La vida es sueño

La vida es sueño. Foto Ceferino López

La vida es sueño d’Helena Pimenta t’entra pels ulls però no arriba al cor. És un gran muntatge ple d’alts i baixos on destaca una imponent i extraordinària Blanca Portillo. Després de triomfar a Espanya aquesta adaptació del clàssic de Calderón de la Barca a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Clásico arriba al Teatre Lliure de Montjuïc on s’hi estarà fins el proper diumenge 17 de març.

El primer que destaca de La vida es sueño és l’imponent escenografia. En un mateix espai, que és com una mena de caixa buida d’una tonalitat entre gris i blanc marfil, s’hi recrea el palau del rei Basilio i la torre on està tancat Segismundo. És sobretot gràcies a la magnífica il·luminació de Juan Gómez Cornejo que el palau i la masmorra cobren vida. Gómez Cornejo ens regala,-perquè sí, és un autèntic regal que et deixa sense paraules-, una il·luminació pictòrica amb reminiscències expressionistes que fan de La vida es sueño una delícia pels ulls.

A la dreta de l’escenari, a prop del pati de butaques, hi trobem els músics, un quartet compost per guitarra barroca, viola de gamba, flauta de bec i percussió. I aquí topem amb un problema. Per una banda, la música dota de més profunditat forces escenes però l’acústica del Teatre Lliure (potser a causa de l’escenografia) hi juga una mala passada. No només hi ha moments on la música emmascara totalment la veu dels intèrprets sinó que si pugem unes poques files, no masses, es fa cada cop més difícil entendre què diuen. Tant, que si a algú del públic li agafa un atac de tos, -i ja sabem que cada dia és més freqüent-, ens perdem algunes rèpliques.

I si hi sumem que el vers, i el castellà antic, és un pèl difícil de seguir, la tos i les tertúlies enmig de la funció augmenten. Normalment m’agrada, i molt, veure un espectacle en vers i sovint passats uns minuts ja l’he assimilat totalment. Em va passar, per exemple, amb el Cyrano d’Oriol Broggi que ara podem tornar a veure a La Biblioteca de Catalunya, o amb La Bête on el vers fluïa amb una naturalitat absoluta. Aquí però, i malgrat que es tracta d’un repartiment de primera categoria, sembla que no s’hi acaben de sentir còmodes. Potser, i aquí és on hi trobem el principal problema d’aquesta adaptació de La vida es sueño, a causa de la trepidant intensitat en la majoria d’interpretacions. Resulta paradoxal, ja que per una banda Pimenta opta, com hem dit, per la delicadesa visual i aquí en canvi la direcció es torna més barroera. Des del principi els actors s’encenen tan ràpid com una metxa. Sense matisos. I això no només és esgotador pels propis intèrprets, també ho és pels espectadors. Són massa altius, ho subratllen tot, hi ha massa tensió. Exceptuant, i ara en parlarem, Blanca Portillo.

No hi ha paraules per descriure el Segismundo de Blanca Portillo. Si el muntatge d’Helena Pimenta no ens aconsegueix tocar el cor, Portillo ens el pren tantes vegades com vol. És absolutament increïble la riquesa de matisos i registres, la dicció precisa i perfecta. Blanca Portillo supera qualsevol expectativa. I se’n parlarà. I la recordarem. I podrem dir “Jo hi era. Jo he vist el Segismundo de la Portillo”