Un refugi indie: Un futur de somnis enterrats

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

 

Un refugi indie no et deixa indiferent. Abatiment, desesperança. Un bri de llum. Un refugi indie t’acompanyarà durant dies. Situacions absents, necessitat de silenci. Un refugi indie és Pau Miró.

Després de Els jugadors, que és la primera de la trilogia, Miró ens presenta una altra història de perdedors sense esperança i sense objectius. Sis personatges de qui no sabem ni el nom, que deambulen per la vida. Si amb Els Jugadors ens feia riure tot i la situació que ens explicava aquí és la contenció la que guanya. Tanmateix, aconsegueix despertar alguns riures esporàdics davant la desesperant tranquil·litat i humor negre amb que ens ensenya la vida d’uns personatges anònims.

Miró volia escriure un conte trist sobre la situació actual de la joventut però segons explica, quan va treballar amb els actors de vint-i-pocs anys que protagonitzen l’obra, es va adonar que tenen les idees clares tot i que la situació no és fàcil (però tampoc impossible), i això va provocar que la lleugeresa s’imposés a la tristor. Si bé és cert que ens presenta sis contes entrecreuats, – i ara en parlarem-, Un refugi indie no deixa de ser una història digna del realisme brut de Raymond Carver. I si alguna cosa caracteritza els relats de Carver és l’abatiment.

Els sis joves d’Un refugi indie estan a la frontera on els somnis es trenquen. La realitat els amenaça però tenen els ideals i les il·lusions molt aprop i, a més, tots comparteixen un passat difícil ple d’ampolles buides, violència i silencis. Els relats de Carver ens permeten conèixer a uns personatges durant unes hores.  Som testimonis de la seva vida i un dia, de sobte i amb la mateixa normalitat amb la que tot ha començat, s’acaba. I amb una concisió semblant a la de Carver, Miró ens fa voyeurs de les (des)aventures dels seus personatges.

Ara bé, els joves de Miró pràcticament han abandonat els somnis, enterrat les il·lusions.  Com els personatges de Carver viuen una vida anodina i se’ls presenta una oportunitat, potser la darrera, de plantejar-se qui són i qui volen ser. És per això que, tot i que ens regala un bri de llum la sensació de desolació ens continua embriagant.

Precisament aquest estil carverià de concisió i relats curts que s’entrecreuen dificulta la representació. L’escenografia-una habitació d’hotel- i el molt intel·ligent joc de llums intenten guiar-nos, però hi ha moments on l’espectador està perdut i desorientat.  L’estructura d’Un refugi indie ens obliga a preguntar-nos si el seu format ideal més que el teatral potser és el cinematogràfic. Qui sap. En tot cas, la immediatesa del teatre ens fa sentir més voyeurs, més “incòmodes”. I no saps com t’has endinsat en el refugi i fins on t’ha atrapat fins que passen els dies, les hores. Fins que la realitat t’atrapa.

 Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios