Woyzeck

Foto Isaías Fanlo

Woyzeck. Foto Isaías Fanlo

Woyzeck és un retrat de la naturalesa humana, la història de la deshumanització i camí a la bogeria d’un soldat pressionat (o manipulat) per la societat que l’envolta. Un text inacabat però imprescindible dins la literatura alemanya. La versió de Marc Rosich és un aiguabarreig d’aquesta i altres peces curtes de Georg Büchner i, tot i així, aconsegueix captar i mantenir l’essència de l’obra i alhora fer-la més digerible. Rosich ha optat per evidenciar que el drama existencial del protagonista és el d’un proletari qualsevol i fer, alhora, una metàfora de la pressió dels treballadors actuals. A pesar de la fredor de l’espai,-el complex fabril Palo Alto-, estem davant d’un espectacle amb ànima que et toca, et colpeix i t’emportes a casa.

La filosofia de Parking d’Hivern és, com a l’estiu amb les comèdies del bard, prescindir de pràcticament qualsevol escenografia o element artificial. I com succeïx amb el parc del Nord; que ja sembla fet per representar-hi Shakespeare, no podem imaginar un context millor que el Palo Alto per aquest Woyzeck. Fora, l’alta xemeneia, dins; el fred, l’espai buit i gairebé inhumà. El centre del muntatge, doncs, són els personatges. La vida de tots ells transcorre miserable sota l’atenta i innocent mirada del fill de Woyzeck (un encertat Pep Garcia Pascual) i la incessant cançó de bressol que ens canten una vegada i una altra i una altra. Una elecció molt intel·ligent per part de Rosich ja que no només serveix de contrapunt a la duresa de les al·lucinacions que pateix Woyzeck, sinó que, com la societat, ens bressola fins a la fi.

El principal encert, és, però, el protagonista. Carles Gilabert ens regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre l’alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final. “Penses massa, Woyzeck” li adverteix el capità. I ell corre, corre d’un lloc a l’altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos un hàmster dins la gàbia de la societat.

Publicat a http://www.recomana.cat

Fuegos de Marguerite Yourcenar

Fuegos-©-Josep-Aznar

Fuegos-©-Josep-Aznar

Marguerite Yourcenar va escriure els textos que componen Fuegos en plena crisi amorosa. A través de nou proses líriques on dóna veu a nou personatges de la mitologia grega, l’autora es despulla per explicar-nos la seva pròpia història i parlar de l’amor i la passió.

Al muntatge de Josep Maria Pou les protagonistes són Maria Magdalena, Safo, Clitemnestra i la pròpia Yourcenar. Les quatre han estat enganyades i abandonades i ara tenen la paraula. S’apaguen els llums del Teatre Grec, sona If you go away (Ne me quitte pas) de Rod Mckuen i s’entreveu una ombra pujant a l’escenari. Així comença Fuegos. Un íntim i digne altaveu de les paraules més sinceres de Marguerite Yourcenar.

No és fàcil portar a escena textos que no han estat pensats pel teatre i encara menys convertir tres monòlegs en una unitat i fer-ho fàcil i digerible pel públic. I és el que ha aconseguit aquí el dramaturg Marc Rosich. Fuegos manté l’ànima i l’essència de Yourcenar, però adaptat amb criteri i pinzellades d’actualitat. Aquí l’autora és la protagonista que convida a les tres criatures a explicar la seva tràgica història per, a poc a poc, revelar-nos la seva pròpia. La frase “qué aburrido hubiera sido ser feliz” serveix de tornada per resumir el fracàs i l’angoixa que senten tots els personatges.

Josep Maria Pou ha creat un espectacle íntim i auster que potencia i embolcalla les paraules de Yourcenar. L’ornamentació és nul·la i l’escenografia de Sebastià Brosa totalment minimalista. De fet, tots els materials (fusta, aigua, sorra i sang) connecten d’alguna manera amb la naturalesa. Una decisió molt encertada, ja que el text té prou lírica. Tot per potenciar l’autèntica columna vertebral de Fuegos: el repartiment. Carmen Machi, Cayetana Guillén Cuervo, Nathalie Poza i Ana Torrent. Cares conegudes que de ben segur atrauen públic, però que alhora provoquen que Fuegos es quedi en un notable i no arribi a l’excel·lent. Totes elles són bones actrius, però el conjunt és massa irregular. La decisió de Pou, però, és intel·ligent, ja que les verdaderes protagonistes són les paraules totalment despullades de l’escriptora belga.
Potser esperàvem més de Carmen Machi, després de veure-la a Juicio a una zorra i Dispara/Agafa tresor/ repetir però no decep. Broda el personatge de Marguerite Yourcenar i amb total naturalitat passa de la ironia a la desesperació. Malauradament Cayetana Guillén Cuervo és tot el contrari i a la seva Maria Magdalena li falten matisos i autenticitat. Sentir el personatge, viure’l i deixar-se portar. La gran sorpresa de la nit és Nathalie Poza, que encarna a Clitemnestra. Brillant, natural, plena de matisos. Amb un magnetisme que enamora ens deixa bocabadats durant tot el monòleg. Ana Torrent, en canvi, és el contrapunt de tot això. Ens deixa entreveure el que podria ser una gran interpretació. Safo, de fet, és un caramel de personatge, però li falta força. Amb tot, Fuegos és un gran espectacle i una bona manera d’acomiadar el Festival Grec fins l’any que ve.

Pell de mercuri de Parking Shakespeare

Pell de mercuri. Parking Shakespeare

Pell de mercuri. Parking Shakespeare

Crua, violenta, pertorbadora. Pell de mercuri, la nova proposta d’hivern de la companyia Parking Shakespeare, és una història colpidora que t’acompanya durant dies. Te l’emportes a la butxaca i l’acabes de construir de camí a casa. L’obra ens situa en un futur apocalíptic on una droga anomenada butterfly perjudica la memòria, eliminant els records i provocant al·lucinacions desordenades. Una història perversa i poc conciliadora amb la humanitat que ens omple de preguntes al voltant de la comunicació.

La força dels espectacles de Parking Shakespeare rau principalment en el text i els actors.  No tenen il·luminació, ni escenografia ni so. Però tampoc por. Ens ho demostren cada estiu des de fa quatre anys però ara, amb Pell de Mercuri, es fa més evident. No només passen de l’univers agradable de les comèdies de William Shakespeare a un món sense escrúpols, sinó que ho fan, com sempre, recolzant-se en un únic pilar: els actors. Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Jose Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Ariadna Matas i Santi Monreal no només broden els seus personatges sinó que aconsegueixen fer-se seu un text difícil i potent.

Pell de mercuri, de Philip Ridley, és una obra dura i fins i tot difícil de digerir. Un drama on l’objectiu és preparar una festa on s’abusarà sexualment d’un menor i se l’apallissarà. Una història on, per culpa de les butterfly, els personatges estan buits i són pràcticament insensibles. És més, poden arribar a explicar-se com van presenciar l’assassinat d’un ésser estimat per, acte seguit, parlar de qualsevol banalitat. I sense deixar de riure.  A més, com qualsevol obra de Parking Shakespeare són els espectadors els que delimiten l’espai escènic. Potser per costum. Potser per incomoditat. I precisament perquè no hi ha distància entre ells i nosaltres ens hi impliquem. Pell de mercuri vol crear debat i ho aconsegueix. És pràcticament impossible sortir de la fàbrica de creació Fabra i Coats sense tenir l’estómac remogut.

Un dels grans mèrits de Pell de Mercuri és la construcció dels personatges. Hauria de ser impossible empatitzar amb ells i en canvi, ho fem. Potser no ens hi acabem d’identificar però acceptem compartir l’aventura i en certa manera, els arribem a estimar. És el cas d’en Pol i en Darío, els dos germans interpretats per Santi Monreal i Pep Garcia-Pascual. El llenguatge que utilitzen és racista, ofensiu i passat de voltes. Pitjor que el d’una pel·lícula de Quentin Tarantino. En canvi les mirades són tendres i ens ensenyen que darrere la brusquedat hi ha tendresa i humanitat. és aquesta la màgia i la força del primer espectacle de Parking d’Hivern: convertir una fabula futurista en una història increïblement humana i propera.

Per representar la dificultat en el llenguatge i el desordre mental en el que viuen els personatges, Marc Rosich ha optat en la traducció per barrejar el català i el castellà. Òbviament aconsegueix crear una sensació de caos, ja que comencen a parlar en una llengua i de sobte passen a l’altra. Més endavant, però, anem veient que generalment tots els personatges s’expressen únicament en castellà i que són dos o tres els que canvien de llengua. I és clar la sensació de caos disminueix i ens hi acostumem ja que per a molts, és una realitat.

La filosofia de Parking Shakespeare és que tothom hauria de tenir accés a la cultura i que res, i encara menys la butxaca, hauria de ser un impediment. Salvador Oliva explica a Introducció a Shakespeare que abans de veure una representació tothom s’hauria de llegir el text i ser el director, l’escenògraf i l’il·luminador. Utilitzar la imaginació per construir el teatre. I potser Pell de mercuri no compta amb un gran pressupost, tot i que la tènue l·luminació és notable, i potser no hi ha un gran espai sonor i la sang és ketchup. Sigui estiu o sigui hivern els espectacles de Parking Shakespare els construïm entre tots i ens fan viure i compartir la màgia del teatre.

Publicat a http://www.nuvol.com