Pell de mercuri de Parking Shakespeare

Pell de mercuri. Parking Shakespeare

Pell de mercuri. Parking Shakespeare

Crua, violenta, pertorbadora. Pell de mercuri, la nova proposta d’hivern de la companyia Parking Shakespeare, és una història colpidora que t’acompanya durant dies. Te l’emportes a la butxaca i l’acabes de construir de camí a casa. L’obra ens situa en un futur apocalíptic on una droga anomenada butterfly perjudica la memòria, eliminant els records i provocant al·lucinacions desordenades. Una història perversa i poc conciliadora amb la humanitat que ens omple de preguntes al voltant de la comunicació.

La força dels espectacles de Parking Shakespeare rau principalment en el text i els actors.  No tenen il·luminació, ni escenografia ni so. Però tampoc por. Ens ho demostren cada estiu des de fa quatre anys però ara, amb Pell de Mercuri, es fa més evident. No només passen de l’univers agradable de les comèdies de William Shakespeare a un món sense escrúpols, sinó que ho fan, com sempre, recolzant-se en un únic pilar: els actors. Òscar Bosch, Ester Cort, Adrià Díaz, Jose Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Ariadna Matas i Santi Monreal no només broden els seus personatges sinó que aconsegueixen fer-se seu un text difícil i potent.

Pell de mercuri, de Philip Ridley, és una obra dura i fins i tot difícil de digerir. Un drama on l’objectiu és preparar una festa on s’abusarà sexualment d’un menor i se l’apallissarà. Una història on, per culpa de les butterfly, els personatges estan buits i són pràcticament insensibles. És més, poden arribar a explicar-se com van presenciar l’assassinat d’un ésser estimat per, acte seguit, parlar de qualsevol banalitat. I sense deixar de riure.  A més, com qualsevol obra de Parking Shakespeare són els espectadors els que delimiten l’espai escènic. Potser per costum. Potser per incomoditat. I precisament perquè no hi ha distància entre ells i nosaltres ens hi impliquem. Pell de mercuri vol crear debat i ho aconsegueix. És pràcticament impossible sortir de la fàbrica de creació Fabra i Coats sense tenir l’estómac remogut.

Un dels grans mèrits de Pell de Mercuri és la construcció dels personatges. Hauria de ser impossible empatitzar amb ells i en canvi, ho fem. Potser no ens hi acabem d’identificar però acceptem compartir l’aventura i en certa manera, els arribem a estimar. És el cas d’en Pol i en Darío, els dos germans interpretats per Santi Monreal i Pep Garcia-Pascual. El llenguatge que utilitzen és racista, ofensiu i passat de voltes. Pitjor que el d’una pel·lícula de Quentin Tarantino. En canvi les mirades són tendres i ens ensenyen que darrere la brusquedat hi ha tendresa i humanitat. és aquesta la màgia i la força del primer espectacle de Parking d’Hivern: convertir una fabula futurista en una història increïblement humana i propera.

Per representar la dificultat en el llenguatge i el desordre mental en el que viuen els personatges, Marc Rosich ha optat en la traducció per barrejar el català i el castellà. Òbviament aconsegueix crear una sensació de caos, ja que comencen a parlar en una llengua i de sobte passen a l’altra. Més endavant, però, anem veient que generalment tots els personatges s’expressen únicament en castellà i que són dos o tres els que canvien de llengua. I és clar la sensació de caos disminueix i ens hi acostumem ja que per a molts, és una realitat.

La filosofia de Parking Shakespeare és que tothom hauria de tenir accés a la cultura i que res, i encara menys la butxaca, hauria de ser un impediment. Salvador Oliva explica a Introducció a Shakespeare que abans de veure una representació tothom s’hauria de llegir el text i ser el director, l’escenògraf i l’il·luminador. Utilitzar la imaginació per construir el teatre. I potser Pell de mercuri no compta amb un gran pressupost, tot i que la tènue l·luminació és notable, i potser no hi ha un gran espai sonor i la sang és ketchup. Sigui estiu o sigui hivern els espectacles de Parking Shakespare els construïm entre tots i ens fan viure i compartir la màgia del teatre.

Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios