Un aire de família

Un aire de família. Foto David Ruano

Un aire de família. Foto David Ruano

La família és un tema recurrent en la ficció, potser perquè tots en tenim una i per tant ens és fàcil empatitzar-hi. Un aire de família se n’aprofita i ho converteix en la seva millor,i gairebé única, carta. Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri signen una comèdia coral, amb pocs gags, petites trames allargassades i un senzill fil argumental. I tot i així aconsegueixen que reconeixem els seus personatges i la dinàmica familiar. Qui no té un tiet arrogant? Que potser hi ha alguna família sense un bufó o una bala perduda? Són tòpics però segueixen vigents encara que passin els anys i les generacions.

L’obra, doncs, parla d’una família qualsevol plena de rols preestablerts dels que és impossible alliberar-se. Una família que, com moltes altres, es reuneix un cop a la setmana encara que no tinguin res a dir-se. Aquest és el punt fort i alhora feble de l’espectacle. La reunió familiar s’assembla força a les nostres i reconeixem els personatges i fins i tot hi haurà qui s’hi identificarà, però què sabem més enllà de l’adjectiu que els defineix? Gairebé res. Els hi falta objectius, recorregut dramàtic. Només el que interpreta Francesc Orella aconsegueix superar el tòpic i escapar una mica de la buidor. Ell és l’autèntic protagonista, la víctima del drama, i davant de tants personatges inactius no podem evitar fixar-nos-hi. A més de gaudir de la seva vis còmica i fins ara poc explotada de l’actor.

El principal problema de l’espectacle, però, és la falta de conflictes i acció. El que ens presenta a Un aire de família són un seguit d’anècdotes allargassades típiques d’un serial televisiu de diumenge per la tarda. Un retrat encertat de la dinàmica familiar, tot i que un pèl tou, que es sosté gràcies a una identificació inicial i a un brillant repartiment. Tenint en compte que tant Jaoui, Bacri i el propi director de l’espectacle,- Pau Durà-, són actors abans que directors no és absurd pensar que estem davant d’un text al servei de l’intèrpret. És més, dóna la sensació que l’actuació de tots ells, principalment de Cristina Genenat, Maife Gil i el ja esmentat Orella, supera la dimensió dramàtica del personatge que interpreten.

Tot i els inconvenients exposats i que ni tan sols és una comèdia que encadena un gag rere un altre, el cert és que Un aire de família funciona força bé com a entreteniment lleuger. Haurà de competir amb El crèdit de Jordi Galceran i Sergi Belbel, però té tots els punts per ser una de les comèdies de la temporada. Com a mínim fins que tornin Els Feréstecs. I de ben segur que satisfarà la necessitat gairebé compulsiva de riure que semblen tenir alguns espectadors quan van al teatre.

La força moral del teatre

El teatre pot ser un estímul emocional eficaç? Quin poder té la ficció? Aquestes i més preguntes són les que va intentar respondre la catedràtica d’ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, Victòria Camps, a la conferència “La força moral del teatre” que va tenir lloc aquest dilluns al Teatre Romea.

La paraula ‘moral’ aquí té dos significats. Per una banda es pot entendre com els costums, actes i els pensaments humans respecta la seva bonesa o malesa. I per l’altra, i és l’accepció que més necessitem avui en dia, com l’ànim. La cultura, precisament,  pot ajudar-nos a tenir moral, motivar-nos, i segons assegura Victòria Camps és més efectiva que la teoria i la mateixa filosofia. Un exemple: El famós discurs ‘I have a dream’ que va pronunciar Martin Luther King va fer més per instaurar els drets civils que qualsevol explicació teòrica que volgués justificar per què ens hem de considerar iguals els uns als altres.

La catedràtica va començar el seu discurs constatant que potser no és casual que l’ètica i la tragèdia,-l’art dramàtic-, naixessin al mateix temps: segle V aC. El missatge de les obres d’Èsquil, Sòfocles o Eurípides era semblant al que proclamaven els seus polítics contemporanis, però el que canviava era la manera de transmetre’l. Aquestes tragèdies suscitaven unes emocions als espectadors que tenien com a efecte la mimesi (imitació) i la catarsi. És per això que Camps assegura que l’art és una altra manera, i molt efectiva, de donar moral a les persones en els dos sentits de la paraula. Els ensenya on està el bé i el mal però també els anima. Tant és així que alguns filòsofs han declarat que la novel·la, el teatre i el cinema han substituït el sermó com a instrument de canvi social.

Tot i així, són molts els filòsofs i teòrics que han intentat desprestigiar la ficció. Un d’ells és Plató. A La República, per exemple, fa fora els poetes de la ciutat ideal perquè “enganyen, s’inventen personatges, històries i mites, i ensenyen a les persones a imitar el mal (que és més atractiu que el bé)”. Tampoc la religió veia amb bons ulls la ficció. I si ho feia l’utilitzava a favor de les seves creences, com va fer el  cristianisme. A principis de segle XX va aparèixer una crítica revolucionària de l’art que assegurava que la ficció aliena els éssers humans dels conflictes. Albert Camus responia a aquestes acusacions amb una anècdota que recull a L’homme révolté: Un dia Balzac estava en una tertúlia amb amics, parlant de política i altres coses importants quan de sobte els diu “Bé, deixem això i parlem de coses serioses”. I és que la seriositat en la ficció té una capacitat de suggerir i colpir molt més gran que el discurs més teòric. I el teatre ha d’aprofitar aquest impacte emotiu que el coneixement racional no té. Parafrasejant Nietszche “en lloc del jutge i el repressor el que necessitem és el creador”.

Ara bé, això vol dir que el teatre ha de tenir una funció educativa? Victòria Camps no ho té tan clar. D’entrada apunta, molt assenyadament, que cada cop fa més por parlar d’educació i ens recorda que diferenciem cultura d’educació tot i que haurien d’anar juntes, ja que la cultura és pedagogia.

És evident que el teatre ajuda a construir una certa sensibilitat moral ètica però la seva funció no és aquesta. Els lectors i espectadors, per exemple, no descobreixen què és la hipocresia amb El tartuf sinó que, per detectar-la, han de saber què és. És a dir, cal un coneixement previ del que es transmet a través de l’educació. Això sí, l’obra de Molière explica millor que qualsevol altra cosa què és ser hipòcrita. En definitiva: reforça el coneixement moral. Les arts escèniques, doncs, actuen en certa manera com a servei públic, ja que alimenten la dimensió espiritual de l’home. No sucumbeixen a la tirania del mercat i la immediatesa sinó que el teatre és capaç de superar aquesta dictadura del consum i el temps frenètic. És un tipus d’art, com llegir una novel·la, que requereix silenci i un ritme més lent.

Però què fem amb l’elefant que hi ha enmig de l’escenari? Què fem amb la crisi del teatre? De què serveix aquest debat, reflexiona Victòria Camps, si la cultura en general està en crisi? A Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, Jordi Llovet ja denunciava que cada cop hi ha menys cultura humanística, una cultura que adorna la persona, sí, però que no serveix de gairebé res. I la crisi del teatre, segons Camps, és una expressió més de la crisi econòmica i de les humanitats.

Solucions? La catedràtica creu que cal canviar el sistema des de dins i fomentar l’esperit crític. Això sí, no oblida que cal més protecció i actualment s’estan retallant els aspectes de la realitat que són més vulnerables. De fet, conclou, “si no hi ha protecció de la cultura és perquè no creuen en el seu valor”. O potser sí, potser saben el poder que té però necessiten ovelles i no ciutadans. Però aquest ja és un altre debat…

El diccionario

 

Vicky Peña a El Diccionario. Foto Ros Ribas

Vicky Peña a El Diccionario. Foto Ros Ribas

El Diccionario és un més que merescut homenatge a una gran dona, María Moliner, una obra plena de valors i una necessària reivindincació de la cultura. Però, per sobre de tot, és una excusa per gaudir de la meravellosa interpretació de Vicky Peña, que junt amb Helio Pedregal i Lander Iglesias, aconsegueix fer-nos riure i emocionar malgrat una posada en escena marcada per alguns alts i baixos.

Després d’haver de prorrogar al Teatro de la Abadía de Madrid, El diccionario, escrita per un dramaturg novell, Manuel Calzada Pérez, i dirigida per José Carlos Plaza, arriba al Teatre Romea de Barcelona on s’hi estarà fins el 10 de febrer. L’obra és un minuciós retrat de la bibliotecària María Moliner a través de diversos instants de la seva vida. L’elaboració d’un diccionari, la vida familiar i la lluita contra l’arterioesclerosis cerebral que va patir. Una bretolada del destí, deia Calzada. La dona que en la soledat de casa seva va  elaborar el diccionari més útil, complert i acurat de la llengua castellana, condemnada a perdre, a poc a poc, totes les paraules.

És, precisament la força i la complexitat de María Moliner el que juga, en certa manera, una mala passada al muntatge. A través d’una estructura no lineal, plena de flashbacks i centrada sobretot en la relació entre metge i pacient, assistim a la vida, deteriorament i obra d’aquesta dona excepcional. Bibliotecària, lexicògrafa, republicana represaliada per Franco, mare que perd un fill, muller d’un catedràtic de física que s’acaba quedant cec… José Carlos Plaza opta per explicar-nos-ho tot, de manera que alguns detalls queden relegats a anècdotes, pinzellades que resten força a un muntatge que ens podria haver tocat l’ànima. Tot i així, l’estructura no lineal, cada cop més plena de records desordenats, ens ajuda a endinsar-nos en aquesta ment que es va deteriorant.

A més, estem davant d’una obra amb forces escenes informatives, és a dir, amb molt més diàleg que acció i que poden arribar a saturar l’espectador. A més, sovint van acompanyades d’unes veus en off que ens remeten al passat, i que personalment trenquen la màgia del silenci. Si bé en alguns moments ajuden a potenciar l’escena, com és el cas de l’arribada de les tropes franquistes a València, d’altres només ens evidencien l’acció i per tant resten força i emoció.

L’escenografia, més decorativa que funcional, està marcada per dues taules. A l’esquerra la taula de la consulta del neuròleg i a la dreta la del despatx de Moliner on escriu el diccionari i a on veurem representades les escenes explicades a la consulta. L’obra comença i acaba al centre de l’escenari amb la lectura dels dos discursos de María Moliner. El de presentació de la titànica obra i el que mai va arribar a pronunciar davant la Real Acadèmia Espanyola.

El diccionario és un constant diàleg que s’aguanta sobretot gràcies a un excel·lent repartiment. I aquesta és, precisament la força i màgia de l’obra. Vicky Peña ens emociona amb un retrat de María Moliner ple de matisos, a través del silenci, de la respiració, d’una veu perfectament modulada, del fràgil moviment del seu cos, de la mirada incisiva… Destaquen també les interpretacions d’Helio Pedregal i Lander Iglesias, que es mantenen constantment a l’altura de la seva companya d’escena.

La força d’aquests tres actors aconsegueix que oblidem els alts i baixos en la dramatúrgia i ens centrem en qui realment importa: María Moliner, una intel·lectual republicana, defensora del llenguatge i la cultura, la bibliotecària que va escriure el (possiblement) millor diccionari en llengua castellana mentre cosia mitjons, la dona que malgrat el context nacional i personal, va triar ser lliure.

Publicat a http://www.nuvol.com