Un refugi indie: Un futur de somnis enterrats

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

Un refugi indie. Foto Ricardo Salas

 

Un refugi indie no et deixa indiferent. Abatiment, desesperança. Un bri de llum. Un refugi indie t’acompanyarà durant dies. Situacions absents, necessitat de silenci. Un refugi indie és Pau Miró.

Després de Els jugadors, que és la primera de la trilogia, Miró ens presenta una altra història de perdedors sense esperança i sense objectius. Sis personatges de qui no sabem ni el nom, que deambulen per la vida. Si amb Els Jugadors ens feia riure tot i la situació que ens explicava aquí és la contenció la que guanya. Tanmateix, aconsegueix despertar alguns riures esporàdics davant la desesperant tranquil·litat i humor negre amb que ens ensenya la vida d’uns personatges anònims.

Miró volia escriure un conte trist sobre la situació actual de la joventut però segons explica, quan va treballar amb els actors de vint-i-pocs anys que protagonitzen l’obra, es va adonar que tenen les idees clares tot i que la situació no és fàcil (però tampoc impossible), i això va provocar que la lleugeresa s’imposés a la tristor. Si bé és cert que ens presenta sis contes entrecreuats, – i ara en parlarem-, Un refugi indie no deixa de ser una història digna del realisme brut de Raymond Carver. I si alguna cosa caracteritza els relats de Carver és l’abatiment.

Els sis joves d’Un refugi indie estan a la frontera on els somnis es trenquen. La realitat els amenaça però tenen els ideals i les il·lusions molt aprop i, a més, tots comparteixen un passat difícil ple d’ampolles buides, violència i silencis. Els relats de Carver ens permeten conèixer a uns personatges durant unes hores.  Som testimonis de la seva vida i un dia, de sobte i amb la mateixa normalitat amb la que tot ha començat, s’acaba. I amb una concisió semblant a la de Carver, Miró ens fa voyeurs de les (des)aventures dels seus personatges.

Ara bé, els joves de Miró pràcticament han abandonat els somnis, enterrat les il·lusions.  Com els personatges de Carver viuen una vida anodina i se’ls presenta una oportunitat, potser la darrera, de plantejar-se qui són i qui volen ser. És per això que, tot i que ens regala un bri de llum la sensació de desolació ens continua embriagant.

Precisament aquest estil carverià de concisió i relats curts que s’entrecreuen dificulta la representació. L’escenografia-una habitació d’hotel- i el molt intel·ligent joc de llums intenten guiar-nos, però hi ha moments on l’espectador està perdut i desorientat.  L’estructura d’Un refugi indie ens obliga a preguntar-nos si el seu format ideal més que el teatral potser és el cinematogràfic. Qui sap. En tot cas, la immediatesa del teatre ens fa sentir més voyeurs, més “incòmodes”. I no saps com t’has endinsat en el refugi i fins on t’ha atrapat fins que passen els dies, les hores. Fins que la realitat t’atrapa.

 Publicat a http://www.nuvol.com

Anuncios

Aixopluc al Teatre Lliure

logo

 

Tres visions diferents d’una mateixa idea. És el que proposa 3 d’un glop, un aixopluc d’idees, projectes i persones organitzat per Pau Carrió i Marc Artigau que tindrà lloc del 22 de novembre al 22 de desembre a l’Espai Lliure de Montjuïc.  De dijous a dissabte tres joves companyies diferents representaran un espectacle de 15 minuts sobre un mateix tema d’actualitat. “El jovent entre els 20 i els 30 anys també té coses a dir” defensa en Pau Carrió, que junt amb en Marc Artigau coordinen l’Aixopluc.

Barcelona World, l’atur juvenil i la situació de la joventut al nostre país, la transcendència d’Internet i  la  (possible) fi del món segons el calendari maya són els temes que tractaran les dotze joves companyies de creació escènica. Uns més coneguts que altres, com Blanca Bardagil o Llàtzer Garcia, però tots, absolutament tots comparteixen un desig: Volen i necessiten expressar-se a través del teatre.  Potser és aquesta necessitat la que els fa sobreviure, com diuen en Sergi Torrecilla i l’Albert Boronat, de Projecte Nisu, tot i no tenir gairebé mai “cap ajut econòmic i amb l’única recompensa de fer funcions a algunes sales alternatives”.

Per què 15 minuts? Per què microteatre? La resposta de Carrió encara és més enigmàtica: “19 minuts i 45 segons és el màxim que pot aguantar un home sense respirar”. Tenim poc temps, així doncs, que començi l’espectacle. El darrer cap de setmana de novembre podrem veure les tres Propostes per al Barcelona World que ens faran Els Pirates Teatre, La Ruta 40 i el propi Marc Artigau. Els dies 6, 7 i 8 de desembre i tot esperant l’apocalíptica data de 21/12/12 toca el torn a la Cia. La Nevera, Arcàdia Companyia i la dramaturga Blanca Bardagil.

La Calòrica, Companyia Solitària i Projecte Nisu ens demostraran que tothom és a 6 passos del New York Times. L’exemple més clar: L’Ecce Homo de Borja. Una anècdota d’un petit poblet de Zaragoza va passar a ser notícia a diaris internacionals i fins i tot disfressa de Halloween. Finalment, The Mamzelles, Waltzing Teatre i la formació que resulti de la col·laboració entre tots els participants tancaran el cicle els dies 20, 21 i 22 de desembre amb “Agafant el primer vol a Londres per servir cafès”.

Amb 3 d’un glop Carrió i Artigau aspiren a atraure un públic més jove. Microteatre d’actualitat i una cervesa de regal amb l’objectiu de transformar el teatre en quelcom més quotidià. “Els joves han de saber que en les arts escèniques hi poden trobar una cosa molt semblant al que els dóna un concert de punk o una sessió de techno” defensen els de Projecte Nisu. Després d’acollir Litus durant mes i mig l’Espai Lliure es nega a callar i ha fet de la crisi una oportunitat. A l’acabar 3 d’un glop acollirà el Taller per a postgraduats en interpretació Companyia K que dirigirà el propi Lluís Pasqual.

“Estem en un moment perillós. Per culpa de la crisi, la pujada de l’IVA i les retallades algunes companyies es perdran, potser per sempre, però no podem perdre la voluntat d’experimentar, no abandonar mai la voluntat artística del teatre” defensa Carrió.  Un aixopluc a noves veus que, potser perquè són joves o potser perquè no hi tenen res (més) a perdre s’atreveixen a sacsejar-nos. A plantejar-nos un frenètic debat sobre els temes que amenacen la societat.

Una iniciativa important i necessària perquè, com explica en Pau Carrió “al teatre comences a ser jove molt tard i els dramaturgs que entre 20 i 30 anys necessiten un espai, una altaveu, o perdrem una part del discurs artístic”.  3 en un glop ens recorda que al teatre no només s’hi representa Txèkhov o Shakespeare. El teatre és proper i inquiet i crític i ens parla. Ens parla de tots nosaltres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Nit de Reis (Propeller Theatre Company)

Foto de Manuel Harlan

Hi ha un abans i un després de veure un Shakespeare d’Edward Hall i els Propeller. Surts del teatre amb la certesa que tardaràs molt a veure alguna cosa igual i llegir una obra del mestre anglès de la mateixa manera. Com diu Salvador Oliva a Introducció a Shakespeare, veure una bona representació teatral de les obres de Shakespeare pot servir per aprendre a llegir els textos. Gràcies al Propeller Theatre Company sabem llegir molt millor Nit de Reis, Enric V, Conte d’hivern, L’amansiment de la fera i Ricard III.

Any rere any assistim, a casa nostra, a representacions de Hamlet, Macbeth o El mercader de Venècia. William Shakespeare és com Àngel Guimerà o Txèkhov: Una aposta (normalment) segura. Hem vist representacions impressionants i d’altres que, sincerament, no ens aportaven res de nou. Si no tens res a dir, si el text, per més perfecte que sigui, no et serveix per explicar el que et neguiteja, l’obra cau en l’oblit. Els Propeller són diferents. Com feia el mateix Shakespeare (Nit de Reis està basada en contes italians i té grans paral·lelismes amb Al vostre gust, que és anterior), prenen un material conegut però el modernitzen; creen quelcom nou, gràcies a una posada en escena i una interpretació poc convencionals.

Nit de Reis és una de les comèdies més importants de William Shakespeare i possiblement, junt amb Somni d’una nit d’estiu i Al vostre gust, una de les més perfectes que va escriure. Una història fosca, plena d’ambigüitats i increïblement moderna per l’època tant en el tema com en la forma.

A Il·líria impera el desig, l’amor i l’engany. Andreu és enganyat per Tobies, que li fa creure que Olívia l’estimarà, Malvolio és enganyat per l’amor propi i per Maria, Olívia s’enamora de Cesari, que és Viola disfressada. A més, la disfressa de Viola també enganya al duc Orsino i a Antoni. I ella mateixa s’enganya pensant que el seu germà Sebastià és mort. A més de tractar l’engany i la desil·lusió, l’obra, escrita a principis del segle XVII, explora la sexualitat i és força revelador que quan totes les disfresses s’esvaeixen sembla que al duc li sàpiga greu que Viola sigui una noia i encara l’anomena Cesari.

Ara bé, quin és l’origen d’aquest engany? La resposta ens la dóna el propi duc al principi de l’obra quan ens diu que el desig és la suprema fantasia. És a dir, que genera tots els enganys. Aquí pren més sentit que mai que els components dels Propeller siguin homes i per tant, es disfressin de dona. D’aquesta manera l’engany, per l’espectador, es fa encara més conscient i palpable. A més, tots els personatges entren i surten d’escena normalment a través d’uns armaris de mirall opac. Tots i cadascun dels detalls de l’escenografia no fan més que indicar-nos la condició dels personatges. A Il·líria gairebé tothom viu enganyat. Només el bufó al final de l’obra se’ns revela com el personatge més lúcid de tots i que, en certa manera, acaba representant el sentit comú, a l’espectador.

A causa del número d’individualitats de Nit de Reis la companyia d’Edward Hall es va veure obligada a prescindir de l’acció col·lectiva, que ja era marca de la casa. Aquesta decisió potser resta espectacularitat a l’obra, tot i que els Propeller segueixen sent un tot. Cada escena és tan àgil i està tan plena de detalls que caldria veure-la no una, sinó dues o tres vegades per copsar-ho tot. El primer dia, ens fixem en la història i com ens l’expliquen. El segon en l’escenografia en constant moviment i el tercer en les expressions, els silencis, les mirades. Potser així ens adonem que no només són rigorosos perquè no se salten ni un punt o una coma i que l’espectacularitat no només recau en l’estètica contemporània. Els Propeller transpiren Shakespeare per tots els porus del seu cos.

Publicat a http://www.nuvol.com

Entrevista a Mercè Sarrias i Philippe Soldevila

Quebec-Barcelona és una comèdia bilingüe que indaga sobre la condició de turista. Un procés de col·laboració entre Catalunya i el Quebec que va començar fa més de quatre anys quan va tenir lloc el cicle de lectures d’obres catalanes a Montreal. Una comèdia que ens permetrà conèixer una realitat diferent, la del Quebec, que està més aprop del que ens pensem.

De què parla Quebec-Barcelona?

Mercè: És una comèdia senzilla que ens parla del viatge i del tòpic que quan viatgem sempre som turistes, com si fóssim “turistes de la vida”. Les protagonistes s’enfronten al present a través del passat i d’un cert punt imaginatiu.

Un dels nexos d’unió entre el Quebec i Catalunya és l’autodeterminació. A l’obra se’n parla, de l’independència?

M: No, és una obra que tracta d’identitat pròpia i sobretot del desengany. No pretenc analitzar la realitat del Quebec o la de Barcelona. L’estrena al Quebec va coincidir amb la manifestació de l’11 de setembre i molta gent pensava que venia a veure una obra sobre la independència. Vam haver d’explicar i ressaltar que és una comèdia.

Més enllà del procés d’autodeterminació què uneix Barcelona i el Quebec?

M: Són dues societats semblants amb coses molt diferents. Ells viuen  molt més la naturalesa, són una societat de cotxe i no per ineficàcia política com nosaltres sinó perquè és necessari. Nosaltres vivim molt més la cultura i la història. Per ells el casc antic de Quebec City és molt antic i en canvi, a mi em recorda a Pals.

Com us vau posar en contacte?

M: En Philippe ja havia dirigit un text meu, En defensa dels mosquits albins, i després de l’estrena em va demanar un text que connectés Quebec i Catalunya.

P: Fa més de vint anys que desitjo una col·laboració amb Catalunya. Els meus pares són espanyols, de València i Navarra, i sempre he tingut aquesta doble identitat.

Què destacaries dels textos de la Mercè?

P: El que més m’agrada és que normalment fa comèdies i sempre he pensat que la comèdia és un gènere subestimat, ja que no deixa de ser un drama però amb la victòria finals dels personatges. Els personatges són gent normal amb la que ens podem reconèixer.

Com valoraríeu l’experiència de Quebec-Barcelona?

P: Ha estat una experiència humana molt extraordinària. Potser el més maco és l’intercanvi artístic i productiu, comprendre les diferents maneres de treballar dels actors i de les dues companyies, el Théâtre de la Sortie de Secours i la Sala Beckett. Per mi és genial ja que sempre dic que el teatre no és tant un objectiu com un pretext ideal per trobar-se entre actors i públic.

M: Què més vull en la vida? (Riu). M’encanta treballar amb gent d’altres països, viatjar i conèixer altres cultures. Quebec-Barcelona és un regal. Ens sentim privilegiats.

Hi ha molta diferència amb la manera de treballar dels actors del Quebec amb els d’aquí?

M: A nivell actoral no tant, però ells tenen una idea molt centrada en la posada en escena. El text també és sagrat, però es treballa amb música en els assajos i l’equip artístic forma part d’un tot. És un diàleg molt interessant. I aquí sovint per la precarietat i altres raons es treballa molt a trossos.

P: Això és una manera de treballar que hem desenvolupat amb els anys. És frustrant fer un treball on només saps al final que no funciona i per això prefereixo fer-ho amb etapes: vam començar amb una lectura, assajos amb tot l’equip i assajos finals amb música i decorats.  És genial perquè si t’equivoques encara és aviat.

A l’obra hi ha dos espais, com està organitzat?

M: Vam treballar-hi molt perquè és clar, com fas dos espais? És molt monòton per l’espectador que ara miri a la dreta, ara a l’esquerra i així sense parar. I és clar, la idea de les dues alçades és molt atraient però impossible de realitzar a la Beckett o a La Planeta de Girona. Des del principi sabíem on anàvem i el que fèiem. I a més l’escenografia havia de viatjar! Per això vam decidir utilitzar mobles d’Ikea.

 I els sobretítols?

M: A l’obra es parla francès i català i sempre hi ha sobretítols en l’idioma contrari però formen part de l’escenografia. Està tot molt integrat.

Què n’heu aprés d’aquesta experiència de quatre anys?

M: Com a escriptora he aprés a fer diàlegs més fàcils pels actors, a no anar tant a la meva com a autora, fer que les coses siguin més orgàniques. He vist el que he fet, la diferència del que he pensat a casa amb el que ha passat a escena. I com a persona he après com pensa altra gent, és fonamental treballar amb equips de fora. Veure societats de fora, com el Quebec, que són molt semblants a nosaltres però que viuen de forma diferent. Hauria de ser obligatori viure en països diferents al llarg de la vida! El que està clar és que en teatre ens hem de moure, hem de mirar cap a Europa.

P:La paciència. (Riuen)

Per?

M: És que la part administrativa ha estat un horror!! Ens hem arribat a enviar 1.500 correus electrònics!

P: I Skype matí tarda i nit!! Hem treballat com bojos perquè això és fes realitat, per unir les dues nacions. Gairebé hem fet de productors i fins que no vegi l’obra aquí a Barcelona no em creuré que ja està tot fet.

Realment va ser un procés lent i difícil…

M: Al Quebec treballen a dos anys vista i aquí treballem amb la vista en dos anys. Perquè mai sabrem els diners dels que disposem fins un mes abans. És un problema cultural. Si tu envies un e-mail un quebequès te’l respon en un minut i aquí, en canvi, no responem fins que no tenim la solució.

Com us agradaria que sortís l’espectador?

M: Satisfet. És que jo quan veig una obra i no m’agrada m’emprenyo. Avorrir-me al teatre és pitjor que avorrir-se al cine però quan et satisfà, t’impacta molt més. Amb el món que ens envolta només volem entrar en una ficció, distreure’ns una estona.

P: A l’estrena del Quebec la gent sortia contenta perquè quan fas caure fronteres és com conèixer un altre país. Per ells ha estat com viatjar. I vull veure com els catalans aniran de viatge al Quebec i espero que també en surtin contents. Tot és molt humà.

Entrevista publicada a http://www.nuvol.com

Els nostres tigres beuen llet

 

Foto de David Ruano TNC

 

El 20 de desembre s’estrenarà a la Sala Gran del Teatre Nacional, Els nostres tigres beuen llet escrita i dirigida per Albert Espinosa i interpretada, entre d’altres, per Andreu Benito, Joan Carreras i Àngela Jové. Una història de superació famíliar que de ben segur ens emocionarà a tots.

“Volia fer la meva família d’actors al teatre i amb els tigres tinc la sensació que per fi ho he aconseguit!” ens deia ahir Albert Espinosa als periodistes que vam assistir a l’assaig obert de l’obra al Teatre NacionalEls nostres tigres beuen llet és un viatge en el temps al llarg de 20 anys i marcat per la mort. Segons l’Albert tots som traumes de la infància i és d’aquesta evolució de la que parla l’obra. Cinc germans als que veurem de petits i d’adults interpretats per Andrés Herrera, Joan Carreras, Francesc Garrido, Andreu Rifé, Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Daniel Sicart, Mikel Iglesias, Albert Baró i el propi Espinosa que viuen força allunyats de tot i de tothom i se senten identificats amb estrelles inmortals del cinema de Hollywood.

Per l’Albert Espinosa la família és un dels elements més importants per superar malalties i obstacles. I els germans tenen un poder increïble dins d’aquesta unió famíliar. Tanmateix, la trajectòria vital i professional de l’Albert està marcada per aquesta necessitat de crear una comunitat de persones. Des de la seva companyia Pelones, els nois de Cuarta Planta, els grocs, els polseres i ara els Tigres.

Tot i així, Els nostres tigres beuen llet no és un reflex de la família d’Espinosa. És més, segons assegura el propi autor es tracta de l’obra menys personal i menys seva de les que ha escrit fins ara. Òbviament hi trobarem la tendresa i les ganes de superació que caracteritzen tots els treballs de l’Albert però no té res a veure amb el que veiem a la televisió. De fet, la primera sorpresa amb la que ens hem trobat és que és una obra canviant, totalment work in progress. “Hem utilitzat unes quatre pàgines del meu guió original” confessa Espinosa. A més, hi ha un 30% de l’obra improvisada on els actors saben per on anar però no els hi ha marcat. Qui sap amb el que ens trobarem a l’estrena del proper 20 de desembre!

Els nostres tigres beuen llet és un homenatge a quatre elements molt importants en la vida de l’Albert, i que possiblement, molts compartirem:  La família, el cinema, el futbol i els records. És la màgia dels llibres, les sèries, pel·lícules i espectacles d’ Albert Espinosa: els seus conflictes són universals i s’entenen aquí, a Holanda o als Estats Units. El cinema és una de les seves passions tal i com va demostrar a Herois, un clar homenatge a la pel·lícula mítica dels anys 80 Los Goonies. I als tigres el cinema no hi podia faltar.

El pare i la mare dels nois, Andreu Benito i Àngela Jové, treballen en el món del cinema. Ell té un toc clarament fellinià i és un apassionat de Rocco y sus hermanos de Visconti, una de les pel·lícules clau del neorrealisme italià. Ella està influenciada per Elia Kazan, director de La ley del silencio i Al Este del Edén entre d’altres i serà la que marcarà, en certa manera, la futura personalitat dels nois. El cine, doncs, forma part de la història famíliar dels tigres però el que realment els uneix és el futbol.

De fet, en els assajos gairebé sempre comencen jugant un  partit per agafar una mica el to. I a l’escenografia de Max Glaenzel hi podrem veure un enorme camp de futbol. El futbol, ens confessava l’Albert, és el que sempre l’hi ha faltat a la vida. Els nostres tigres beuen llet és una obra coral de 14 personatges i curiosament l’espectacle número 14 d’Espinosa. A més, serà la primera que representarà a la Sala Gran i, possiblement, la seva obra més madura i reflexiva. Això sí. L’Albert ho té clar. L’obra no durarà ni tres ni quatre hores sinó que tindrà una durada exacte d’ una hora i 26 minuts.

“És que com a espectador no aguanto més estona en el teatre” confessava. A més, segons Espinosa els espectacles que duren entre una hora i 25 minuts o una hora i 27 minuts funcionen millor. Ni més ni menys. Qui sap, potser té raó. Sigui com sigui i per sobre de les matemàtiques la clau de l’èxit d’Albert Espinosa és aquesta combinació perfecte entre emoció, tendresa i humanitat. Històries divertides i optimistes amb les que sovint ens fem un fart de plorar però conservem a la memòria.

Amb Els nostres tigres beuen llet l’Albert ha aconseguit crear la seva família teatral, amb grans actors del present i del futur, i a partir del proper 20 de desembre i fins el 3 de febrer tots en podrem formar part.

Navegants

Un noi i una noia es coneixen a Internet i decideixen quedar. Quan es troben descobreixen que tot allò que s’han dit és mentida. Ni ell va amb cadira de rodes ni ella és sordmuda. S’agraden i decideixen continuar amb el joc: Cada nit es trobaran en un hotel diferent amb un còctel diferent. Tònica i ginebra, llimona i tequila, whisky i soda. Només amb una condició: mai es diran la veritat. “Allò que la tecnologia ha unit que no ho separi l’home”.

És el que ens explica Navegants, escrita per Toni Cabré i dirigida per Marc Molina, que s’ha representat a Can Gassol de Mataró els dies 16, 17 i 18 de novembre dins del cicle “Fet a Mataró”. Una proposta de l’Institut Municipal d’Acció Cultural per promoure els creadors de la ciutat. A Navegants, doncs, són mataronins l’autor, el director, el productor i fins i tot l’escenògrafa. A més, el 40% de l’obra s’ha finançat gràcies a Verkami, una empresa de micromecenatge. Després dels tres dies de representació a la ciutat natal, Navegants farà gira per Catalunya i posteriorment farà temporada a Barcelona.

Cabré va escriure Navegants fa més de dotze anys quan encara no existia twitter ni facebook i per tant la Patrícia i en Robert ara es coneixen per Facebook, però al 1999 s’enviaven correus electrònics. L’obra, que va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre,  ens planteja una mirada crítica  a la relació de l’home amb la tecnologia. Internet ens facilita l’anonimat, una comunicació constant amb l’entorn i ens treu la por. Per una banda ens sentim més lliures d’expressar allò que sentim perquè ningú ens coneix però també ens permet mentir, fer mal i amagar-nos darrere una màscara.

Ara bé, per què Navegants, escrita al segle passat i sobre un tema tan actual i canviant com Intenet es manté vigent? Fàcil. Tots mentim. Som participants d’aquest constant ball de màscares que és la vida. La xarxa només ens ho fa més fàcil. Internet és el (millor) context escollit per Cabré per parlar-nos de la realitat i la ficció, una constant de l’obra de l’autor mataroní. La realitat, va apuntar Toni Cabré al col·loqui del passat diumenge, no és el que construïm sinó el que vivim.

Els espectadors pràcticament no sabem res de la veritable vida i identitat dels personatges. La Patrícia i en Robert es construeixen mentida rere mentida i a mesura que passa el temps més augmenta la nostra angoixa i més necessitat tenim de veritat. De la mateixa manera que mentir pot arribar a ser perillós a la vida real en la ficció ens dificulta la identificació. Els espectadors necessitem viure l’aventura amb el protagonista i a Navegants no ens és donat d’empatitzar amb la Patrícia fins als darrers minuts quan, finalment, diu la veritat. Això, però, té una part positiva i és que ens permet jutjar als personatges amb tranquil·litat. I és amb la crítica quan arriba la identificació. Tots naveguem pels carrers de la ciutat.

La fluïdesa de Navegants recau en les ràpides transicions entre veritat i mentida i sobretot en les convincents interpretacions de Roser de Castro i Andreu Sans. Tot està calculat fins a l’últim detall. Fins i tot el color blau que predomina a l’escenografia, és una clara referència a Facebook.

Marc Molina capta a la perfecció el ritme intens i trepidant de l’obra de Toni Cabré. I precisament, per facilitar l’empatia de l’espectador tot i les constants mentides dels protagonistes, Molina va optar per ampliar les úniques escenes on albirem espurnes de veritat: les sexuals. És en la intimitat on es treuen les màscares i els toca interpretar el personatge més difícil de tots. Sense Patrícies ni Roberts. Ho aconseguiran?

 Publicat a http://www.nuvol.com

Juicio a una zorra

 

Foto de Sergio Parra

El dramaturg madrileny Miguel del Arco i l’actriu Carmen Machi presenten Juicio a una zorra, un monòleg sobre Helena de Troia, una dona maltractada per la història que va arriscar-ho tot per amor i va ser condemnada a l’eternitat. Ahir es va estrenar i es podrà veure fins al 16 de desembre al Teatre Lliure de Gràcia.

 

Vestit vermell, perruca rossa, sensualitat extrema, copes i més copes de vi i un dolor extrem, tan extrem que durant setanta minuts el vivim i respirem com si fóssim ella. Castigada per Zeus a la lletjor i a viure eternament, Helena de Troia reviu al Teatre Lliure per explicar-nos la seva visió de la tragèdia. Juicio a una zorra, escrita i dirigida pel madrileny Miguel del Arco i interpretada per Carmen Machi, es podrà veure al Lliure de Gràcia fins el 16 de desembre.

Tots coneixem la història d’Helena, la mortal més bella i causant de la guerra de Troia. Helena,-o Hèlena segons la pronunciació grega-, filla de Zeus i esposa de Menelau, va ser raptada (o seduïda) pel jove Paris, príncep de Troia provocant, així, una cruel guerra de més de deu anys. Però, i si la història no va anar així? Realment, com es pregunta Machi a Juicio a una zorra, els grecs necessitaven una excusa per incendiar i matar un poble sencer o qualsevol excusa és bona per prendre una ciutat tan estratègica en el comerç com Troia? Potser Helena no és la més puta. Qui sap. Potser el seu “error”, la seva única decisió va ser enamorar-se de Paris. Potser és una víctima de la història. Descobrim-ho.

Amb una força que ens deixa clavats a la butaca, Carmen Machi es posa en la pell d’una Helena castigada pel transcurs de l’eternitat i que beu per oblidar. S’emborratxa per tornar-se insensible a tot aquell dolor que va viure i que ens ha d’explicar per sotmetre’s, per fi, a un judici més just. Als nou anys va ser segrestada i violada per Teseu, als 14 el seu pare la va obligar a casar-se i d’un dia per l’altre es va veure casada amb un total desconegut, Menelau, que ja rondava els cinquanta anys. Per Helena la bellesa no és més que un càstig. Aquí Miguel del Arco,-guanyador del Max de l’any passat-, busca fer justícia i ens demana que oblidem el tòpic de la dona interessada, cruel i infidel que ha passat a la història.

Un monòleg exigent i escrit a la mida de Carmen Machi i que en principi s’havia d’interpretar només durant quatre dies al Festival de Mèrida del 2011. L’enorme èxit, però, va fer que es representés a Madrid i que finalment ens arribi a Barcelona. L’esborrany de Juicio a una zorra va néixer de La violación de Lucrecia, també dirigida per Miguel del Arco i interpretada per la gran Nuria Espert, una peça on s’explica durants uns minuts la guerra de Troia.

L’escenografia de Juicio a una zorra és austera, freda, i està marcada pel color vermell de la desena d’ampolles de vi que Helena beu durant el judici. Tampoc cal res més. La força i la presència de Machi omplen l’escenari de vida i ens transporten a un passat intangible, entre el mite i la història, que esdevé real i proper. L’actriu, més coneguda pel seu paper a la sèrie Aída, aconsegueix que passem de la comoditat del riure al plor més sincer en només uns instants.

Un text d’una gran càrrega dramàtica que Del Arco suavitza amb ironies vigents en l’actualitat. Tot i així, i malgrat que la cançó final és més pròpia d’una pel·lícula de Disney que d’una tragèdia grega, Juicio a una zorra és un viatge dens i feixuc per les emocions d’una dona maltractada per la història.

Smiley

Senzillesa, honestedat i sinceritat. Dos punts, guionet i un parèntesi tancat. No cal res més. Smiley. Una comèdia romàntica situada a Barcelona amb dos personatges que tots coneixem o que fins i tot podríem ser nosaltres. Són gays però els seus conflictes són universals. És una comèdia romàntica però agradarà a tothom. Smiley et parla directament al cor, sí, però també al cervell.

Guillem Clua va escriure l’obra per participar al primer torneig de dramatúrgia del Temporada Alta,  celebrat l’any 2011, del qual va quedar finalista. Després la va allargar,- ara dura pràcticament una hora i mitja-, i finalment ens ha arribat a la Sala Flyhard on s’hi estarà fins el proper 17 de desembre. I després? Ja es veurà.

D’entrada Smiley impressiona per la seva senzillesa i frescor. És una petita gran joia que no aspira a ser més del que és. La típica història d’amor que ens han explicat un centenar de vegades. Això sí, versió homosexual i de Barcelona. L’Àlex i en Bruno viuen i senten el segle XXI. Tenen iPhone, facebook, twitter i altres xarxes socials del món gay. Aparentment l’Àlex és una cara bonica que va a dos gimnasos i en Bruno un arquitecte pedant. Només cal esperar uns minuts per entreveure que són molt més que un arquetipus i és gràcies a la profunditat dels seus protagonistes que Smiley és molt més que una comèdia romàntica.

La base del drama, de qualsevol ficció, sol ser l’empatia. Necessitem compartir i viure l’aventura del protagonista per no avorrir-nos als vint-i-cinc minuts. Ens és igual que sigui tant innocent com en Jack Lemmon a El Apartamento o un somiatruites com el de 500 días juntos. Els estimarem igual perquè són tant humans com nosaltres, perquè podríem ser nosaltres. I aquest és, senyores i senyors, l’èxit de Smiley. El Bruno i l’Àlex són el nostre mirall. Guillem Clua s’estima els personatges, els tracta amb delicadesa, els hi dedica temps, aconseguint, així, que durant poc més de vuitanta minuts tinguem els sentiments a flor de pell.

Quan entrem a la sala la música ja sona. Endinsar-se a la Flyhard sempre és una experiència total. Ara i durant poc més de quinze dies, som al Bar Bero i a poc a poc la música ens embolcalla i ens transporta al món de l’Àlex i en Bruno. Ara bé, a Smiley els espectadors formen part de l’escenografia. Quatre de nosaltres podem seure als tamborets del bar i, a més, l’Àlex i en Bruno tallen l’acció per dirigir-se directament a nosaltres. Com ja va demostrar Woody Allen a Annie Hall això, més que allunyar-nos de la història ens hi apropa encara més.

I si amb tot això encara no correu a reservar entrades, què més puc dir-vos? Que Ramon Pujol i Albert Triola broden com mai els seus personatges? És cert. Que riureu sense parar? També és veritat. Que us emocionareu i no pensareu en res més durant vuitanta minuts? Tota la raó. Però Smiley és molt més que això, molt més que paraules. Aneu-hi. A partir d’ara el Bero serà el nostre bar.

Crítica publicada a http://www.nuvol.com