Un aire de família

Un aire de família. Foto David Ruano

Un aire de família. Foto David Ruano

La família és un tema recurrent en la ficció, potser perquè tots en tenim una i per tant ens és fàcil empatitzar-hi. Un aire de família se n’aprofita i ho converteix en la seva millor,i gairebé única, carta. Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri signen una comèdia coral, amb pocs gags, petites trames allargassades i un senzill fil argumental. I tot i així aconsegueixen que reconeixem els seus personatges i la dinàmica familiar. Qui no té un tiet arrogant? Que potser hi ha alguna família sense un bufó o una bala perduda? Són tòpics però segueixen vigents encara que passin els anys i les generacions.

L’obra, doncs, parla d’una família qualsevol plena de rols preestablerts dels que és impossible alliberar-se. Una família que, com moltes altres, es reuneix un cop a la setmana encara que no tinguin res a dir-se. Aquest és el punt fort i alhora feble de l’espectacle. La reunió familiar s’assembla força a les nostres i reconeixem els personatges i fins i tot hi haurà qui s’hi identificarà, però què sabem més enllà de l’adjectiu que els defineix? Gairebé res. Els hi falta objectius, recorregut dramàtic. Només el que interpreta Francesc Orella aconsegueix superar el tòpic i escapar una mica de la buidor. Ell és l’autèntic protagonista, la víctima del drama, i davant de tants personatges inactius no podem evitar fixar-nos-hi. A més de gaudir de la seva vis còmica i fins ara poc explotada de l’actor.

El principal problema de l’espectacle, però, és la falta de conflictes i acció. El que ens presenta a Un aire de família són un seguit d’anècdotes allargassades típiques d’un serial televisiu de diumenge per la tarda. Un retrat encertat de la dinàmica familiar, tot i que un pèl tou, que es sosté gràcies a una identificació inicial i a un brillant repartiment. Tenint en compte que tant Jaoui, Bacri i el propi director de l’espectacle,- Pau Durà-, són actors abans que directors no és absurd pensar que estem davant d’un text al servei de l’intèrpret. És més, dóna la sensació que l’actuació de tots ells, principalment de Cristina Genenat, Maife Gil i el ja esmentat Orella, supera la dimensió dramàtica del personatge que interpreten.

Tot i els inconvenients exposats i que ni tan sols és una comèdia que encadena un gag rere un altre, el cert és que Un aire de família funciona força bé com a entreteniment lleuger. Haurà de competir amb El crèdit de Jordi Galceran i Sergi Belbel, però té tots els punts per ser una de les comèdies de la temporada. Com a mínim fins que tornin Els Feréstecs. I de ben segur que satisfarà la necessitat gairebé compulsiva de riure que semblen tenir alguns espectadors quan van al teatre.