Bienvenido a casa. Pequeño teatro de Morondanga
Neguit, tendresa, tensió, magnetisme. Lynch, Veronese, Tolcachir. Noms i sensacions ressonen dins meu. Sóc incapaç de processar. Què he vist? Què he presenciat? De què he format part? S’obre la porta, surto de la sala, obro una altra porta i el carrer. Salt, Girona. El fred activa els meus sentits i, com si despertés d’una curta letargia, miro al meu voltant: debat constant, postfunció real. Respiro, agafo la bufanda, em poso la jaqueta i trobo el programa de mà. Enfoco, llegeixo. Bienvenido a casa, de Pequeño teatro de Morondanga.
Reculem unes hores i tornem al principi, a les sis de la tarda del dissabte. Entrem a El Canal, seiem a les butaques. Fins aquí tot és convencional: una escenografia més aviat naturalista i escenari a la italiana. La història és, més o menys coneguda per tots: la de l’home elefant. Afegiu-hi accent uruguaià i una atmosfera al més pur estil David Lynch i ja ho teniu. Són un grup de gent trista, que pateixen i es volen suïcidar, fins que arriba un personatge que ho capgira tot: el monstre, el mirall, l’home elefant. L’espectacle, d’una hora de durada, et trenca el cor, és àgil, està ben fet i ens deixa entreveure uns actors fora de sèrie. Però hi ha coses que se’ns escapen. Portes que s’obren sense que aparegui ningú, sorolls inesperats…
I amb això arribem a les deu de la nit. Tornem a entrar. Mateix escenari, mateixes butaques però els protagonistes vesteixen diferent. Es presenten, ens parlen del procés de creació de l’espectacle, de com han construït els personatges. En un moment donat s’aturen, miren el rellotge i ens informen que el públic està a punt d’arribar i ens hem de moure de lloc. A partir d’aquest instant passem a seure al lateral de l’escenari, a la part de darrere del decorat. L’espectacle comença i també el nostre neguit. Ja no pel breu misteri de qui és Ángel Caliguieri o què va passar exactament amb ell sinó perquè som present i passat alhora. Mentre tu, en el teu present, veus què succeïx fora d’escena, uns altres espectadors, en el seu present, riuen i veuen l’obra que tu has vist a les sis de la tarda, i que per tant, ja forma part del teu passat. Des del passat advertim el present: «Viven en un presente que es también su pasado» exclama constantment una de les actrius. Però una altra pregunta ens angoixa: Si ells són el públic, nosaltres què som? No ho érem fa unes hores? No és que Roberto Suárez i el seu Pequeño Teatro de Morondanga trenquin la quarta paret; és que directament no n’hi ha.
Llavors quan els actors ens parlen són personatges o ells mateixos? I per tant què és real? Els personatges de l’obra o els actors d’aquesta companyia? O potser cap dels dos. Els primers formen part de la ficció del drama i els intèrprets juguen a ser ells mateixos, de manera que el que veiem des del lateral de l’escena no deixa de ser una realitat falsejada. Suárez no juga només amb l’ambigüitat i el metateatre sinó que trenca amb tots els codis teatrals, desbaratant, així, el sentit del temps de l’espectador. I alhora ens ensenya com n’és d’incomplet el nostre punt de vista, ens demostra que hi ha altres realitats. I ho fa d’una manera impecable. Bienvenido a casa són dues percepcions, dos punts de vista, que es necessiten i comuniquen, que encaixen.
Arriben els aplaudiments i no hi ha actors. Són a l’escenari, saludant. I sortim d’El Canal sols, sense seguir el procés habitual (llums que s’encenen, aplaudir, saludar, aplaudir) i encara embriagats per «la extrañeza», submergits dins d’aquelles realitats i amb una única certesa: Quines bèsties! Quins actors! Benvinguts a Girona, benvinguts a casa Pequeño teatro de Morondanga.
La mala escritura 