Qui és Carlos Be?

Si fem un cop d’ull a la cartellera de l’escena off de Madrid ens adonarem que hi ha un nom que sona amb força. Un dramaturg que des de 2011 ha penjat una vegada i una altra el cartell d’entrades exhaurides a La Casa de la Portera, el centre neuràlgic del teatre alternatiu a la capital espanyola. És Carlos Be i va néixer fa trenta nou anys a Vilanova i la Geltrú. Ara, i fins el proper diumenge, el tenim a casa nostra presentant-nos Elepé, Peceras i Exhumación.

Carlos Be - Fotografía de Jan Písařík

Carlos Be – Fotografía de Jan Písařík

Quedem un dimarts a mitja tarda davant del Tantarantana. Arriba, dos petons, què tal tot, fa molt que esperes i un avís “necessito un cafè o una mica d’aigua”. Optem per la segona opció i entrem a la sala del teatre. Hi ha gent, entrevistats, que no passen de la pregunta i la resposta. Amb altres, en canvi, el qüestionari es converteix en conversa i t’oblides de la llibreta, del bolígraf i fins i tot del mòbil. El Carlos és d’aquesta segona categoria. Tímid, afable, proper. Assegura que un cop s’encén el botó de gravació s’embarbussa parlant, però de fet continua expressant-se igual de bé, a poc a poc, i sempre buscant les paraules justes. Pensa i després parla. Comencem endinsant-nos en els motius pels quals se’n va anar de Catalunya. “Jo l’únic que he fet és seguir els textos” em confessa. I és que fa pocs anys el Carlos va veure com, de sobte, des Madrid, Panamà o Caracas el cridaven per muntar les seves obres.

Inevitablement el comparo amb el cas de l’Esteve Soler. Un altre autor excepcional que, paradoxalment, és més valorat arreu d’Europa que a Barcelona. Per què? “Crec que el talent no té fronteres i això es demostra en llocs on realment es valora la qualitat artística”, apunta el Carlos. I va més enllà: “El de l’Esteve és el nou teatre, que arriba i transmet als espectadors, que saben del que estàs parlant. És un teatre que juga a favor del públic i això travessa fronteres”. Li pregunto per què hem d’agafar un avió per anar-lo a veure i em respon de manera clara i contundent: “Aquí tenim altres interessos”.

Té raó potser? De moment la realitat és que Contra l’amor va passar sense pena ni glòria i que el Carlos Be ha trobat el suport i l’acceptació a Madrid. Sobretot a partir del 2011, on ell i la seva companyia The Zombie Company, nascuda aquí fa tretze anys, van començar a fer-se amb l’escena alternativa. Exhumación, Peceras, -que va suposar una autèntica bomba i l’entrada a La casa de la portera-, i finalment Elepé. Aquests tres muntatges han anat passant de sala en sala entre una gran acollida del públic. “És el que ens feia continuar” m’explica, tot i les precàries condicions amb què es veuen obligats a  treballar a la Zombie. Dues pistes: són una companyia independent, petita, i mai han rebut cap subvenció.

Et planteges passar al teatre comercial? “Sí, sempre que això no impliqui una pèrdua de llibertat o un sacrifici a nivell artístic”. I em posa d’exemple a seguir la Kamikaze Producciones. La companyia dirigida per Miguel del Arco i Aitor Tejada, responsables d’èxits com La función por hacer i Juicio a una zorra, omple sales grans sense trair el seu segell ni la qualitat artística. Ara per ara un dels secrets de l’èxit de Carlos Be, més enllà del seu innegable talent, és que a poc a poc s’ha anat guanyant i creant un públic. De fet, gràcies a la cultura de “las cañas y el tapeo” típica madrilenya, manté un contacte força proper amb els espectadors. Després d’una funció se’n van al Trévol, el bar del cantó de La casa de la Portera, a parlar i discutir sobre l’obra. “Amb Peceras sempre tancàvem el bar”. L’obra parla del poder i ens situa en un futur proper, potser massa, on la violència de gènere està amparada per la llei. “És el següent pas”, diu Be, citant d’exemple que el ministeri de sanitat es planteja deixar fora de les estadistístiques sobre violència masclista els casos on la dona no hagi passat vint-i-quatre hores hospitalitzada. Un text molt actual, escrit fa sis anys, que ens obliga a reflexionar fins a on pot arribar la llei a explotar legalment una persona.

El muntatge comença amb els actors infiltrats entre el públic, que està assegut en rotllana, i segueix parlant i bevent vi com si res. A poc a poc comencen a parlar, bromegen fins i tot ballen la mítica Gloria d’Humberto Tozzi. Els espectadors s’ho passen bé, somriuen; s’han relaxat. Fos de llums i un avís de megafonia: “Fin de la fase 1. Confianza”. I entrem a la peixera. Entenem que són dos amics i que un d’ells, interpretat per Fran Arráez, ha contractat a una “víctima professional” pel comiat de solter de l’altre. La peguen, violen, li donen coces i fins i tot tanquen els llums perquè qui vulgui s’hi sumi. No necessiten cap tipus de raó, és legal. I a més, tenen total impunitat. Li pregunto al Carlos si alguna vegada algú del públic s’hi va afegir i m’explica que sí. Un dia al País Basc un home que anava ebri va propinar dues puntades de peu a Iván Ugalde, que va caure al terra immòbil sense saber com reaccionar. “Va ser una funció terrible pel públic” afegeix. Un altre va sortir a vomitar perquè no podia aguantar més, sis dones van marxar…les reaccions de Peceras han estat molt diverses. Des de nois que han confessat que han descobert el seu monstre interior, dones a les que no els importaria estar en aquesta situació o repetidors que tornen a l’espectacle únicament per veure la cara, les reaccions dels espectadors.

I després de tanta tragèdia va arribar Elepé, una comèdia musical en homenatge a la movida madrilenya i un canvi de 180 graus en la seva carrera. Ho necessitaves després de tanta tragèdia? “Sí, i també m’ho vaig proposar com a repte”. Carlos Be fuig dels esquemes, de la comoditat que sovint provoca que un autor s’encaselli, busca créixer, trencar esquemes. Pregunta: Quin creus que és l’objectiu del teu teatre? Respon ràpid, sense pensar, com si tingués activat el mode automàtic: “Transmetre alguna cosa al públic. Mai pots oblidar-lo, si fas teatre és per donar i rebre, plantejar preguntes”. I com vols que surti l’espectador? Encara més ràpid: tocat, que s’emporti alguna cosa a casa. Totes les obres de Carlos Be, tot i ser força diferents entre elles, comparteixen un punt de denúncia i crítica, uns elements que des de fa uns anys comencem a veure amb més força en el nostre teatre. Be, però, creu que sempre ha estat així si bé ara el públic busca més plantejaments. “Això és el que està passant a Madrid, afegeix, “la gent està fastiguejada, i necessiten trobar un lloc de preguntes, per això l’escena off està bullint”.

Miro el rellotge i me n’adono que fa més d’una hora que parlem. Encara ens queden molts temes per tocar: el paper de Twitter i els tuiteatreros (l’equivalent madrileny del postfunció), el musical Goodbye Barcelona o Exhumación, un espectacle sobre el cas real que va inspirar Shakespeare a escriure Hamlet, però el temps s’acaba i els del Tantarantana necessiten la sala. Sortim del teatre i abans d’acomiadar-nos li pregunto si té nous projectes. Resposta afirmativa i alhora decebedora: per veure’ls hem d’anar cap a Madrid. I ara sí, dos petons i cadascú emprèn el seu camí. Agafo la t-10, la passo per la màquina i trobo un seient lliure. Les portes es tanquen i no puc evitar preguntar-me què hem fet malament i per què Catalunya ha deixat escapar a un creador tan interessant com Carlos Be. L’autobús ja està en marxa i jo encara no tinc respostes.

Contra l’amor

Contra l'amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor ens incomoda i ens omple de preguntes, ens atrapa i emociona. Un muntatge intel·ligent, “gamberro” i punyent. Un teatre necessari i ple de veritats que se’ns claven com ganivets. Contra l’amor tanca la trilogia que Esteve Soler va començar fa sis anys amb Contra el progrés i Contra la democràcia i que ja s’ha traduït a nou idiomes. Estarà a La Seca Espai Brossa fins el 12 de maig.  A més, la trilogia sencera es podrà veure íntegrament els diumenges 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

Amb els Contra Soler pretén fer una crítica, -un retrat sincer, de fet-,de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. A Contra la democràcia (Festival Grec, Sala Beckett, 2011) utilitzava el Grand Guignol per reflexionar sobre l’absència de representació política. Aquí també ens presenta una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler, com Bertolt Brecht en el seu moment, abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l’amor en un producte? Estimem, som egoistes, o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l’amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.

Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb la que brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.

La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia low cost. Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música, -tot un recopilatori de cançons d’amor-, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I, si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.

Aquesta temporada Esteve Soler té 18 produccions en cartell arreu d’Europa. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor ja s’han traduït a més de nou idiomes. Un èxit que, òbviament, demostra la projecció internacional de la dramatúrgia catalana. Però també ens deixa en evidència. Perquè mentre triomfa pel vell continent aquí el teníem,-i escric això amb l’esperança que canvïi-, gairebé oblidat.

Publicat a http://www.nuvol.com