Lluís Marco i Rosa Renom a ‘Bela Bartók: exili a Nova York’
L’ any 1940 el compositor Béla Bartók, acompanyat de la seva esposa Ditta, es va veure obligat a abandonar la seva Hongria natal i exiliar-se a Nova York, fugint del règim nazi. Hi va viure cinc anys, -fins a la seva mort-, però mai s’hi va trobar del tot bé. Odiava els Estats Units i només anhelava tornar a la seva terra. És el punt de partida de ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ que es va estrenar dijous a l’Espai Lliure dins el marc del Festival Grec. Un interessant viatge que farà les delícies dels aficionats a la música clàssica.
A mig camí entre el concert i la lectura dramatitzada Àlex Mañas fa un recorregut per la vida de Bartók com a exiliat a Nova York a través d’unes cartes dirigides als fills. L’escenari és sobri i auster: només quatre faristols i quatre cadires, una pantalla, dos violinistes (Oriol Algueró i Sergi Alpiste) i dos actors: Rosa Renom i Lluís Marco. Renom és la narradora omniscient: llegeix les cartes que escriu als fills, Béla i Peter, on parla de la malaltia del pare, de l’exili,-moral i geogràfic-, i de la incomprensió envers la seva obra. I entre carta i carta els dos violinistes interpreten 44 duos per a dos violins.
Tot i que la proposta peca d’un excés d’estaticisme, a poc a poc aconsegueix embolcallar-nos i ens oblidem una mica del rellotge. Per una banda Lluís Marco, a través de les pauses i la modulació de la veu, ens atrapa i a mesura que passen els minuts comencem a veure l’ombra d’aquest compositor exiliat a contracor que ja no pot escriure i lluita contra la leucèmia. Marco, a més, és l’unic que intenta trencar amb l’estaticisme: S’apropa al públic o consola a Ditta amb un inesperat petó ple de tendresa. És en aquests moments on intuïm el que ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ podria haver estat, -i com ens podria colpir-, si s’hagués optat per més teatralitat i menys lectura.
I per altra banda, la música. Els violins d’Oriol Algueró i Sergi Alpiste són els autèntics protagonistes del muntatge. De fet, en alguns instants el so del violí emmascara la veu de Rosa Renom que lluita per fer-se sentir. Bartók deia que buscava conèixer-se a si mateix a través de la música i Àlex Mañas opta,- molt intel·ligentment-, pel mateix mètode. Potser per això sobta l’ús constant de projeccions en blanc i negre ja que només il·lustren allò que la veu i la música estan explicant. Si bé és cert que els audiovisuals poden ajudar a segons qui a mantenir l’interès, personalment crec que el millor consell per gaudir de ‘Béla Bartók: exili a Nova York’ és deixar-se endur pels violins. Tancar els ulls, escoltar i sentir.
La mala escritura 