La nostra Champions particular, escrit i dirigit per Cris Clemente, va ser un dels textos finalistes del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana del Temporada Alta de Girona. Una obra escrita en només dos mesos i que es va enfrontar a les de Sergi Belbel i Jordi Galceran entre d’altres. Es podrà veure al Teatre Gaudí fins el proper 27 de gener.
Foto David Ruano
La nostra Champions particular és universal. Una finestra oberta a la realitat. Un fidel retrat d’una generació, d’un imaginari col·lectiu i d’un conflicte, -la paternitat-, compartit per tots. Truman Capote defensava que l’única diferència entre realitat i ficció és que la ficció ha de ser coherent. Doncs bé, la història d’en Bernat i l’Aina és tant coherent que es fa real. Tant real com el nostre dia a dia.
Cris Clemente, autora i directora de Vimbodí vs Praga, va escriure La nostra Champions particular en només dos mesos i estant embarassada. Un text on inventava un futur que no encara no coneixia. Era un dels textos participants, junt amb els de Sergi Belbel, Pere Riera, Pau Miró, J.M Benet i Jornet, Jordi Galceran, Guillem Clua i Llàtzer Garcia, del primer Torneig de Dramatúrgia Catalana celebrat al Temporada Alta. El públic assistent, i sense saber de qui era cada obra, decidia qui guanyava. El text de Clemente va arribar a la final després d’enfrontar-se al de Sergi Belbel, considerat el seu mestre, però finalment “El crèdit” de Jordi Galceran en va sortir vencedor.
Després dels combats La nostra Champions va canviar. El text va passar de durar mitja hora a poc més d’una hora i, a més, Cristina Clemente va ser mare i alguns detalls van deixar lloc a altres de més realistes i coherents. L’essència, però, és la mateixa. I és aquí on recau l’èxit de l’obra: tots i cadascú de nosaltres vivim o viurem la nostra Champions particular.
Una escenografia senzilla i dos personatges que, des d’un futur, fan monòlegs conjunts o individuals sobre la seva vida des del moment en que van decidir ser pares. El text escrit per Clemente és tant àgil que no necessita res més. Durant poc més d’hora vivim i ens imaginem la vida d’en Bernat i l’Aina, interpretats per Santi Ricart i Alícia Puertas. Una vida, i uns personatges, amb els que empatitzem ja que, com hem dit, podria ser la nostra. Referències al Barça, als (im)possibles jocs olímpics de Madrid, la independència de Catalunya…”Imagina’t que surt del Real Madrid!! O encara pitjor, fanàtica d’en Fernando Alonso”.
Sobretot, però, i més enllà d’unes anècdotes que fan que ens sentim com a casa, La nostra Champions particular és una reflexió sobre la vida i la paternitat. Ser pares, diu en Bernat, és com tirar-se des d’un trampolí. I de mentres, la gran festa que és la vida. Un constant ball que s’acaba el dia que, finalment, caiem a la piscina. És aquí on s’aprecia la honestedat i la coherència des de la que Clemente va escriure el text. La nostra champions no aspira a ser res més. I és aquesta humilitat la que la fa brillar tant.
El futur que viuen en Bernat i l’Aina és, precisament un futur que tots compartim dins l’imaginari col·lectiu. Cotxes pràcticament intel·ligents, les polítiques de privatització, xinesos per tot arreu…A La nostra champions particular tot està perfectament mesurat i no hi sobra res. Cris Clemente combina amb gràcia i habilitat diàlegs plens d’humor amb una emotivitat que gairebé ens posa la pell de gallina. La música ja sona i el partit és a punt de començar. Te’l perdràs?
Publicat a http://www.nuvol.com
La mala escritura 