Adreça desconeguda


Eduard Fernández i Lluís Homar  | Foto La Villarroel

Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor, és un gran text sobre el nazisme. Incisiu, real fins a extrems gairebé visionaris i colpidor.  Senzill i directe, les paraules se’ns claven i se’ns regira l’estómac. Dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein, que es cartegen amb freqüència quan el primer decideix tornar a casa a finals de 1932. L’afecte i amistat de les primeres cartes va derivant cap a l’horror a partir de 1933 amb l’arribada al poder d’Adolf Hitler. Lluís Homar és conscient de la força del text de Kressmann Taylor i  ens el presenta a la Sala Villarroel gairebé nu i sostingut únicament per dues bèsties escèniques com són el propi Homar i Eduard Fernández. Sovint no cal res més. Però aquí sí.

L’escenografia d’Adreça desconeguda és freda, austera i actual. Dos seients de disseny i incòmodament moderns,  una catifa persa i una taula amb una copa i una ampolla de vi a cada lateral. Gairebé simbòlica i sense fer ús pràcticament de la il·luminació.  Més enllà de les cartes que s’escriuran i es llegiran els dos protagonistes, no hi ha res que ens indiqui l’època en què passa l’acció de l’obra. Absolutament res de l’escenografia ens diu que la història que veurem a continuació se situa a principis dels anys 30. Concretament a partir del 1932. Òbviament aquesta data (essencial en el desenvolupament del drama) ens la van proporcionant Homar i Fernández a l’inici de cada carta, però tot i així, l’escenografia també ens l’hauria de proporcionar.

És evident que, tot i que el tema central d’Adreça desconeguda és el nazisme, també parla de l’amistat i els valors. Però si el text resulta tan colpidor és, precisament, pel context històric. Per tant, quin sentit té descontextualitzar l’escena? David Mamet ho diu a Manifiesto (Theatre en l’anglès original): “La primera regla de l’escenografia, com la medicina, és no fer mal”. I malauradament aquí no només juga a la contra del text sinó que representa l’oposat a l’obra de Kressmann Taylor.

Abans que es comencin a apagar els llums, Homar i Fernández entren a l’escenari, reparteixen galetes, ens fan riure una estona, ens recorden que desconnectem els telèfons mòbils i ens demanen un moment de silenci per preparar-se. Una abraçada i comença la funció. Aquesta atmosfera lleugera i simpàtica, sumada a la fredor de l’escenografia, provoca que alguns de nosaltres triguem a entrar i sentir la intensitat de l’obra.

Adreça desconeguda és un muntatge epistolar on Lluís Homar i Eduard Fernández reciten les cartes dels seus corresponents personatges, Martin i Max, però, més enllà d’algunes mirades eventuals, no hi ha cap interacció entre ells. La força del text de Kressmann Taylor recau totalment en les interpretacions i aquí la posada en escena els juga una mala passada. A mesura que passen els mesos i el poder de Hitler augmenta, la distància entre els dos amics es fa més gran i ja no es miren, s’allunyen i es donen l’esquena. I per tant, en molts (massa) moments quan Homar recita no veiem la cara de Fernández i a la inversa.

Eduard Fernández i Lluís Homar són dos grans actors, dues bèsties davant les càmeres i damunt d’un escenari. Aquí ho demostren un cop més, ja que pocs actors poden defensar tan bé un muntatge epistolar. Tot i així, tot va ràpid. No hi ha pauses per digerir i alhora potenciar el text. I les interpretacions, més Fernández que Homar, van al gra i no s’entretenen en matisos i silencis.  T’emocionen però no pots evitar comparar aquest muntatge amb el que va presentar fa anys Fernando Bernués al Teatre Borràs. I és una llàstima perquè amb Adreça Desconeguda Lluís Homar i Eduard Fernández ens haurien pogut deixar amb un nus a la gola, pràcticament sense respiració, dempeus i aplaudint sense parar.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios

El diccionario

 

Vicky Peña a El Diccionario. Foto Ros Ribas

Vicky Peña a El Diccionario. Foto Ros Ribas

El Diccionario és un més que merescut homenatge a una gran dona, María Moliner, una obra plena de valors i una necessària reivindincació de la cultura. Però, per sobre de tot, és una excusa per gaudir de la meravellosa interpretació de Vicky Peña, que junt amb Helio Pedregal i Lander Iglesias, aconsegueix fer-nos riure i emocionar malgrat una posada en escena marcada per alguns alts i baixos.

Després d’haver de prorrogar al Teatro de la Abadía de Madrid, El diccionario, escrita per un dramaturg novell, Manuel Calzada Pérez, i dirigida per José Carlos Plaza, arriba al Teatre Romea de Barcelona on s’hi estarà fins el 10 de febrer. L’obra és un minuciós retrat de la bibliotecària María Moliner a través de diversos instants de la seva vida. L’elaboració d’un diccionari, la vida familiar i la lluita contra l’arterioesclerosis cerebral que va patir. Una bretolada del destí, deia Calzada. La dona que en la soledat de casa seva va  elaborar el diccionari més útil, complert i acurat de la llengua castellana, condemnada a perdre, a poc a poc, totes les paraules.

És, precisament la força i la complexitat de María Moliner el que juga, en certa manera, una mala passada al muntatge. A través d’una estructura no lineal, plena de flashbacks i centrada sobretot en la relació entre metge i pacient, assistim a la vida, deteriorament i obra d’aquesta dona excepcional. Bibliotecària, lexicògrafa, republicana represaliada per Franco, mare que perd un fill, muller d’un catedràtic de física que s’acaba quedant cec… José Carlos Plaza opta per explicar-nos-ho tot, de manera que alguns detalls queden relegats a anècdotes, pinzellades que resten força a un muntatge que ens podria haver tocat l’ànima. Tot i així, l’estructura no lineal, cada cop més plena de records desordenats, ens ajuda a endinsar-nos en aquesta ment que es va deteriorant.

A més, estem davant d’una obra amb forces escenes informatives, és a dir, amb molt més diàleg que acció i que poden arribar a saturar l’espectador. A més, sovint van acompanyades d’unes veus en off que ens remeten al passat, i que personalment trenquen la màgia del silenci. Si bé en alguns moments ajuden a potenciar l’escena, com és el cas de l’arribada de les tropes franquistes a València, d’altres només ens evidencien l’acció i per tant resten força i emoció.

L’escenografia, més decorativa que funcional, està marcada per dues taules. A l’esquerra la taula de la consulta del neuròleg i a la dreta la del despatx de Moliner on escriu el diccionari i a on veurem representades les escenes explicades a la consulta. L’obra comença i acaba al centre de l’escenari amb la lectura dels dos discursos de María Moliner. El de presentació de la titànica obra i el que mai va arribar a pronunciar davant la Real Acadèmia Espanyola.

El diccionario és un constant diàleg que s’aguanta sobretot gràcies a un excel·lent repartiment. I aquesta és, precisament la força i màgia de l’obra. Vicky Peña ens emociona amb un retrat de María Moliner ple de matisos, a través del silenci, de la respiració, d’una veu perfectament modulada, del fràgil moviment del seu cos, de la mirada incisiva… Destaquen també les interpretacions d’Helio Pedregal i Lander Iglesias, que es mantenen constantment a l’altura de la seva companya d’escena.

La força d’aquests tres actors aconsegueix que oblidem els alts i baixos en la dramatúrgia i ens centrem en qui realment importa: María Moliner, una intel·lectual republicana, defensora del llenguatge i la cultura, la bibliotecària que va escriure el (possiblement) millor diccionari en llengua castellana mentre cosia mitjons, la dona que malgrat el context nacional i personal, va triar ser lliure.

Publicat a http://www.nuvol.com

Los hijos se han dormido

Los hijos se han dormido | Foto de Jean-Pierre Ledos

 

A Los hijos se han dormido Daniel Veronese aconsegueix condensar l’essència de La Gavina en noranta minuts. Allunyada de la seva Rússia rural, pràcticament nua, i a diferència del mestre rus, que suggeria i parlava en silencis, l’argentí posa totes les cartes damunt de la taula. Tot i així sabem que és l’obra de Txèkhov. Ara bé, ho sabem però no ens ho acaba de transmetre. A ‘Los hijos se han dormido’ hi trobem a faltar la intensitat i el temps accelerat que caracteritza els muntatges de Veronese; que t’afligia per dins i et punyia el cor. I a pesar que aquí el conflicte deixa de ser subtext i es fa present, els crits dels personatges s’esvaeixen a poc a poc i només arriben a fregar-nos els sentiments.

Un dels principals causants de la manca d’intensitat és l’espai; la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. A pesar que l’acció sempre té lloc a la saleta d’una mansió no tenim sensació d’intimitat, ni ens aclapara. Desapareix aquella sensació de vouyeur i l’escenografia és freda, fins i tot bruta, i tot es perd en la immensitat de la sala. Segurament en un espai més petit, més claustrofòbic, el text ens arribaria i viuríem de veritat les (des)aventures de Maixa, Irina, Nina i companyia.

Per altra banda, l’absència de música no es faria tan evident si aquesta habitació buida i immensa no es convertís, involuntàriament, en un personatge més. I en aquesta buidor, el repartiment, tot i que força afinat, s’acaba diluint. Veronese és com un globus a punt d’explotar i, per tant, hi haurà més conflicte, ritme i interès si l’acció succeeix dins d’un ascensor que enmig d’un camp de futbol.

Tot i així, Susi Sánchez destaca en el paper de la “vella glòria” Irina Nikolaievna, capaç de passar de la llàgrima a la rialla superficial amb la més absoluta delicadesa. Al seu costat, Ginés García Millán proporciona al personatge de Trigorin una gran presència i vulnerabilitat.  En la seva simplificació de l’obra de Txèkhov, Veronese dóna força  al debat sobre la concepció de l’escriptura, les comparacions amb el Hamlet de Shakespeare i la frustració. Aquí tots estan frustrats, estimen a qui no haurien d’estimar, i són ben conscients de la seva desgràcia.

Malgrat que no hi ha lloc pels silencis i en tot moment s’evidencia i es parla d’aquesta frustració que domina l’ambient, cap d’ells és capaç de canviar-ho. I, en alguns moments, la manca de força converteix els personatges en éssers inanimats i diluïts. S’escridassen, però es van apagant a mesura que avança la trama. El repartiment, ple de cares televisives,  funciona bastant bé en grup. Tot i així, i aquesta és una sensació totalment personal, en alguns moments sembla que estiguem davant del televisor, davant d’un teatre televisiu. Una opció que no és precisament dolenta però que, i repeteixo que és una sensació totalment personal, desaprofita els avantatges catàrtics de la proximitat entre actor i espectador.

Estem, doncs, davant d’un bon muntatge, una gran adaptació d’una obra tan perfecta i difícil com La Gavina d’Anton Txèkhov. Un espectacle que, més enllà dels intèrprets argentins, funcionava millor a una sala tan petita com La Planeta de Girona. Els elements hi són, només els cal una petita empenta, ser conscients que són un globus que perd aire.

Publicada a http://www.nuvol.com

Darrere les aules de l’Institut del Teatre

The Sorcerer’s Pub, de Sursum Teatre

 Fins al 26 de gener podeu veure The Sorcerer’s Pub al Versus Teatre, un musical de William Schwenck Gilbert dirigit per Cristina Cordero, que s’acaba de llicenciar a l’Institut del Teatre. Un muntatge econòmic, amb pocs recursos i molta il·lusió, un bri d’esperança per una promoció que ho té difícil, molt difícil, per exercir allò que han estudiat i estimat durant anys. En motiu de l’estrena de The Sorcerer’s Pub hem parlat amb Cristina Cordero i una altra llicenciada, Juliette Louste, poc després que presentessin els seus respectius projectes finals.

Juliette Louste i Cristina Cordero van presentar el passat mes de desembre It’s the same old dream i Zoòtrop, els seus projectes finals de Dansa i Escriptura Dramàtica respectivament,  a l’Institut del Teatre. Dos projectes que els mantenia lligades al món acadèmic, vivint “dins una bombolla”. I de sobte, han posat els peus a la realitat. La crisi. La pujada del 21% de l’IVA al sector cultural. Fa quatre anys, quan van començar els estudis, ja sabien que seria difícil però no importava. “A una conferència de Roberto Fratini vaig descobrir l’Institut del Teatre i era exactament el que volia estudiar!” ens diu la Juliette, una francesa de 24 anys que va arribar fa cinc a Barcelona. És una d’aquelles persones que desprèn energia, motivació i,  fins i tot, ganes de viure. Té les idees clares i les expressa a una gran velocitat, parlant amb una barreja de català i castellà i amb un lleu accent francès. “Sabíem que no seria fàcil, i no ho és, però no ho fem per diners, ho fem perquè ens agrada, perquè és el que volem fer, és el que ens fa viure”. It’s the same old dream és un projecte força arriscat, de baix pressupost però grans dimensions. Louste ho admet: “Trigaré anys a tenir els recursos per poder realitzar muntatge així”.

Cristina Cordero, en canvi, és una informàtica de poc més de 30 anys que gràcies als cursos de l’Obrador de la Sala Beckett va descobrir la seva autèntica vocació: escriure teatre. I es va apuntar a l’Institut del Teatre. Després de presentar Zoòtrop i col·laborar amb Josep Maria Mestres com a ajudant de direcció a Chicago, estrena The Sorcerer’s Pub al Versus Teatre, un projecte de l’Institut del Teatre del passat mes d’abril que podrem veure fins al proper dia 20. “És un musical de petit format que hem anat finançant gràcies a concerts que organitzàvem amb els actors” explica.

Ara,  ni els musicals, que sovint són els espectacles teatrals que arrepleguen més espectadors, ho tenen fàcil, subratlla la Cristina. Per aquestes mateixes dates l’any 2011 podíem veure Cop de Rock, Chicago, Grease o Los Miserables. Ara en canvi ens trobem amb sis o set musicals de petit format com Sing Song Swing de Els Pirates, Over the moon a l’Almería Teatre o aquest The Sorcerer’s Pub. Les sales petites, amb poc pressupost, eren una de les primeres sortides professionals dels que sortien de les aules de l’Institut i ara, per culpa de la crisi, moltes es veuen obligades a tancar. La realitat, doncs, ha trencat  més ràpid que mai la bombolla en què vivien. Tanmateix, i potser perquè no hi tenen res a perdre, ja que com diu la Cristina estan “condemnats a viure a un constant i llarg salt al buit”, no els falten idees per tirar endavant. Defensen que cal compartir, col·laborar i intercanviar idees o infraestructures per realitzar projectes com Aixopluc a l’Espai Lliure o Sé de un lugar al Hall del Teatre Romea.

Paradoxalment, enfoquen el futur amb optimisme i motivació. La Juliette és conscient que la dansa és, dins de les arts escèniques, de les més perjudicades i que anirà a pitjor. Va arribar a Catalunya pensant que ho tindria més fàcil que a França per fer bolos i que relativament aviat podria estrenar al Mercat de les Flors. Ara sap que aquest somni s’allargarà molts anys i opta per anar-se’n fora d’Europa per seguir estudiant. Amb la crisi, explica, tornes a l’essencial, a la teva passió. “He arribat a estar més de 17 hores al dia assajant durant quatre mesos, participant en nou obres diferents a l’Institut, i tot per zero euros. Però ho tornaria a fer perquè ho necessito per viure”.