Nit de ràdio 2.0

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Va néixer el 2011 a la Sala Flyhard i un any després va fer temporada a La Villarroel, on ara hi ha tornat durant el mes de juliol. Nit de ràdio 2.0, escrit i dirigit per Cristina Clemente, és un d’aquests muntatges que haurien de tornar cada any. Un entreteniment intel·ligent i amb contingut, fresc i divertit que ens atrapa des del primer moment. Només fins avui dimecres a La Villarroel.

Els protagonistes de Nit de ràdio 2.0 treballen en un programa de ràdio de matinada que ajuda a la gent a trobar coses, tot i que el que realment volen és presentar un programa de tardes.  La becària (Alícia Puertas) però, aprofitarà aquella nit per demostrar que no només sap servir cafès i a poc a poc,-i gràcies a unes lúcides metàfores digitals que van prenen profunditat-, descobrirem com són i què desitgen els membres del programa. Cris Clemente ha creat una obra senzilla, àgil i rodona. Res hi sobra, res hi falta. Tot està ben tramat, però la veritable columna de la història són els personatges. Propers, ben construïts i amb una forta càrrega emocional. Dit d’una altra manera: persones amb qui tots ens identifiquem i, per tant, empatitzem. I aquest és, precisament,  un dels punts forts de les obres de Clemente. Són muntatges honestos i sincers que no aspiren a ser més del que són.

Tot i la posada en escena forçosament estàtica,-l’acció gira al voltant d’una taula de l’estudi de ràdio-, Clara Cols, Sergio Matamala, Pablo Lammers i Alícia Puertas aconsegueixen mantenir la tensió i captivar-nos. Potser es perd la sensació de proximitat que oferia la Sala Flyhard, però és una diferència que només notaran els que la van veure fa dos anys.

Les noves tecnologies i les xarxes socials formen part del vocabulari de Nit de ràdio 2.0 i, a més, són el principal engranatge de la comèdia. Per això és un encert fer que el director del programa (Pablo Lammers) no capti la terminologia, ja que ajuda als espectadors menys digitals a no perdre’s entre metàfora i metàfora.  La resta de referències són ben conegudes per tots i gairebé formen part de l’imaginari col·lectiu: Jordi Basté, Quim Monzó o Pep Guardiola. Ja ho diuen: per ser universal cal anar al més proper. I espectacle rere espectacle Cris Clemente demostra que ho sap molt bé.

Anuncios

La terra oblidada

La terra oblidada. Companyia Arcàdia

La terra oblidada. Companyia Arcàdia

La terra oblidada és un drama sec, dur, gens amable. Una història de silencis que et remou per dins i t’incomoda. Obliga a l’espectador a reflexionar sobre la condició humana, la soledat, la família i la mort. Després de fer-nos riure a Ens hauríem d’haver quedat a casa o Esquivel! Una comèdia estereofònica, Llàtzer Garcia i la Companyia Arcàdia van canviar de registre i van presentar a la Sala Flyhard La terra oblidada, un drama rural i costumista. Ara, i després de passar per La Planeta de Girona, arriben a la Sala Atrium on s’hi estaran fins el 10 de març.

La peça se centra en el conflicte d’una família en què el patriarca, que pateix una malaltia degenerativa i està en una cadira de rodes, de cop i volta deixa de parlar. I La Marta, la filla que se n’encarrega, convoca a la resta de germans que viuen a Barcelona i se n’han desentès. El silenci del pare serà el que farà aflorar antigues ferides, tensions familiars i, alhora, ens presentarà com són aquests germans i el propi patriarca. Tot i la manca de profunditat en alguns personatges, Llàtzer Garcia aconsegueix que l’espectador s’ identifiqui i es posicioni.

La terra oblidada és la primera part d’una trilogia sobre la família i retrata de manera excel·lent el comportament dels fills davant la malaltia degenerativa del pare. Els retrets, els malentesos, la mala consciència. I els silencis. Aquells silencis eixordadors que ens delaten i ens obliguen a treure’ns la màscara. Els espectadors comparteixen la incomoditat que viuen els tres germans gràcies a l’escenari petit i proper de la Sala Atrium, i en certa manera es converteixen en vouyers. L’escenografia, típicament rural i amb colors apagats, també contribueix a augmentar la sensació d’intimitat i falta de vida.

Tot i que el leitmotiv de la història és el silenci sobtat i voluntari del patriarca, també és una de les causes principals de la falta de ritme de l’obra. Per una banda, la insistència en fer parlar el pare ajuda, com hem dit, a definir els personatges però alhora no els permet evolucionar i acaben sent reiteratius. En aquest aspecte també es troba a faltar la resolució d’alguns interrogants que queden a l’aire, com alguns aspectes relatius a la malaltia del pare o successos del passat. Tot i no ser primordials pel desenvolupament del drama, resten profunditat.

Cal destacar la bona feina de tot el repartiment. En especial la de Gal Soler que es converteix en l’indubtable centre d’atenció només amb els seus ulls fugissers que desperten la mala consciència. I de la mateixa manera que La terra oblidada et remou per dins i t’incomoda, els ulls plens de rancor i ràbia de Soler et persegueixen durant dies.

Publicat a http://www.nuvol.com

El rei borni

El rei borni. Sala Flyhard

El rei borni. Sala Flyhard

Ara que és més evident que mai la voluntat de molts dels nostres polítics de tornar-nos cecs, arriba El rei borni. Una divertidíssima i actual comèdia negre sobre un mosso d’esquadra antiavalots i el manifestant a qui ha buidat un ull. Un espectacle proper, àcid i quotidià que té la voluntat de treure’ns la màscara i ajudar-nos a veure. En el país dels cecs el borni és el rei. I sí, nosaltres l’hem votat.

Marc Crehuet, guionista i director de la sèrie Pop ràpid, intenta donar resposta a un dubte gairebé existencial i des del cas d’Ester Quintana, possiblement compartit per tots. Com se sent algú que, escudat en la seva feina, ha deixat cega d’un ull una altra persona? Ho comenta amb la família? Té remordiments de consciència o potser no hi dóna més importància? Crehuet opta per convertir aquest drama en una comèdia negra i fa coincidir en una mateixa taula el manifestant i el mosso d’esquadra. El contrast entre els dos personatges és, possiblement, un dels millors elements d’aquesta comèdia. Crehuet, però, va més enllà i es pregunta si, amb el temps suficient, la víctima o el botxí poden canviar el seu punt de vista. I és aquí on El rei borni perd, en certa manera, versemblança.

Com a espectadors ens agrada que els personatges es transformin i evolucionin, encara que no sigui massa creïble. Si bé El rei borni funciona en tot moment crec que la transformació de 180º que experimenta en David ens allunya com a espectadors. Les situacions segueixen sent divertides però perden versemblança. En David, l’Ignasi, la Lídia i la Sandra són arquetipus, però ens els creiem perquè són tan actuals que acaben sent reals i, a més, es corresponen a la imatge que molts de nosaltres tenim dels mossos d’esquadra o dels manifestants. Uns són la típica parella “garrula”, els altres els modernos progres de Barcelona en contra dels sistema (però que, en el fons, en formen part). Ara bé, poden arribar a canviar el seu punt de vista? És possible. Poden intercanviar-se “els papers”? Això ja és més difícil.

La transformació d’en David ens proporciona grans escenes còmiques i hilarants i fins i tot alguna frase per recordar, però en certa manera juga a la contra del missatge politicosocial present en tot el muntatge. Quan la comèdia es torna més exagerada ens allunyem del conflicte i li restem una mica d’importància. I no s’entèn perquè Marc Crehuet per una banda opta per portar al límit la comèdia (encara que això impliqui pèrdua de versemblança) i per l’altre no deixi d’esquitxar-nos amb la realitat i ens expliqui perquè la crisi és una estafa.

Un dels pilars de l’obra és el repartiment. Malgrat que Xesc Cabot, Ruth Llopis i Betsy Túrnez broden els seus personatges, Alain Hernández i Miki Esparbé brillen amb llum pròpia i formen un duet d’allò més còmic. Marc Crehuet aprofita el complicat escenari de la Sala Flyhard i ens fa participar, indirectament, en l’espectacle. El rei borni és una molt bona comèdia actual i àcida que ens ajudarà a reflexionar sobre la realitat que estem vivint. Un espectacle que de ben segur no li faria gens de gràcia a l’antic conseller d’interior, Felip Puig.  Ara que la clatellada del 21% de l’IVA i les retallades en cultura ofeguen les arts escèniques, Marc Crehuet ens demostra que encara som cecs sense respostes. Qui sap, potser El rei borni ens ajuda a veure-hi una mica més.

Publicat a http://www.nuvol.com

Smiley

Senzillesa, honestedat i sinceritat. Dos punts, guionet i un parèntesi tancat. No cal res més. Smiley. Una comèdia romàntica situada a Barcelona amb dos personatges que tots coneixem o que fins i tot podríem ser nosaltres. Són gays però els seus conflictes són universals. És una comèdia romàntica però agradarà a tothom. Smiley et parla directament al cor, sí, però també al cervell.

Guillem Clua va escriure l’obra per participar al primer torneig de dramatúrgia del Temporada Alta,  celebrat l’any 2011, del qual va quedar finalista. Després la va allargar,- ara dura pràcticament una hora i mitja-, i finalment ens ha arribat a la Sala Flyhard on s’hi estarà fins el proper 17 de desembre. I després? Ja es veurà.

D’entrada Smiley impressiona per la seva senzillesa i frescor. És una petita gran joia que no aspira a ser més del que és. La típica història d’amor que ens han explicat un centenar de vegades. Això sí, versió homosexual i de Barcelona. L’Àlex i en Bruno viuen i senten el segle XXI. Tenen iPhone, facebook, twitter i altres xarxes socials del món gay. Aparentment l’Àlex és una cara bonica que va a dos gimnasos i en Bruno un arquitecte pedant. Només cal esperar uns minuts per entreveure que són molt més que un arquetipus i és gràcies a la profunditat dels seus protagonistes que Smiley és molt més que una comèdia romàntica.

La base del drama, de qualsevol ficció, sol ser l’empatia. Necessitem compartir i viure l’aventura del protagonista per no avorrir-nos als vint-i-cinc minuts. Ens és igual que sigui tant innocent com en Jack Lemmon a El Apartamento o un somiatruites com el de 500 días juntos. Els estimarem igual perquè són tant humans com nosaltres, perquè podríem ser nosaltres. I aquest és, senyores i senyors, l’èxit de Smiley. El Bruno i l’Àlex són el nostre mirall. Guillem Clua s’estima els personatges, els tracta amb delicadesa, els hi dedica temps, aconseguint, així, que durant poc més de vuitanta minuts tinguem els sentiments a flor de pell.

Quan entrem a la sala la música ja sona. Endinsar-se a la Flyhard sempre és una experiència total. Ara i durant poc més de quinze dies, som al Bar Bero i a poc a poc la música ens embolcalla i ens transporta al món de l’Àlex i en Bruno. Ara bé, a Smiley els espectadors formen part de l’escenografia. Quatre de nosaltres podem seure als tamborets del bar i, a més, l’Àlex i en Bruno tallen l’acció per dirigir-se directament a nosaltres. Com ja va demostrar Woody Allen a Annie Hall això, més que allunyar-nos de la història ens hi apropa encara més.

I si amb tot això encara no correu a reservar entrades, què més puc dir-vos? Que Ramon Pujol i Albert Triola broden com mai els seus personatges? És cert. Que riureu sense parar? També és veritat. Que us emocionareu i no pensareu en res més durant vuitanta minuts? Tota la raó. Però Smiley és molt més que això, molt més que paraules. Aneu-hi. A partir d’ara el Bero serà el nostre bar.

Crítica publicada a http://www.nuvol.com