La veu de l’avi (crítica de No parlis amb estranys)

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys d’Helena Tornero és un exercici de memòria. Un muntatge emotiu, intel·ligent i necessari. Necessari perquè si una cosa ens han ensenyat bé en aquest país és a oblidar. A viure amb un silenci imposat, tapar les ferides, “tornar a començar”. No parlis amb estranys (fragments de memòria) es podrà veure fins al proper 14 d’abril al Teatre Nacional. Deu úniques funcions. La funció d’aquest divendres acollirà un debat obert al públic que comptarà amb la presència d’Oriol Broggi.

Helena Tornero ens presenta un conjunt d’històries fragmentades i aparentment inconnexes al voltant de la memòria històrica. Una estructura sorprenentment àgil (tots els relats es tanquen) i totalment justificada,–les històries d’aquest país són fragmentades–, que converteixen l’obra d’Helena Tornero en un retrat sincer d’un passat encara latent. Un retrat on, i aquest és el gran encert de la proposta, tots hi sumem. A No parlis amb estranys es trenca la quarta paret, el que veiem dalt de l’escenari no ens és aliè. És la veu dels nostres avis, el retrat dels nostres pares.Una de les claus de l’èxit de No parlis amb estranys recau en el repartiment. Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Oriol Genís, David Vert, Àngels Poch, Maria Casellas, Òscar Castellví i Olga Cercós broden els seus personatges fent-los creïbles, naturals i dotant-los de profunditat. Sense ells seria impossible, o com a mínim difícil, la identificació tan necessària en aquesta història. És evident que el text té una gran força dramàtica, però són ells els que aconsegueixen que el muntatge d’Helena Tornero ens toqui l’ànima.

No parlis amb estranys és una mena de teatre documental amb tocs d’humor negre i números musicals. Una suma aparentment estranya però que funciona en tot moment. Encara més, no només no resta emotivitat al drama humà, sinó que en certa manera el fa més cru, més real. La comèdia, –bàsicament basada en el contrast i la construcció d’alguns personatges, com els que interpreta una gran Mireia Gubianas–, ens proporciona els moments d’alleugeriment necessaris en una història tan crua com la nostra. Helena Tornero demostra un bon domini de la dramatúrgia i combina els gèneres amb gran agilitat. A No parlis amb estranys tot està perfectament mesurat, res no hi sobra, res no hi falta.

No parlis amb estranys (fragments de memòria) forma part del projecte T6 de la dramatúrgia catalana. De fet, és el primer que no es representa a la Sala Tallers, tancada des del passat 4 de març després de l’última funció de Groenlàndia. A més, l’obra d’Helena Tornero ha estat una de les més afectades per les retallades aplicades pel Teatre Nacional de Catalunya. Disposen de la meitat de pressupost, de dates d’assaig i també d’exhibició. És per això que No parlis amb estranys té el doble de mèrit. Tot i haver de retallar pràcticament la meitat d’escenes, continua sent un muntatge gairebé rodó. Intuïm que alguns relats eren força més llargs, però es resolen tots els interrogants i es tanquen les històries.

No parlis amb estranys et pren el cor i no te’l deixa anar durant gairebé dues hores. T’incita a reflexionar, a adonar-te que les ferides són més profundes del que pensàvem. Un muntatge sincer i necessari que, qui sap, potser comença a trencar el llarguíssim silenci.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios

Crònica de l’assaig d’Una història catalana

Una història catalana. Foto David Ruano

Una història catalana. Foto David Ruano

La desastrosa situació econòmica i cultural que viu el  país ha provocat que alguns teatres optin per omplir la cartellera amb èxits més o menys recents. Ho hem vist amb l’incombustible Incendis, que després de tres mesos de gira amb un total de 32 funcions, va tornar per Nadal al Teatre Romea. També per festes, la Perla 29 va reestrenar Natale in Casa Cupiello. En aquest cas, però, la companyia d’Oriol Broggi va decidir partir de zero amb un repartiment gairebé renovat i amb Ferran Utzet com a co-director. Ara toca el torn a Una història catalana.

El muntatge, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, torna al Teatre Nacional el proper 27 de febrer, dues temporades després de la seva estrena a la Sala Tallers. Això sí, és Una història catalana diferent i plena de novetats. És una sort, deia Casanovas aquest dilluns a l’assaig obert, poder polir i treure tot l’or possible a un projecte T6, que sol ser un muntatge on experimentes i vas més enllà. Ara tinc la responsabilitat, deia, d’estar a l’alçada. I per aquesta nova aventura que, a més, farà el salt a la Sala Gran, Casanovas compta amb un repartiment pràcticament nou i Ferran Utzet com a ajudant de direcció.

Precisament per adaptar-se a les dimensions de la Sala Gran s’han refet alguns elements de l’escenografia i el text. Una història catalana segueix sent un retrat fosc de la història de Catalunya al llarg de vint anys, des de la transició fins al postolimpisme, però ara, a més, ens ensenyarà tres versions del català. El més feréstec, el que viu a la zona dels Pirineus, l’immigrant que viu a la Barcelona suburbana,- a un barri com La Mina-, i l’emigrant; el català que se’n va anar a fer les amèriques. Aquesta tercera trama, situada a Nicaragua, permetrà explicar millor el personatge interpretat per Pep Cruz.

Tot i que l’obra va ser un èxit quan es va estrenar a la Sala Tallers,-va omplir amb un 95’38% d’ocupació-, hi havia elements, diu Casanovas, que funcionaven però els hi faltava alguna cosa. En aquesta nova versió 2.0 el treball és completament nou i és aquí on Utzet ha resultat essencial, ja que ha “aportat una mirada fresca” al muntatge.  Això sí, hi ha alguna sorpresa, que tot i les dimensions de la Sala Gran, es mantindrà, com és la voluntat d’apropar el públic i els actors. Després de la mitja part es recol·locarà als espectadors amb butaques a quatre bandes de l’escenari. Una escenografia que no veiem a la Sala Gran des de l’any 2003 amb Primera plana de Sergi Belbel.

Una història catalana és la primera obra de la trilogia sobre Catalunya que està preparant Jordi Casanovas. La segona, Pàtria, es va estrenar al Temporada Alta i l’hem pogut veure al Teatre Lliure i al Poliorama. Finalment, Vilafranca tancarà la trilogia, però encara no té data d’estrena. Una sèrie d’obres on Casanovas mira la nostra història present i recent per comprendre més com són i d’on venim.

Publicat a http://www.nuvol.com

Més enllà del nas

La foscor. Un últim vers. El darrer. I l’olor de sorra, de llàgrimes, de riures amagats. Al mig, un home. És Cyrano de Bergerac; és Pere Arquillué.  La darrera producció d’ Oriol Broggi ha traspassat fronteres. I ho ha fet sent Fidel a l’obra d’Edmond Rostand que tots coneixem. Ja no perquè sigui fidel al text,-que ho és-, sinó perquè és fidel a la naturalesa de l’obra.
Abans que les portes de la Biblioteca de Catalunya s’obrissin, la gent només parlava de la Copa del Rei. Però quan entres a dins i veus l’espai, les parets, les cadires de fusta i l’olor de sorra, de seguida te n’oblides. Oblides Barcelona, la Copa i fins i tot Messi. Ahir divendres, era el tercer dia que es representava Cyrano de Bergerac, dirigida per Oriol Broggi i produïda per La Perla 29.
Pere Arquillué es posa a la pell,- i en el nas-, d’un dels personatges més fascinants de la literatura. Valent, àgil en la batalla i en el vers, intel·ligent, agosarat. Cyrano és un personatge total que juga amb les nostres emocions. Que ens fa riure i ens fa plorar. La resta del repartiment també se’n surt prou bé, però és Arquillué qui ens deixa clavats a la butaca.
De la mateixa manera que Rosaura veu més enllà de la bellesa de Cristià, els espectadors assistim a la transformació de Pere Arquillué. Més que el postís del nas, és la força amb què encarna el personatge. L’actor ha absorbit el text de tal manera que al llarg de gairebé tres hores Arquillué és Cyrano i Cyrano és Arquillué.
Una de les característiques del teatre de Broggi sol ser la nuesa de l’escenari. Una escenografia sòbria i austera que fa treballar la imaginació. Curiosament, Cyrano de Bergerac, Incendis i  Luces de Bohemia tenen un element en comú. La sorra. La connexió amb la naturalesa. La de l’home i la de l’obra.
L’Oriol sempre diu que el teatre no és només dels actors. Que el teatre el fem entre tots. Al principi de la representació, els espectadors som a la vegada públic del teatre que es representa. Una mostra de metateatre que ens indica la maduresa del que s’està fent als escenaris del nostre país.
Ahir a la nit ens vam transportar a la França del segle XIX i res ens en podia allunyar. Ni el vers,-del que pràcticament t’oblides-, ni els gols del Barça ni la dona del públic que es va desmaiar i va provocar que s’aturés la funció. La força de Cyrano, i la força d’Arquillué, ens mantenen asseguts sense poder dir res. I malgrat que precipiten el final amb un desenllaç el·líptic, quan acaba només vols aplaudir fins que et facin mal les mans.
Una de les coses que més em va sorprendre d’Incendis és que el públic es va aixecar de les butaques per aplaudir. Ahir, a la Biblioteca de Catalunya; a la França d’Edmond Rostand, també ho vam fer. Amb les cames que ens tremolaven ens vam posar dempeus.  Agraïts que Broggi ens recordés, un cop més, què és el teatre.

(Publicat a http://www.nuvol.com)