La força moral del teatre

El teatre pot ser un estímul emocional eficaç? Quin poder té la ficció? Aquestes i més preguntes són les que va intentar respondre la catedràtica d’ètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, Victòria Camps, a la conferència “La força moral del teatre” que va tenir lloc aquest dilluns al Teatre Romea.

La paraula ‘moral’ aquí té dos significats. Per una banda es pot entendre com els costums, actes i els pensaments humans respecta la seva bonesa o malesa. I per l’altra, i és l’accepció que més necessitem avui en dia, com l’ànim. La cultura, precisament,  pot ajudar-nos a tenir moral, motivar-nos, i segons assegura Victòria Camps és més efectiva que la teoria i la mateixa filosofia. Un exemple: El famós discurs ‘I have a dream’ que va pronunciar Martin Luther King va fer més per instaurar els drets civils que qualsevol explicació teòrica que volgués justificar per què ens hem de considerar iguals els uns als altres.

La catedràtica va començar el seu discurs constatant que potser no és casual que l’ètica i la tragèdia,-l’art dramàtic-, naixessin al mateix temps: segle V aC. El missatge de les obres d’Èsquil, Sòfocles o Eurípides era semblant al que proclamaven els seus polítics contemporanis, però el que canviava era la manera de transmetre’l. Aquestes tragèdies suscitaven unes emocions als espectadors que tenien com a efecte la mimesi (imitació) i la catarsi. És per això que Camps assegura que l’art és una altra manera, i molt efectiva, de donar moral a les persones en els dos sentits de la paraula. Els ensenya on està el bé i el mal però també els anima. Tant és així que alguns filòsofs han declarat que la novel·la, el teatre i el cinema han substituït el sermó com a instrument de canvi social.

Tot i així, són molts els filòsofs i teòrics que han intentat desprestigiar la ficció. Un d’ells és Plató. A La República, per exemple, fa fora els poetes de la ciutat ideal perquè “enganyen, s’inventen personatges, històries i mites, i ensenyen a les persones a imitar el mal (que és més atractiu que el bé)”. Tampoc la religió veia amb bons ulls la ficció. I si ho feia l’utilitzava a favor de les seves creences, com va fer el  cristianisme. A principis de segle XX va aparèixer una crítica revolucionària de l’art que assegurava que la ficció aliena els éssers humans dels conflictes. Albert Camus responia a aquestes acusacions amb una anècdota que recull a L’homme révolté: Un dia Balzac estava en una tertúlia amb amics, parlant de política i altres coses importants quan de sobte els diu “Bé, deixem això i parlem de coses serioses”. I és que la seriositat en la ficció té una capacitat de suggerir i colpir molt més gran que el discurs més teòric. I el teatre ha d’aprofitar aquest impacte emotiu que el coneixement racional no té. Parafrasejant Nietszche “en lloc del jutge i el repressor el que necessitem és el creador”.

Ara bé, això vol dir que el teatre ha de tenir una funció educativa? Victòria Camps no ho té tan clar. D’entrada apunta, molt assenyadament, que cada cop fa més por parlar d’educació i ens recorda que diferenciem cultura d’educació tot i que haurien d’anar juntes, ja que la cultura és pedagogia.

És evident que el teatre ajuda a construir una certa sensibilitat moral ètica però la seva funció no és aquesta. Els lectors i espectadors, per exemple, no descobreixen què és la hipocresia amb El tartuf sinó que, per detectar-la, han de saber què és. És a dir, cal un coneixement previ del que es transmet a través de l’educació. Això sí, l’obra de Molière explica millor que qualsevol altra cosa què és ser hipòcrita. En definitiva: reforça el coneixement moral. Les arts escèniques, doncs, actuen en certa manera com a servei públic, ja que alimenten la dimensió espiritual de l’home. No sucumbeixen a la tirania del mercat i la immediatesa sinó que el teatre és capaç de superar aquesta dictadura del consum i el temps frenètic. És un tipus d’art, com llegir una novel·la, que requereix silenci i un ritme més lent.

Però què fem amb l’elefant que hi ha enmig de l’escenari? Què fem amb la crisi del teatre? De què serveix aquest debat, reflexiona Victòria Camps, si la cultura en general està en crisi? A Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, Jordi Llovet ja denunciava que cada cop hi ha menys cultura humanística, una cultura que adorna la persona, sí, però que no serveix de gairebé res. I la crisi del teatre, segons Camps, és una expressió més de la crisi econòmica i de les humanitats.

Solucions? La catedràtica creu que cal canviar el sistema des de dins i fomentar l’esperit crític. Això sí, no oblida que cal més protecció i actualment s’estan retallant els aspectes de la realitat que són més vulnerables. De fet, conclou, “si no hi ha protecció de la cultura és perquè no creuen en el seu valor”. O potser sí, potser saben el poder que té però necessiten ovelles i no ciutadans. Però aquest ja és un altre debat…

Anuncios