Los hijos se han dormido

Los hijos se han dormido | Foto de Jean-Pierre Ledos

 

A Los hijos se han dormido Daniel Veronese aconsegueix condensar l’essència de La Gavina en noranta minuts. Allunyada de la seva Rússia rural, pràcticament nua, i a diferència del mestre rus, que suggeria i parlava en silencis, l’argentí posa totes les cartes damunt de la taula. Tot i així sabem que és l’obra de Txèkhov. Ara bé, ho sabem però no ens ho acaba de transmetre. A ‘Los hijos se han dormido’ hi trobem a faltar la intensitat i el temps accelerat que caracteritza els muntatges de Veronese; que t’afligia per dins i et punyia el cor. I a pesar que aquí el conflicte deixa de ser subtext i es fa present, els crits dels personatges s’esvaeixen a poc a poc i només arriben a fregar-nos els sentiments.

Un dels principals causants de la manca d’intensitat és l’espai; la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. A pesar que l’acció sempre té lloc a la saleta d’una mansió no tenim sensació d’intimitat, ni ens aclapara. Desapareix aquella sensació de vouyeur i l’escenografia és freda, fins i tot bruta, i tot es perd en la immensitat de la sala. Segurament en un espai més petit, més claustrofòbic, el text ens arribaria i viuríem de veritat les (des)aventures de Maixa, Irina, Nina i companyia.

Per altra banda, l’absència de música no es faria tan evident si aquesta habitació buida i immensa no es convertís, involuntàriament, en un personatge més. I en aquesta buidor, el repartiment, tot i que força afinat, s’acaba diluint. Veronese és com un globus a punt d’explotar i, per tant, hi haurà més conflicte, ritme i interès si l’acció succeeix dins d’un ascensor que enmig d’un camp de futbol.

Tot i així, Susi Sánchez destaca en el paper de la “vella glòria” Irina Nikolaievna, capaç de passar de la llàgrima a la rialla superficial amb la més absoluta delicadesa. Al seu costat, Ginés García Millán proporciona al personatge de Trigorin una gran presència i vulnerabilitat.  En la seva simplificació de l’obra de Txèkhov, Veronese dóna força  al debat sobre la concepció de l’escriptura, les comparacions amb el Hamlet de Shakespeare i la frustració. Aquí tots estan frustrats, estimen a qui no haurien d’estimar, i són ben conscients de la seva desgràcia.

Malgrat que no hi ha lloc pels silencis i en tot moment s’evidencia i es parla d’aquesta frustració que domina l’ambient, cap d’ells és capaç de canviar-ho. I, en alguns moments, la manca de força converteix els personatges en éssers inanimats i diluïts. S’escridassen, però es van apagant a mesura que avança la trama. El repartiment, ple de cares televisives,  funciona bastant bé en grup. Tot i així, i aquesta és una sensació totalment personal, en alguns moments sembla que estiguem davant del televisor, davant d’un teatre televisiu. Una opció que no és precisament dolenta però que, i repeteixo que és una sensació totalment personal, desaprofita els avantatges catàrtics de la proximitat entre actor i espectador.

Estem, doncs, davant d’un bon muntatge, una gran adaptació d’una obra tan perfecta i difícil com La Gavina d’Anton Txèkhov. Un espectacle que, més enllà dels intèrprets argentins, funcionava millor a una sala tan petita com La Planeta de Girona. Els elements hi són, només els cal una petita empenta, ser conscients que són un globus que perd aire.

Publicada a http://www.nuvol.com

Silencis que parlen

Us demano perdó. Prego que em perdoneu perquè no podré ser objectiva. Les tres germanes m’ha atrapat i fascinat. Només fa dues hores que s’ha acabat però sé, amb total claredat, que hi haurà un abans i un després d’aquesta adaptació de l’obra de Txèkhov a càrrec de Declan Donnellan.

Les tres germanes és possiblement un dels drames més aconseguits d’Anton P. Txèkhov. Ens explica la història d’Olga, Maixa i Irina, tres germanes que viuen en un un entorn que canvia i ja no comprenen mentre busquen un constant sentit a la vida. Fa onze anys que viuen a una ciutat de província i anhelen tornar a Moscou. Són infelices però també incapaces de moure ni un sol dit per canviar-ho. En el pròleg de la traducció al català a càrrec de Narcís Comadira, Diana González Martín defensa una intencionalitat humorística, una mescla de farsa i ironia tràgica, en Les tres germanes. Segons González Martín aquest humor rau en el contrast entre epicitat i emoció.

L’adaptació de Donnellan capta a la perfecció aquesta ironia. Gràcies a la fantàstica interpretació dels actors russos ahir els espectadors del Teatre Municipal de Girona vam riure, i molt, tot i la tragèdia que (decideixen) viure les protagonistes de l’obra. Moltes adaptacions de Les tres germanes, i d’altres obres de Txèkhov, s’han caracteritzat per l’estaticisme. Això, sumat a la voluntat  per part de l’autor de no identificació amb els personatges, provocava gairebé segur “l’avorriment” del públic.

En canvi, la posada en escena de l’adaptació de Declan Donnellan és totalment dinàmica. Els actors van amunt i avall per l’escenari i es defineixen a través d’aquests moviments. Sense entendre ni una paraula de rus enteníem a la perfecció què sentien els personatges. La gestualitat, les expressions i el to de veu sumat a l’absurditat d’algunes situacions ens provocava el riure, tot i el drama que viuen les protagonistes.

A Les tres germanes l’espectador és cridat a exercir de jutge i a criticar la falta de voluntat dels personatges en la seva pròpia vida. Verxinin no para de filosofar que “d’aquí 200 o 300 anys començarà una nova vida feliç”, però no és capaç de fer res per ser-ho amb Maixa. I les tres germanes anhlen tornar a Moscú, però no mouen ni un dit per aconseguir-ho. Amb uns personatges tan inactius l’espectador ho té difícil per identificar-s’hi i empatitzar, uns elements que sovint considerem indispensables en el drama.

A l’adaptació de Donnellan, com en l’obra de Txèkhov, són els silencis els que ens parlen. Ens identifiquem amb alguns dels personatges a través del silenci i la contenció. Sentim i palpem la impotència que senten. I gràcies a la brutal interpretació dels actors assistim a l’evolució de Les Tres Germanes. Irina perd tota innocència i lirisme, Olga substitueix la sensibilitat per una certa brusquedat, i Maixa s’abandona a la tendresa. Un retrat meticulós de la seva època i, sobretot, de les persones. La naturalitat, austeritat i intimitat de l’escenografia, amb una maqueta de la casa semblant a una casa de nines, ens crea una certa sensació de voyeur. La incomoditat de qui, pel forat de la porta, observa un fragment de la vida d’unes persones. La vida de Maixa, Olga i Irina continuarà precipitant-se inexorable cap al no-res, però ja l’hem desat per sempre més en la nostra retina.

Publicat a http://www.nuvol.com