres criatures a explicar la seva tràgica història per, a poc a poc, revelar-nos la seva pròpia. La frase “qué aburrido hubiera sido ser feliz” serveix de tornada per resumir el fracàs i l’angoixa que senten tots els personatges.

Josep Maria Pou ha creat un espectacle íntim i auster que potencia i embolcalla les paraules de Yourcenar. L’ornamentació és nul·la i l’escenografia de Sebastià Brosa totalment minimalista. De fet, tots els materials (fusta, aigua, sorra i sang) connecten d’alguna manera amb la naturalesa. Una decisió molt encertada, ja que el text té prou lírica. Tot per potenciar l’autèntica columna vertebral de Fuegos: el repartiment. Carmen Machi, Cayetana Guillén Cuervo, Nathalie Poza i Ana Torrent. Cares conegudes que de ben segur atrauen públic, però que alhora provoquen que Fuegos es quedi en un notable i no arribi a l’excel·lent. Totes elles són bones actrius, però el conjunt és massa irregular. La decisió de Pou, però, és intel·ligent, ja que les verdaderes protagonistes són les paraules totalment despullades de l’escriptora belga.
Potser esperàvem més de Carmen Machi, després de veure-la a Juicio a una zorra i Dispara/Agafa tresor/ repetir però no decep. Broda el personatge de Marguerite Yourcenar i amb total naturalitat passa de la ironia a la desesperació. Malauradament Cayetana Guillén Cuervo és tot el contrari i a la seva Maria Magdalena li falten matisos i autenticitat. Sentir el personatge, viure’l i deixar-se portar. La gran sorpresa de la nit és Nathalie Poza, que encarna a Clitemnestra. Brillant, natural, plena de matisos. Amb un magnetisme que enamora ens deixa bocabadats durant tot el monòleg. Ana Torrent, en canvi, és el contrapunt de tot això. Ens deixa entreveure el que podria ser una gran interpretació. Safo, de fet, és un caramel de personatge, però li falta força. Amb tot, Fuegos és un gran espectacle i una bona manera d’acomiadar el Festival Grec fins l’any que ve.

Nit de ràdio 2.0

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Va néixer el 2011 a la Sala Flyhard i un any després va fer temporada a La Villarroel, on ara hi ha tornat durant el mes de juliol. Nit de ràdio 2.0, escrit i dirigit per Cristina Clemente, és un d’aquests muntatges que haurien de tornar cada any. Un entreteniment intel·ligent i amb contingut, fresc i divertit que ens atrapa des del primer moment. Només fins avui dimecres a La Villarroel.

Els protagonistes de Nit de ràdio 2.0 treballen en un programa de ràdio de matinada que ajuda a la gent a trobar coses, tot i que el que realment volen és presentar un programa de tardes.  La becària (Alícia Puertas) però, aprofitarà aquella nit per demostrar que no només sap servir cafès i a poc a poc,-i gràcies a unes lúcides metàfores digitals que van prenen profunditat-, descobrirem com són i què desitgen els membres del programa. Cris Clemente ha creat una obra senzilla, àgil i rodona. Res hi sobra, res hi falta. Tot està ben tramat, però la veritable columna de la història són els personatges. Propers, ben construïts i amb una forta càrrega emocional. Dit d’una altra manera: persones amb qui tots ens identifiquem i, per tant, empatitzem. I aquest és, precisament,  un dels punts forts de les obres de Clemente. Són muntatges honestos i sincers que no aspiren a ser més del que són.

Tot i la posada en escena forçosament estàtica,-l’acció gira al voltant d’una taula de l’estudi de ràdio-, Clara Cols, Sergio Matamala, Pablo Lammers i Alícia Puertas aconsegueixen mantenir la tensió i captivar-nos. Potser es perd la sensació de proximitat que oferia la Sala Flyhard, però és una diferència que només notaran els que la van veure fa dos anys.

Les noves tecnologies i les xarxes socials formen part del vocabulari de Nit de ràdio 2.0 i, a més, són el principal engranatge de la comèdia. Per això és un encert fer que el director del programa (Pablo Lammers) no capti la terminologia, ja que ajuda als espectadors menys digitals a no perdre’s entre metàfora i metàfora.  La resta de referències són ben conegudes per tots i gairebé formen part de l’imaginari col·lectiu: Jordi Basté, Quim Monzó o Pep Guardiola. Ja ho diuen: per ser universal cal anar al més proper. I espectacle rere espectacle Cris Clemente demostra que ho sap molt bé.

Béla Bartók

Lluís Marco i Rosa Renom a 'Bela Bartók: exili a Nova York'

Lluís Marco i Rosa Renom a ‘Bela Bartók: exili a Nova York’

L’ any 1940 el compositor Béla Bartók, acompanyat de la seva esposa Ditta, es va veure obligat a abandonar la seva Hongria natal i exiliar-se a Nova York, fugint del règim nazi. Hi va viure cinc anys, -fins a la seva mort-, però mai s’hi va trobar del tot bé. Odiava els Estats Units i només anhelava tornar a la seva terra. És el punt de partida de ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ que es va estrenar dijous a l’Espai Lliure dins el marc del Festival Grec. Un interessant viatge que farà les delícies dels aficionats a la música clàssica.

A mig camí entre el concert i la lectura dramatitzada Àlex Mañas fa un recorregut per la vida de Bartók com a exiliat a Nova York a través d’unes cartes dirigides als fills. L’escenari és sobri i auster: només quatre faristols i quatre cadires, una pantalla, dos violinistes (Oriol Algueró i Sergi Alpiste) i dos actors: Rosa Renom i Lluís Marco. Renom és la narradora omniscient: llegeix les cartes que escriu als fills, Béla i Peter, on parla de la malaltia del pare, de l’exili,-moral i geogràfic-, i de la incomprensió envers la seva obra. I entre carta i carta els dos violinistes interpreten 44 duos per a dos violins.

Tot i que la proposta peca d’un excés d’estaticisme, a poc a poc aconsegueix embolcallar-nos i ens oblidem una mica del rellotge. Per una banda Lluís Marco, a través de les pauses i la modulació de la veu, ens atrapa i a mesura que passen els minuts comencem a veure l’ombra d’aquest compositor exiliat a contracor que ja no pot escriure i lluita contra la leucèmia. Marco, a més, és l’unic que intenta trencar amb l’estaticisme: S’apropa al públic o consola a Ditta amb un inesperat petó ple de tendresa. És en aquests moments on intuïm el que ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ podria haver estat, -i com ens podria colpir-, si s’hagués optat per més teatralitat i menys lectura.

I per altra banda, la música. Els violins d’Oriol Algueró i Sergi Alpiste són els autèntics protagonistes del muntatge. De fet, en alguns instants el so del violí emmascara la veu de Rosa Renom que lluita per fer-se sentir. Bartók deia que buscava conèixer-se a si mateix a través de la música i Àlex Mañas opta,- molt intel·ligentment-, pel mateix mètode. Potser per això sobta l’ús constant de projeccions en blanc i negre ja que només il·lustren allò que la veu i la música estan explicant. Si bé és cert que els audiovisuals poden ajudar a segons qui a mantenir l’interès, personalment crec que el millor consell per gaudir de ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ és deixar-se endur pels violins. Tancar els ulls, escoltar i sentir.

Els guapos són els raros

Els guapos són els raros d’Enric Cambray és un muntatge fresc, original i divertit que reflexiona sobre l’èxit, el fracàs i la crueltat d’una societat que en el pati de l’escola ens divideix en guais o losers. El podeu veure al Teatre Gaudí de Barcelona.

els raros. Foto Teatre Gaudí

Els guapos són els raros. Foto Teatre Gaudí

 Des de ben petits ens obliguen a competir, a participar en una cursa constant patrocinada per la societat. Hem de ser els millors en matemàtiques, els que llegeixen més ràpid, els més atlètics. I a la primera volta ja ens han estigmatitzat i reduït a un adjectiu. L’empollón, el friqui, el popular o el simpàtic.

En Bernat, en Marcel i en Toni són tres nerds que farts dels fracassos i les humiliacions decideixen acceptar una aposta dels guais i intentar deixar enrere l’etiqueta de loser abans d’acabar l’institut. Els guapos són els raros és un text fresc, divertit i ple de referències populars. Un divertimento àgil i modern que tot i que s’acaba desinflant per culpa d’una dramatúrgia un pèl difusa aconsegueix tocar-nos i arrencar-nos més d’un somriure. I això és gràcies, principalment, a en Bernat, en Marcel i en Toni. Cambray ha creat tres personatges vius, de carn i ossos, perfectes antiherois entranyables amb qui ens podem identificar. Un mèrit que lògicament no seria possible sense uns brillants David Anguera, Ricard Farré i Martí Salvat, que broden els seus personatges.

Tanmateix, el gran encert del muntatge és la posada en escena. Cambray aposta per interactuar amb el públic i fer-lo participar en l’espectacle. Una decisió que proporciona ritme i agilitat al muntatge. Anguera, Farré i Salvat no només trenquen la quarta paret i es dirigeixen als espectadors en múltiples ocasions sinó que fins i tot tallen l’acció i fent ús de recursos totalment cinematogràfics veiem com l’escena “es rebobina”. O interrupcions com les que provocava Guillem Clua a Smiley per explicar-nos què és un hashtag.

Estem davant d’un muntatge que tot i ser per tots els públics sembla estar destinat a un target d’edat molt concret. I no només pel llenguatge o la modernitat que respira l’obra, sinó també per l’encertada escenografia d’Anna Adrià. Un garatge que ens transporta a principis dels anys 90, tot i els elements actuals, com l’últim MacBook. Aquesta ambigüitat  aconsegueix ampliar el target d’edat dels espectadors. És evident que els més joves riuran amb l’espectacle i no s’avorriran ni un minut (un dels temors, crec, més freqüents en els adolescents a l’hora d’anar al teatre). I si ho fan es poden dedicar a identificar les cançons de Manel “amagades” en el text, ja que sovint els protagonistes en parlar utilitzen versos de les cançons del grup. Per altra banda els nascuts a la dècada dels vuitanta, com el propi Cambray, es trobaran amb un univers que els és familiar. Televisions de tub, coreografies dels Backstreet Boys o els ous Kinder.

Els guapos són els raros ens parla de l’èxit i el fracàs i ho fa des del context més col·loquial i precisament per això universal:  el pati de l’escola. Abans i després de l’institut ens han obligat, conscient o inconscientment, a ser els millors i a destacar. Però la competició més bèstia i cruel té lloc a les aules, des de l’escola fins a la universitat. I això és així ara i fa deu, quinze o vint anys. L’únic que canvien són els noms. Popular o marginat. Guai o loser. I si hi ha un nom que no hem d’oblidar és el d’Enric Cambray. Amb més encerts que errors Els guapos són els raros ens deixa amb ganes de més i ens obre les portes de  l’univers d’un nou dramaturg que s’entreveu d’allò més interessant.

 

Publicat a http://www.nuvol.com

Llibertat!

Llibertat! / Foto David Ruano

Llibertat! / Foto David Ruano

Som racistes? La resposta sol ser no. Ara bé, t’agradaria que la teva filla es casés i tingués fills amb un hindú, un negre o un marroquí? O posats a triar millor que ho fes amb “un de casa”?  Quan sortia del pis per anar a veure Llibertat! la dona de neteja de la comunitat, andalusa per cert, em va aturar i em va demanar que li firmés el comprovant, ja que abans sempre ho feien els del bar de sota però ara “són d’allà, no d’aquí”.  I ja asseguda a les butaques de la Sala Petita del Teatre Nacional no vaig fer més que comprovar, esfereïda, l’actualitat i fins i tot vigència d’aquest text de Rusiñol escrit fa més d’un segle. Tenim mòbils, ordinadors, iPads i caminem cap a la Independència però potser no hem canviat tant.

Llibertat! és una comèdia irònica i punyent que sorprèn per la seva contemporaneïtat. Un poble de Catalunya, de principis de segle XX, que rep de mans d’un indiano un nen negre i decideixen quedar-se’l. Adoptar-lo per “fer-lo una persona” i ensenyar-li el que és la llibertat. Aviat, però, i gràcies a una encertada posada en escena de Josep Maria Mestres que ens recorda a Bienvenido Mr Marshall, ens adonem que tot són paraules buides. I ho fem a través d’una comèdia plena de crítica social amb pinzellades d’humor negre d’allò més berlanguianes, com quan l’Indiano, que és nomenat fill adoptiu de poble, -del qual fa anys que va marxar i oblidar per fer fortuna a l’estranger-, els diu, mentre se’n torna a Amèrica, que ja els enviarà el seu cadàver.

Les Hijas de María i la resta d’habitants del poble es defineixen com a homes lliures, democràtics i tolerants. Aviat, però, descobrim que el que creuen que són no es correspon amb la realitat. Entre riures i rialles advertim un poble que disfressa el racisme amb paraules grandiloqüents. Adopten el negrito però per ells no és res més que una atracció de fira. Un Floquet de Neu.

Passen deu anys i el nen creix sota els lemes de llibertat, igualtat i fraternitat fins a convertir-se en en Jaumet Negre. Un jove que tot i que comença a adonar-se de la hipocresia de la gent que l’envolta decideix fer un pas i demanar la mà de Florentina. I és aquí on se’ns revela tota la veritat. El van adoptar, sí, però no integrar. Viu amb ells però no és “de casa”. I és a partir d’aquí que el muntatge es precipita ràpidament sense gairebé deixar-nos temps a digerir, fins a un tercer acte previsible. Per tal d’evidenciar que aquesta Catalunya de principis de segle XX no es diferencia gaire de l’actual Josep Maria Mestres decideix situar la història a la realitat. Per què no deixar que sigui l’espectador el que arribi a la conclusió que seguim disfressant el racisme amb paraules buides?

És una decisió que tot i que a bona part del públic no va molestar, personalment crec que resta força a l’original de Rusiñol. Un text suficientment trencador que probablement encara farà sentir incòmode a més d’una persona. Sovint pensem, o ens agrada pensar, que no som racistes. Però potser la raça encara és una barrera. La dona de la neteja de la meva comunitat possiblement ha comprat més d’una vegada en un supermercat regentat per pakistanesos, menjat un shawarma o comprat alguna peça de roba a una parada marroquí del mercat. Però prefereix que sigui jo qui li firmi el comprovant perquè “sóc d’aquí”. Sóc de casa. Una anècdota que no només confirma la vigència d’aquesta obra poc coneguda de Santiago Rusiñol sinó que evidencia la necessitat d’exhibició d’aquesta adaptació de Josep Maria Mestres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Tala

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill captiva, ens embolcalla amb la paraula de Thomas Bernhard i es fa escoltar. Amb un to de veu suau i sense gaires variacions de ritme transforma la Sala Beckett en un espai íntim. Domina l’escenari i se’l fa seu. Tala, dirigit per Juan Navarro és un muntatge arriscat, honest, valent i necessari que et deixa clavat a la butaca amb ganes de més. De més Thomas Bernhard a la cartellera barcelonina, de més muntatges sincers creats amb ganes i il·lusió i sobretot, de més Gonzalo Cunill. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Tala és un monòleg força autobiogràfic on Bernhard, com era habitual en ell, critica de forma mordaç l’escena cultural i burgesa de la Viena dels anys vuitanta.  El retrat és tan cru i sincer que la novel·la, publicada l’any 1984, va ser denunciada, prohibida i retirada de les llibreries immediatament. Assegut en una butaca d’orelles, l’alter ego de Bernhard narra les seves sensacions i  destrossa tots i cada un dels intel·lectuals de l’alta societat durant un sopar “artístic” al que ha estat convidat.  Un sopar ple de màscares, d’artifici i de mentida amb un convidat d’excepció: l’actor del Burgtheater que triomfa amb L’ànec salvatge d’ Henrik Ibsen. Bernhard, des de la seva butaca d’orelles es converteix en un observador impecable que ens narra, a través de la repetició, l’obsessió i l’humor negre la petulància i superficialitat característica de la societat vienesa que el rodejava i de la qual mai no va poder escapar. Una crítica de la que ell forma part. Ara bé, en el muntatge teatral el veritable epicentre no és el matrimoni Auersberger sinó el personatge de Joana. El suïcidi de Joana, una actriu i coreògrafa fracassada, serveix d’excusa per celebrar el sopar i retrobar-se amb el passat però també fa de Tala un dels textos més sensibles de l’austríac.

La posada en escena és arriscada. Hi ha massa poc moviment, massa estaticisme i durant els primers vint minuts l’actor està allunyat del públic. L’escenografia, totalment simbòlica, es basa principalment en uns quants palets amb ampolles de cava buides, una catifa i la famosa butaca d’orelles. I al fons, una pantalla que ens anirà projectant unes peces audiovisuals encara més simbòliques i plenes de preguntes. Calia afegir res a un text ja de per si punyent? Els simbolismes més aviat asfixien, atabalen i distreuen a l’espectador. Tanmateix, l’adaptació és tan brillant que permet que ens oblidem d’aquests detalls i gaudim del text.

Gonzalo Cunill construeix un Bernhard sorprenentment humà, intens, afligit i amb un punt de tendresa que ens atrapa. Una interpretació que convenç, sense histrionismes ni pujades de to i que ens deixa clavats a la butaca. L’objectiu de Cunill era ser un bon vehicle,-el millor-, per la paraula de Thomas Bernhard. I ho ha aconseguit. Un espectacle intens i valent que al final, i a corre-cuita, ens regala un bri d’esperança. Teatre en majúscules.

Publicat a http://www.nuvol.com

Contra l’amor

Contra l'amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor ens incomoda i ens omple de preguntes, ens atrapa i emociona. Un muntatge intel·ligent, “gamberro” i punyent. Un teatre necessari i ple de veritats que se’ns claven com ganivets. Contra l’amor tanca la trilogia que Esteve Soler va començar fa sis anys amb Contra el progrés i Contra la democràcia i que ja s’ha traduït a nou idiomes. Estarà a La Seca Espai Brossa fins el 12 de maig.  A més, la trilogia sencera es podrà veure íntegrament els diumenges 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

Amb els Contra Soler pretén fer una crítica, -un retrat sincer, de fet-,de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. A Contra la democràcia (Festival Grec, Sala Beckett, 2011) utilitzava el Grand Guignol per reflexionar sobre l’absència de representació política. Aquí també ens presenta una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler, com Bertolt Brecht en el seu moment, abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l’amor en un producte? Estimem, som egoistes, o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l’amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.

Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb la que brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.

La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia low cost. Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música, -tot un recopilatori de cançons d’amor-, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I, si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.

Aquesta temporada Esteve Soler té 18 produccions en cartell arreu d’Europa. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor ja s’han traduït a més de nou idiomes. Un èxit que, òbviament, demostra la projecció internacional de la dramatúrgia catalana. Però també ens deixa en evidència. Perquè mentre triomfa pel vell continent aquí el teníem,-i escric això amb l’esperança que canvïi-, gairebé oblidat.

Publicat a http://www.nuvol.com