Smiley

Senzillesa, honestedat i sinceritat. Dos punts, guionet i un parèntesi tancat. No cal res més. Smiley. Una comèdia romàntica situada a Barcelona amb dos personatges que tots coneixem o que fins i tot podríem ser nosaltres. Són gays però els seus conflictes són universals. És una comèdia romàntica però agradarà a tothom. Smiley et parla directament al cor, sí, però també al cervell.

Guillem Clua va escriure l’obra per participar al primer torneig de dramatúrgia del Temporada Alta,  celebrat l’any 2011, del qual va quedar finalista. Després la va allargar,- ara dura pràcticament una hora i mitja-, i finalment ens ha arribat a la Sala Flyhard on s’hi estarà fins el proper 17 de desembre. I després? Ja es veurà.

D’entrada Smiley impressiona per la seva senzillesa i frescor. És una petita gran joia que no aspira a ser més del que és. La típica història d’amor que ens han explicat un centenar de vegades. Això sí, versió homosexual i de Barcelona. L’Àlex i en Bruno viuen i senten el segle XXI. Tenen iPhone, facebook, twitter i altres xarxes socials del món gay. Aparentment l’Àlex és una cara bonica que va a dos gimnasos i en Bruno un arquitecte pedant. Només cal esperar uns minuts per entreveure que són molt més que un arquetipus i és gràcies a la profunditat dels seus protagonistes que Smiley és molt més que una comèdia romàntica.

La base del drama, de qualsevol ficció, sol ser l’empatia. Necessitem compartir i viure l’aventura del protagonista per no avorrir-nos als vint-i-cinc minuts. Ens és igual que sigui tant innocent com en Jack Lemmon a El Apartamento o un somiatruites com el de 500 días juntos. Els estimarem igual perquè són tant humans com nosaltres, perquè podríem ser nosaltres. I aquest és, senyores i senyors, l’èxit de Smiley. El Bruno i l’Àlex són el nostre mirall. Guillem Clua s’estima els personatges, els tracta amb delicadesa, els hi dedica temps, aconseguint, així, que durant poc més de vuitanta minuts tinguem els sentiments a flor de pell.

Quan entrem a la sala la música ja sona. Endinsar-se a la Flyhard sempre és una experiència total. Ara i durant poc més de quinze dies, som al Bar Bero i a poc a poc la música ens embolcalla i ens transporta al món de l’Àlex i en Bruno. Ara bé, a Smiley els espectadors formen part de l’escenografia. Quatre de nosaltres podem seure als tamborets del bar i, a més, l’Àlex i en Bruno tallen l’acció per dirigir-se directament a nosaltres. Com ja va demostrar Woody Allen a Annie Hall això, més que allunyar-nos de la història ens hi apropa encara més.

I si amb tot això encara no correu a reservar entrades, què més puc dir-vos? Que Ramon Pujol i Albert Triola broden com mai els seus personatges? És cert. Que riureu sense parar? També és veritat. Que us emocionareu i no pensareu en res més durant vuitanta minuts? Tota la raó. Però Smiley és molt més que això, molt més que paraules. Aneu-hi. A partir d’ara el Bero serà el nostre bar.

Crítica publicada a http://www.nuvol.com