La millor Champions del món

La nostra Champions particular, escrit i dirigit per Cris Clemente, va ser un dels textos finalistes del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana del Temporada Alta de Girona. Una obra escrita en només dos mesos i que es va enfrontar a les de Sergi Belbel i Jordi Galceran entre d’altres. Es podrà veure al Teatre Gaudí fins el proper 27 de gener.

 

Foto David Ruano

La nostra Champions particular és universal. Una finestra oberta a la realitat. Un fidel retrat d’una generació, d’un imaginari col·lectiu i d’un conflicte, -la paternitat-, compartit per tots. Truman Capote defensava que l’única diferència entre realitat i ficció és que la ficció ha de ser coherent. Doncs bé, la història d’en Bernat i l’Aina és tant coherent que es fa real. Tant real com el nostre dia a dia.

Cris Clemente, autora i directora de Vimbodí vs Praga,  va escriure La nostra Champions particular en només dos mesos i estant embarassada. Un text on inventava un futur que no encara no coneixia. Era un dels textos participants, junt amb els de Sergi Belbel, Pere Riera, Pau Miró, J.M Benet i Jornet, Jordi Galceran, Guillem Clua i Llàtzer Garcia, del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana celebrat al Temporada Alta. El públic assistent, i sense saber de qui era cada obra, decidia qui guanyava. El text de Clemente va arribar a la final després d’enfrontar-se al de Sergi Belbel, considerat el seu mestre, però finalment “El crèdit” de Jordi Galceran en va sortir vencedor.

Després dels combats La nostra Champions va canviar. El text va passar de durar mitja hora a poc més d’una hora i, a més, Cristina Clemente va ser mare i alguns detalls van deixar lloc a altres de més realistes i coherents. L’essència, però, és la mateixa. I és aquí on recau l’èxit de l’obra: tots i cadascú de nosaltres vivim o viurem la nostra Champions particular.

Una escenografia senzilla i dos personatges que, des d’un futur, fan monòlegs conjunts o individuals sobre la seva vida des del moment en que van decidir ser pares. El text escrit per Clemente és tant àgil que no necessita res més. Durant poc més d’hora vivim i ens imaginem la vida d’en Bernat i l’Aina, interpretats per Santi Ricart i Alícia Puertas. Una vida, i uns personatges, amb els que empatitzem ja que, com hem dit, podria ser la nostra. Referències al Barça, als (im)possibles jocs olímpics de Madrid, la independència de Catalunya…”Imagina’t que surt del Real Madrid!! O encara pitjor, fanàtica d’en Fernando Alonso”.

Sobretot, però, i més enllà d’unes anècdotes que fan que ens sentim com a casa, La nostra Champions particular és una reflexió sobre la vida i la paternitat. Ser pares, diu en Bernat, és com tirar-se des d’un trampolí. I de mentres, la gran festa que és la vida. Un constant ball que s’acaba el dia que, finalment, caiem a la piscina. És aquí on s’aprecia la honestedat i la coherència des de la que Clemente va escriure el text. La nostra champions no aspira a ser res més. I és aquesta humilitat la que la fa brillar tant.

El futur que viuen en Bernat i l’Aina és, precisament un futur que tots compartim dins l’imaginari col·lectiu. Cotxes pràcticament intel·ligents, les polítiques de privatització, xinesos per tot arreu…A La nostra champions particular tot està perfectament mesurat i no hi sobra res. Cris Clemente combina amb gràcia i habilitat diàlegs plens d’humor amb una emotivitat que gairebé ens posa la pell de gallina. La música ja sona i el partit és a punt de començar. Te’l perdràs?

Publicat a http://www.nuvol.com

Silencis que parlen

Us demano perdó. Prego que em perdoneu perquè no podré ser objectiva. Les tres germanes m’ha atrapat i fascinat. Només fa dues hores que s’ha acabat però sé, amb total claredat, que hi haurà un abans i un després d’aquesta adaptació de l’obra de Txèkhov a càrrec de Declan Donnellan.

Les tres germanes és possiblement un dels drames més aconseguits d’Anton P. Txèkhov. Ens explica la història d’Olga, Maixa i Irina, tres germanes que viuen en un un entorn que canvia i ja no comprenen mentre busquen un constant sentit a la vida. Fa onze anys que viuen a una ciutat de província i anhelen tornar a Moscou. Són infelices però també incapaces de moure ni un sol dit per canviar-ho. En el pròleg de la traducció al català a càrrec de Narcís Comadira, Diana González Martín defensa una intencionalitat humorística, una mescla de farsa i ironia tràgica, en Les tres germanes. Segons González Martín aquest humor rau en el contrast entre epicitat i emoció.

L’adaptació de Donnellan capta a la perfecció aquesta ironia. Gràcies a la fantàstica interpretació dels actors russos ahir els espectadors del Teatre Municipal de Girona vam riure, i molt, tot i la tragèdia que (decideixen) viure les protagonistes de l’obra. Moltes adaptacions de Les tres germanes, i d’altres obres de Txèkhov, s’han caracteritzat per l’estaticisme. Això, sumat a la voluntat  per part de l’autor de no identificació amb els personatges, provocava gairebé segur “l’avorriment” del públic.

En canvi, la posada en escena de l’adaptació de Declan Donnellan és totalment dinàmica. Els actors van amunt i avall per l’escenari i es defineixen a través d’aquests moviments. Sense entendre ni una paraula de rus enteníem a la perfecció què sentien els personatges. La gestualitat, les expressions i el to de veu sumat a l’absurditat d’algunes situacions ens provocava el riure, tot i el drama que viuen les protagonistes.

A Les tres germanes l’espectador és cridat a exercir de jutge i a criticar la falta de voluntat dels personatges en la seva pròpia vida. Verxinin no para de filosofar que “d’aquí 200 o 300 anys començarà una nova vida feliç”, però no és capaç de fer res per ser-ho amb Maixa. I les tres germanes anhlen tornar a Moscú, però no mouen ni un dit per aconseguir-ho. Amb uns personatges tan inactius l’espectador ho té difícil per identificar-s’hi i empatitzar, uns elements que sovint considerem indispensables en el drama.

A l’adaptació de Donnellan, com en l’obra de Txèkhov, són els silencis els que ens parlen. Ens identifiquem amb alguns dels personatges a través del silenci i la contenció. Sentim i palpem la impotència que senten. I gràcies a la brutal interpretació dels actors assistim a l’evolució de Les Tres Germanes. Irina perd tota innocència i lirisme, Olga substitueix la sensibilitat per una certa brusquedat, i Maixa s’abandona a la tendresa. Un retrat meticulós de la seva època i, sobretot, de les persones. La naturalitat, austeritat i intimitat de l’escenografia, amb una maqueta de la casa semblant a una casa de nines, ens crea una certa sensació de voyeur. La incomoditat de qui, pel forat de la porta, observa un fragment de la vida d’unes persones. La vida de Maixa, Olga i Irina continuarà precipitant-se inexorable cap al no-res, però ja l’hem desat per sempre més en la nostra retina.

Publicat a http://www.nuvol.com