“Ser contemporani és una condemna” reflexionava ahir el director de l’Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, a la inauguració de les jornades internacionals “El teatre pren la paraula”. “D’aquí uns anys”, deia Villatoro, “els nostres néts ens preguntaran de què parlàvem (els creadors) durant la crisi i haurem de saber què dir”. És el que pretenen aquestes jornades: ajudar-nos a prendre consciència i a parlar sobre el present perquè el teatre no deixi de ser un mirall de la societat. El primer d’aquests diàlegs, que s’estendran fins el proper 26 de juliol, el van mantenir ahir dimecres l’analista política Susan George i l’actual director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, i va girar al voltant del relat teatral i la crisi cultural. Poc més d’una hora i mitja per intentar esbrinar com hauria de ser el teatre actualment, a què es deu la sangnia d’espectadors o què hauria d’oferir al públic. Ara és el teatre qui té la paraula.
És indubtable que teatre i política estan, més que mai, íntimament relacionats. No només comença a ser freqüent veure espectacles compromesos amb el moment actual, com Barcelona, Stockmann, El Rei borni o L’onada sinó que, com apuntava Xavier Graset, l’actualitat política ha arribat a usurpar el rol de la simulació al teatre. Qui pot millorar la trama Snowden?
Així doncs, què i com hauria de ser el teatre actualment? Més polític? Ha d’intentar reflectir aquesta evident falta de solidaritat entre els que manen i els que pateixen? Albertí sembla que ho té clar: “Tot és teatre polític. És impossible no trobar en un escenari una articulació de pensament ideològic.” El boom de les descarregues il·legals de pel·lícules ha provocat, entre d’altres coses, un consum més individual del cinema. De manera que, el teatre és dels pocs ritus civils que ens queden com a comunitat. “I sense aquest punt de debat ideològic”, creu Xavier Albertí, “acabaria sent un art de museu”. Estem, com diu Villatoro, condemnats a ser contemporanis.
Un dels principals problemes, apuntava Susan George, és que des de les altes esferes capitalistes no s’acaba d’entendre (o no es vol entendre) la cultura. “En un supermercat podem triar entre un munt de iogurts, potser més de cinquanta tipus, però què passaria si només tinguéssim 50 llibres per llegir o 50 obres de teatre?” apuntava la directora del Transnational Institute. “La base de la cultura és la diversitat, no és com fer Iphones o cafès”. En aquest sentit, George ho teniar clar: “No hi hauria d’haver negociacions sobre la cultura”.
I quan la realitat és com l’actual, què ha de fer el teatre? És possible, com preguntava Graset, que ens ajudi a enfrontar-nos al nostre dia a dia? Xavier Albertí es mostrava convençut: “Les arts escèniques poden suavitzar i actuar sobre les ferides, ajudar-nos a sentir-nos menys sols i agredits”. Per la seva banda, George admetia que el teatre, com a art efímer i col·lectiu, pot fer-nos més solidaris amb els que ens envolten. “Tots venim d’una tradició comuna i aquesta és la nostra identitat, encara que siguem diferents”.
El teatre, doncs, pot ser una eina cauteritzadora i ajudar-nos a cicatritzar ferides i a ser solidaris. És de lògica pensar que, com diu Xavier Graset “en els moments de crisi els teatres haurien d’estar plens”. I en canvi no només no ho estan sinó que, en general, l’ocupació del 2013 no arriba amb prou feines al 50%. “És el que hem de respondre i que intentaré fer des del Teatre Nacional” responia Albertí.
Potser la pregunta no és tant per què els teatres estan buits (que també) sinó si el teatre ens ha d’ajudar a fugir, a evadir-nos, o a enfrontar-nos a la realitat?
Aquí tant Albertí com George hi estan d’acord: totes dues coses. “No hem de ser sempre tant seriosos”, creu George “tots necessitem riure perquè és una cosa que fem junts”. I remata: “Estaria bé seure davant del banc central europeu i riure. Seria força eficaç”.
La mala escritura 