Qui és Carlos Be?

Si fem un cop d’ull a la cartellera de l’escena off de Madrid ens adonarem que hi ha un nom que sona amb força. Un dramaturg que des de 2011 ha penjat una vegada i una altra el cartell d’entrades exhaurides a La Casa de la Portera, el centre neuràlgic del teatre alternatiu a la capital espanyola. És Carlos Be i va néixer fa trenta nou anys a Vilanova i la Geltrú. Ara, i fins el proper diumenge, el tenim a casa nostra presentant-nos Elepé, Peceras i Exhumación.

Carlos Be - Fotografía de Jan Písařík

Carlos Be – Fotografía de Jan Písařík

Quedem un dimarts a mitja tarda davant del Tantarantana. Arriba, dos petons, què tal tot, fa molt que esperes i un avís “necessito un cafè o una mica d’aigua”. Optem per la segona opció i entrem a la sala del teatre. Hi ha gent, entrevistats, que no passen de la pregunta i la resposta. Amb altres, en canvi, el qüestionari es converteix en conversa i t’oblides de la llibreta, del bolígraf i fins i tot del mòbil. El Carlos és d’aquesta segona categoria. Tímid, afable, proper. Assegura que un cop s’encén el botó de gravació s’embarbussa parlant, però de fet continua expressant-se igual de bé, a poc a poc, i sempre buscant les paraules justes. Pensa i després parla. Comencem endinsant-nos en els motius pels quals se’n va anar de Catalunya. “Jo l’únic que he fet és seguir els textos” em confessa. I és que fa pocs anys el Carlos va veure com, de sobte, des Madrid, Panamà o Caracas el cridaven per muntar les seves obres.

Inevitablement el comparo amb el cas de l’Esteve Soler. Un altre autor excepcional que, paradoxalment, és més valorat arreu d’Europa que a Barcelona. Per què? “Crec que el talent no té fronteres i això es demostra en llocs on realment es valora la qualitat artística”, apunta el Carlos. I va més enllà: “El de l’Esteve és el nou teatre, que arriba i transmet als espectadors, que saben del que estàs parlant. És un teatre que juga a favor del públic i això travessa fronteres”. Li pregunto per què hem d’agafar un avió per anar-lo a veure i em respon de manera clara i contundent: “Aquí tenim altres interessos”.

Té raó potser? De moment la realitat és que Contra l’amor va passar sense pena ni glòria i que el Carlos Be ha trobat el suport i l’acceptació a Madrid. Sobretot a partir del 2011, on ell i la seva companyia The Zombie Company, nascuda aquí fa tretze anys, van començar a fer-se amb l’escena alternativa. Exhumación, Peceras, -que va suposar una autèntica bomba i l’entrada a La casa de la portera-, i finalment Elepé. Aquests tres muntatges han anat passant de sala en sala entre una gran acollida del públic. “És el que ens feia continuar” m’explica, tot i les precàries condicions amb què es veuen obligats a  treballar a la Zombie. Dues pistes: són una companyia independent, petita, i mai han rebut cap subvenció.

Et planteges passar al teatre comercial? “Sí, sempre que això no impliqui una pèrdua de llibertat o un sacrifici a nivell artístic”. I em posa d’exemple a seguir la Kamikaze Producciones. La companyia dirigida per Miguel del Arco i Aitor Tejada, responsables d’èxits com La función por hacer i Juicio a una zorra, omple sales grans sense trair el seu segell ni la qualitat artística. Ara per ara un dels secrets de l’èxit de Carlos Be, més enllà del seu innegable talent, és que a poc a poc s’ha anat guanyant i creant un públic. De fet, gràcies a la cultura de “las cañas y el tapeo” típica madrilenya, manté un contacte força proper amb els espectadors. Després d’una funció se’n van al Trévol, el bar del cantó de La casa de la Portera, a parlar i discutir sobre l’obra. “Amb Peceras sempre tancàvem el bar”. L’obra parla del poder i ens situa en un futur proper, potser massa, on la violència de gènere està amparada per la llei. “És el següent pas”, diu Be, citant d’exemple que el ministeri de sanitat es planteja deixar fora de les estadistístiques sobre violència masclista els casos on la dona no hagi passat vint-i-quatre hores hospitalitzada. Un text molt actual, escrit fa sis anys, que ens obliga a reflexionar fins a on pot arribar la llei a explotar legalment una persona.

El muntatge comença amb els actors infiltrats entre el públic, que està assegut en rotllana, i segueix parlant i bevent vi com si res. A poc a poc comencen a parlar, bromegen fins i tot ballen la mítica Gloria d’Humberto Tozzi. Els espectadors s’ho passen bé, somriuen; s’han relaxat. Fos de llums i un avís de megafonia: “Fin de la fase 1. Confianza”. I entrem a la peixera. Entenem que són dos amics i que un d’ells, interpretat per Fran Arráez, ha contractat a una “víctima professional” pel comiat de solter de l’altre. La peguen, violen, li donen coces i fins i tot tanquen els llums perquè qui vulgui s’hi sumi. No necessiten cap tipus de raó, és legal. I a més, tenen total impunitat. Li pregunto al Carlos si alguna vegada algú del públic s’hi va afegir i m’explica que sí. Un dia al País Basc un home que anava ebri va propinar dues puntades de peu a Iván Ugalde, que va caure al terra immòbil sense saber com reaccionar. “Va ser una funció terrible pel públic” afegeix. Un altre va sortir a vomitar perquè no podia aguantar més, sis dones van marxar…les reaccions de Peceras han estat molt diverses. Des de nois que han confessat que han descobert el seu monstre interior, dones a les que no els importaria estar en aquesta situació o repetidors que tornen a l’espectacle únicament per veure la cara, les reaccions dels espectadors.

I després de tanta tragèdia va arribar Elepé, una comèdia musical en homenatge a la movida madrilenya i un canvi de 180 graus en la seva carrera. Ho necessitaves després de tanta tragèdia? “Sí, i també m’ho vaig proposar com a repte”. Carlos Be fuig dels esquemes, de la comoditat que sovint provoca que un autor s’encaselli, busca créixer, trencar esquemes. Pregunta: Quin creus que és l’objectiu del teu teatre? Respon ràpid, sense pensar, com si tingués activat el mode automàtic: “Transmetre alguna cosa al públic. Mai pots oblidar-lo, si fas teatre és per donar i rebre, plantejar preguntes”. I com vols que surti l’espectador? Encara més ràpid: tocat, que s’emporti alguna cosa a casa. Totes les obres de Carlos Be, tot i ser força diferents entre elles, comparteixen un punt de denúncia i crítica, uns elements que des de fa uns anys comencem a veure amb més força en el nostre teatre. Be, però, creu que sempre ha estat així si bé ara el públic busca més plantejaments. “Això és el que està passant a Madrid, afegeix, “la gent està fastiguejada, i necessiten trobar un lloc de preguntes, per això l’escena off està bullint”.

Miro el rellotge i me n’adono que fa més d’una hora que parlem. Encara ens queden molts temes per tocar: el paper de Twitter i els tuiteatreros (l’equivalent madrileny del postfunció), el musical Goodbye Barcelona o Exhumación, un espectacle sobre el cas real que va inspirar Shakespeare a escriure Hamlet, però el temps s’acaba i els del Tantarantana necessiten la sala. Sortim del teatre i abans d’acomiadar-nos li pregunto si té nous projectes. Resposta afirmativa i alhora decebedora: per veure’ls hem d’anar cap a Madrid. I ara sí, dos petons i cadascú emprèn el seu camí. Agafo la t-10, la passo per la màquina i trobo un seient lliure. Les portes es tanquen i no puc evitar preguntar-me què hem fet malament i per què Catalunya ha deixat escapar a un creador tan interessant com Carlos Be. L’autobús ja està en marxa i jo encara no tinc respostes.

Anuncios

Assajar és de covards

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Dilluns 3 de juny. Dos quarts de nou del vespre. Una vintena de persones puja a Àtic, agafa una cervesa i s’asseu. Som els conillets d’índies. Els valents. Els primers a experimentar i gaudir d’aquesta jam d’actors. Seiem en butaques, cadires i coixins a terra. I ens comportem, tal i com ens demanen les organitzadores,-la Rocío Manzano i la Raquel Loscos-, com si fóssim a casa nostra. Benvinguts a Assajar és de covards. Una trobada on dramaturgs, actors i espectadors posen en comú les seves creacions.

L’espectacle té dues parts ben diferenciades. En la primera els actors (Sara Sansuán, Miquel Rey i Patrick Martino) llegeixen dos textos breus d’autors catalans contemporanis. Els escollits són Martingala de Joan Yago, una comèdia amb ecos de Pretty woman i final inesperat, i La subhasta de Marc Torrecillas una peça ben àcida i actual. Després d’una breu pausa amb música en directe,  són els espectadors (els qui ho vulguin, és clar) els que passen a interpretar fragments de les obres. “Volíem que fos una trobada de gent apassionada pel teatre, amb ganes de conèixer gent nova, nous textos i és clar, gaudir d’una estona de bona música” explica Rocío Manzano.

El que mou Assajar és de covards és, sobretot, la voluntat de crear noves xarxes. A cada sessió s’intentarà reunir dramaturgs, actors i músics que encara no es coneguin i que, per tant, integrants de diferents companyies teatrals formin part d’un mateix projecte. I alhora és una doble oportunitat per a donar-se a conèixer a públic i programadors. A més, els dramaturgs (catalans i contemporanis) poden presentar aquells textos que guardaven dins un calaix o fins i tot provar com reacciona el públic davant d’alguna escena d’una nova obra. I tot, és clar, “sense oblidar que venim a passar una bona estona” ressalta la Rocío.

Assajar és de covards està molt lligat al naixement d’Àtic 22, aquesta sala “clandestina” del Paral·lel que aposta per renovar l’experiència teatral amb propostes peculiars i innovadores com ‘Fer sonar una flor…malgrat tot’. De fet, la proposta de fer una jam d’actors va néixer,-i començar a créixer!-, al bar del costat del Tantarantana durant les reunions inicials d’Àtic 22. “Si funciona amb el jazz, per què no amb els textos?”  va preguntar, llavors,  la Raquel Loscos. I com en el cas de la música, cada sessió serà diferent. Nous autors, nous intèrprets, nous músics i evidentment nou públic. La propera jam tindrà lloc el proper 17 de juny i estarà plena de sorpreses. Tot i que és una proposta pensada especialment perquè els espectadors siguin de la professió,-per això es fa en dilluns-, qualsevol pot pujar, triar un personatge i llegir les rèpliques. I sense assajar, és clar. Que assajar és de covards