Nit de ràdio 2.0

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Nit de ràdio 2.0. Foto Sala Flyhard

Va néixer el 2011 a la Sala Flyhard i un any després va fer temporada a La Villarroel, on ara hi ha tornat durant el mes de juliol. Nit de ràdio 2.0, escrit i dirigit per Cristina Clemente, és un d’aquests muntatges que haurien de tornar cada any. Un entreteniment intel·ligent i amb contingut, fresc i divertit que ens atrapa des del primer moment. Només fins avui dimecres a La Villarroel.

Els protagonistes de Nit de ràdio 2.0 treballen en un programa de ràdio de matinada que ajuda a la gent a trobar coses, tot i que el que realment volen és presentar un programa de tardes.  La becària (Alícia Puertas) però, aprofitarà aquella nit per demostrar que no només sap servir cafès i a poc a poc,-i gràcies a unes lúcides metàfores digitals que van prenen profunditat-, descobrirem com són i què desitgen els membres del programa. Cris Clemente ha creat una obra senzilla, àgil i rodona. Res hi sobra, res hi falta. Tot està ben tramat, però la veritable columna de la història són els personatges. Propers, ben construïts i amb una forta càrrega emocional. Dit d’una altra manera: persones amb qui tots ens identifiquem i, per tant, empatitzem. I aquest és, precisament,  un dels punts forts de les obres de Clemente. Són muntatges honestos i sincers que no aspiren a ser més del que són.

Tot i la posada en escena forçosament estàtica,-l’acció gira al voltant d’una taula de l’estudi de ràdio-, Clara Cols, Sergio Matamala, Pablo Lammers i Alícia Puertas aconsegueixen mantenir la tensió i captivar-nos. Potser es perd la sensació de proximitat que oferia la Sala Flyhard, però és una diferència que només notaran els que la van veure fa dos anys.

Les noves tecnologies i les xarxes socials formen part del vocabulari de Nit de ràdio 2.0 i, a més, són el principal engranatge de la comèdia. Per això és un encert fer que el director del programa (Pablo Lammers) no capti la terminologia, ja que ajuda als espectadors menys digitals a no perdre’s entre metàfora i metàfora.  La resta de referències són ben conegudes per tots i gairebé formen part de l’imaginari col·lectiu: Jordi Basté, Quim Monzó o Pep Guardiola. Ja ho diuen: per ser universal cal anar al més proper. I espectacle rere espectacle Cris Clemente demostra que ho sap molt bé.

Anuncios