Crònica de la gala dels Max “en català o valencià”

Premios Max

Premios Max

Un any més ha tingut lloc la Gala dels Premios Max. I tranquils res ha canviat. Són els mateixos guardons centralistes i endogàmics de sempre. Enguany, però, amb més hipocresia que mai. Mentre tots i cada un dels premiats reivindicaven el paper de la cultura, els Premios Max segueixen reduint el teatre que es fa a Catalunya a una sola categoria: la de teatre en català i valencià (i encara “sort” que no han afegit el lapao). Un teatre que, tot i que com diu Elisa Díez a Tongo a los Max, és el segon en importància a Espanya. En canvi, a jutjar per la gala d’ahir qualsevol diria que ja hem obtingut la Independència i no som més que un tros de terra al nord est de l’estat. Per què quan un esportista català guanya qualsevol guardó per la caverna mediàtica espanyola passa a ser espanyol i en canvi ahir ningú va mencionar la gran Anna Lizaran? Ara hauria de ser el moment de fer pinya, lluitar per la cultura, reivindicar-la. I deixar que la política deixés de dominar el teatre. Perquè sí, no ens enganyem. Reduir el teatre català, basc i gallec a una única categoria és política. Que la gran majoria (per no dir tots) dels espectacles premiats siguin de Madrid també és política. I no acceptar textos si els autors no són socis de l’SGAE també és política. És clar que potser m’equivoco i tot això és cultura. Però jo, com Cathy Ytak crec que el teatre pot ser vida i per mi un gran autor és aquell que ha aconseguit emocionar-me. I això és possible en castellà, català, basc, gallec o rus. Perquè, i cito a Ytak “el teatre pot ser la vida”.

 

Llibertat!

Llibertat! / Foto David Ruano

Llibertat! / Foto David Ruano

Som racistes? La resposta sol ser no. Ara bé, t’agradaria que la teva filla es casés i tingués fills amb un hindú, un negre o un marroquí? O posats a triar millor que ho fes amb “un de casa”?  Quan sortia del pis per anar a veure Llibertat! la dona de neteja de la comunitat, andalusa per cert, em va aturar i em va demanar que li firmés el comprovant, ja que abans sempre ho feien els del bar de sota però ara “són d’allà, no d’aquí”.  I ja asseguda a les butaques de la Sala Petita del Teatre Nacional no vaig fer més que comprovar, esfereïda, l’actualitat i fins i tot vigència d’aquest text de Rusiñol escrit fa més d’un segle. Tenim mòbils, ordinadors, iPads i caminem cap a la Independència però potser no hem canviat tant.

Llibertat! és una comèdia irònica i punyent que sorprèn per la seva contemporaneïtat. Un poble de Catalunya, de principis de segle XX, que rep de mans d’un indiano un nen negre i decideixen quedar-se’l. Adoptar-lo per “fer-lo una persona” i ensenyar-li el que és la llibertat. Aviat, però, i gràcies a una encertada posada en escena de Josep Maria Mestres que ens recorda a Bienvenido Mr Marshall, ens adonem que tot són paraules buides. I ho fem a través d’una comèdia plena de crítica social amb pinzellades d’humor negre d’allò més berlanguianes, com quan l’Indiano, que és nomenat fill adoptiu de poble, -del qual fa anys que va marxar i oblidar per fer fortuna a l’estranger-, els diu, mentre se’n torna a Amèrica, que ja els enviarà el seu cadàver.

Les Hijas de María i la resta d’habitants del poble es defineixen com a homes lliures, democràtics i tolerants. Aviat, però, descobrim que el que creuen que són no es correspon amb la realitat. Entre riures i rialles advertim un poble que disfressa el racisme amb paraules grandiloqüents. Adopten el negrito però per ells no és res més que una atracció de fira. Un Floquet de Neu.

Passen deu anys i el nen creix sota els lemes de llibertat, igualtat i fraternitat fins a convertir-se en en Jaumet Negre. Un jove que tot i que comença a adonar-se de la hipocresia de la gent que l’envolta decideix fer un pas i demanar la mà de Florentina. I és aquí on se’ns revela tota la veritat. El van adoptar, sí, però no integrar. Viu amb ells però no és “de casa”. I és a partir d’aquí que el muntatge es precipita ràpidament sense gairebé deixar-nos temps a digerir, fins a un tercer acte previsible. Per tal d’evidenciar que aquesta Catalunya de principis de segle XX no es diferencia gaire de l’actual Josep Maria Mestres decideix situar la història a la realitat. Per què no deixar que sigui l’espectador el que arribi a la conclusió que seguim disfressant el racisme amb paraules buides?

És una decisió que tot i que a bona part del públic no va molestar, personalment crec que resta força a l’original de Rusiñol. Un text suficientment trencador que probablement encara farà sentir incòmode a més d’una persona. Sovint pensem, o ens agrada pensar, que no som racistes. Però potser la raça encara és una barrera. La dona de la neteja de la meva comunitat possiblement ha comprat més d’una vegada en un supermercat regentat per pakistanesos, menjat un shawarma o comprat alguna peça de roba a una parada marroquí del mercat. Però prefereix que sigui jo qui li firmi el comprovant perquè “sóc d’aquí”. Sóc de casa. Una anècdota que no només confirma la vigència d’aquesta obra poc coneguda de Santiago Rusiñol sinó que evidencia la necessitat d’exhibició d’aquesta adaptació de Josep Maria Mestres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Tala

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill captiva, ens embolcalla amb la paraula de Thomas Bernhard i es fa escoltar. Amb un to de veu suau i sense gaires variacions de ritme transforma la Sala Beckett en un espai íntim. Domina l’escenari i se’l fa seu. Tala, dirigit per Juan Navarro és un muntatge arriscat, honest, valent i necessari que et deixa clavat a la butaca amb ganes de més. De més Thomas Bernhard a la cartellera barcelonina, de més muntatges sincers creats amb ganes i il·lusió i sobretot, de més Gonzalo Cunill. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Tala és un monòleg força autobiogràfic on Bernhard, com era habitual en ell, critica de forma mordaç l’escena cultural i burgesa de la Viena dels anys vuitanta.  El retrat és tan cru i sincer que la novel·la, publicada l’any 1984, va ser denunciada, prohibida i retirada de les llibreries immediatament. Assegut en una butaca d’orelles, l’alter ego de Bernhard narra les seves sensacions i  destrossa tots i cada un dels intel·lectuals de l’alta societat durant un sopar “artístic” al que ha estat convidat.  Un sopar ple de màscares, d’artifici i de mentida amb un convidat d’excepció: l’actor del Burgtheater que triomfa amb L’ànec salvatge d’ Henrik Ibsen. Bernhard, des de la seva butaca d’orelles es converteix en un observador impecable que ens narra, a través de la repetició, l’obsessió i l’humor negre la petulància i superficialitat característica de la societat vienesa que el rodejava i de la qual mai no va poder escapar. Una crítica de la que ell forma part. Ara bé, en el muntatge teatral el veritable epicentre no és el matrimoni Auersberger sinó el personatge de Joana. El suïcidi de Joana, una actriu i coreògrafa fracassada, serveix d’excusa per celebrar el sopar i retrobar-se amb el passat però també fa de Tala un dels textos més sensibles de l’austríac.

La posada en escena és arriscada. Hi ha massa poc moviment, massa estaticisme i durant els primers vint minuts l’actor està allunyat del públic. L’escenografia, totalment simbòlica, es basa principalment en uns quants palets amb ampolles de cava buides, una catifa i la famosa butaca d’orelles. I al fons, una pantalla que ens anirà projectant unes peces audiovisuals encara més simbòliques i plenes de preguntes. Calia afegir res a un text ja de per si punyent? Els simbolismes més aviat asfixien, atabalen i distreuen a l’espectador. Tanmateix, l’adaptació és tan brillant que permet que ens oblidem d’aquests detalls i gaudim del text.

Gonzalo Cunill construeix un Bernhard sorprenentment humà, intens, afligit i amb un punt de tendresa que ens atrapa. Una interpretació que convenç, sense histrionismes ni pujades de to i que ens deixa clavats a la butaca. L’objectiu de Cunill era ser un bon vehicle,-el millor-, per la paraula de Thomas Bernhard. I ho ha aconseguit. Un espectacle intens i valent que al final, i a corre-cuita, ens regala un bri d’esperança. Teatre en majúscules.

Publicat a http://www.nuvol.com

Contra l’amor

Contra l'amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor ens incomoda i ens omple de preguntes, ens atrapa i emociona. Un muntatge intel·ligent, “gamberro” i punyent. Un teatre necessari i ple de veritats que se’ns claven com ganivets. Contra l’amor tanca la trilogia que Esteve Soler va començar fa sis anys amb Contra el progrés i Contra la democràcia i que ja s’ha traduït a nou idiomes. Estarà a La Seca Espai Brossa fins el 12 de maig.  A més, la trilogia sencera es podrà veure íntegrament els diumenges 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

Amb els Contra Soler pretén fer una crítica, -un retrat sincer, de fet-,de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. A Contra la democràcia (Festival Grec, Sala Beckett, 2011) utilitzava el Grand Guignol per reflexionar sobre l’absència de representació política. Aquí també ens presenta una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler, com Bertolt Brecht en el seu moment, abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l’amor en un producte? Estimem, som egoistes, o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l’amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.

Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb la que brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.

La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia low cost. Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música, -tot un recopilatori de cançons d’amor-, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I, si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.

Aquesta temporada Esteve Soler té 18 produccions en cartell arreu d’Europa. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor ja s’han traduït a més de nou idiomes. Un èxit que, òbviament, demostra la projecció internacional de la dramatúrgia catalana. Però també ens deixa en evidència. Perquè mentre triomfa pel vell continent aquí el teníem,-i escric això amb l’esperança que canvïi-, gairebé oblidat.

Publicat a http://www.nuvol.com

Solfatara a la Sala Beckett

Solfatara. Foto de  Julio Castro Jiménez

Solfatara. Foto de Julio Castro Jiménez

SOLFATARA [geof]: Terme que designa aquelles obertures en terrenys volcànics per les quals emanen gasos a temperatura elevada (100-300°C) que es caracteritzen pel contingut elevat en SO2, el qual, en entrar en contacte amb l’aire, s’oxida i forma cristalls de sofre. Les solfatares, com les fumaroles, són emissions essencialment formades per vapor d’aigua i corresponen a les fases finals de volcans semiextingits. Aquests volcans som nosaltres mateixos.

I avui aquest volcà, aquesta Solfatara, arriba a la Sala Beckett. Una barreja,-en paraules d’un dels integrants de la companyia-, d’Annie Hall i El séptimo continente i inspirada en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina. La història quotidiana d’una parella i un petit terrorista casolà al que hauran de fer front. Després de guanyar el Be Festival de Birmingham i l’Skena Up de Kosovo, la jove companyia Atresbandes torna a casa, a la Beckett, on s’hi estaran fins al 26 de maig.

Hi ha dues coses que sorprenen d’aquesta comèdia àcida. La primera és que es tracta d’un muntatge de creació col·lectiva i, per tant, no parteixen d’un text. Només s’hi inspiren. I la segona és que cap en una maleta. Tres actors, vestuari convencional i molt poca escenografia. Teatre laboratori i a prova de crisi. Dos elements que defineixen, de moment, Atresbandes. Quedo amb la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo en un petit bar italià del barri del Poblesec on, presumptament, fan un dels millors cafès de Barcelona. Provem-ho.

Seiem a la terrassa i m’expliquen que van crear la companyia l’any 2008, quan encara estudiaven a l’Institut del Teatre. “L’Albert”, explica en Miquel,  “va proposar a la classe participar en un festival que organitzava l’Institut, a partir de l’adaptació d’’El señor café y el señor arreglos’ de Raymond Carver i els únics que vam dir que sí vam ser la Mònica i jo”. Per què teatre laboratori? Resposta a l’uníson: Estàvem saturats del teatre de text! “Els últims anys de l’Institut vam tenir una sèrie de professors que ens van motivar a expressar-nos, crear el nostre propi material”, explica l’Albert. “I t’incentivaven a ser genuí”, afegeix en Miquel. Un teatre sense barreres. El cambrer ens interromp i ens porta les begudes. Un tallat per a la Mònica, un cafè amb llet per al Miquel, un suc per a l’Albert i un cafè sol per a mi.  I és així, amb aquesta voluntat de ser genuí,  que neix Solfatara. “Volíem parlar sobre la por i cadascú va anar portant materials no dramàtics que definissin o suggerissin d’alguna manera o altre, la por. Vam parlar molt i molt i a partir d’un cert punt vam començar a assajar, a improvisar, a veure on ens portava” confessa la Mònica.

El que va marcar un punt i a part a Solfatara va ser la possibilitat de participar, ja fa uns dos anys, al Croquis de Madrid: un procés d’assaig d’obert on les joves companyies presenten uns minuts de l’espectacle (l’equivalent a un teaser en termes cinematogràfics), davant d’un públic que després els pot enviar comentaris. Si bé el muntatge s’inspira sobretot en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina, el cert és que tot ha anat sumant i els imputs, les referències, són interminables. Des de Leopoldo María Panero a la llibertat creadora que Woody Allen demostra a Annie Hall passant per les crítiques que els van fer els primers espectadors al Croquis de Madrid.

Després d’aquesta petita estada a la Beckett,  Atresbandes continuarà presentant l’espectacle pel vell continent: Sarajevo, Luxemburg, Edimburg, Vitoria… “Intentem ser a tot arreu i allà on ens vulguin anem” diu en Miquel, i afegeix “per això és un espectacle barat i fàcil de transportar”. Tot i haver actuat a un munt de festivals i tenir el passaport ple de segells, la veritat és que es veuen obligats a tenir dues feines. “Una ens paga el lloguer i l’altre l’ànima” confessa, sincera, la Mònica. Demanem el compte i, per acabar,  els pregunto com veuen la situació que viu el teatre. Van acabar l’Institut en plena crisi i sabent que el típic circuit Sala Beckett-Teatre Nacional era inviable. “Catalunya té un teatre de gran qualitat”, opina en Miquel, “però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi. Per això vam presentar Solfatara als festivals estrangers. Ser reconegut a Europa és una bona carta de presentació als teatres d’aquí”. I per cert, el cafè molt bo. Curt, fort i un pèl amarg. Com ha de ser.

Publicat a http://www.nuvol.com