Assajar és de covards

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Assajar és de covards. Foto Aída Pallarè

Dilluns 3 de juny. Dos quarts de nou del vespre. Una vintena de persones puja a Àtic, agafa una cervesa i s’asseu. Som els conillets d’índies. Els valents. Els primers a experimentar i gaudir d’aquesta jam d’actors. Seiem en butaques, cadires i coixins a terra. I ens comportem, tal i com ens demanen les organitzadores,-la Rocío Manzano i la Raquel Loscos-, com si fóssim a casa nostra. Benvinguts a Assajar és de covards. Una trobada on dramaturgs, actors i espectadors posen en comú les seves creacions.

L’espectacle té dues parts ben diferenciades. En la primera els actors (Sara Sansuán, Miquel Rey i Patrick Martino) llegeixen dos textos breus d’autors catalans contemporanis. Els escollits són Martingala de Joan Yago, una comèdia amb ecos de Pretty woman i final inesperat, i La subhasta de Marc Torrecillas una peça ben àcida i actual. Després d’una breu pausa amb música en directe,  són els espectadors (els qui ho vulguin, és clar) els que passen a interpretar fragments de les obres. “Volíem que fos una trobada de gent apassionada pel teatre, amb ganes de conèixer gent nova, nous textos i és clar, gaudir d’una estona de bona música” explica Rocío Manzano.

El que mou Assajar és de covards és, sobretot, la voluntat de crear noves xarxes. A cada sessió s’intentarà reunir dramaturgs, actors i músics que encara no es coneguin i que, per tant, integrants de diferents companyies teatrals formin part d’un mateix projecte. I alhora és una doble oportunitat per a donar-se a conèixer a públic i programadors. A més, els dramaturgs (catalans i contemporanis) poden presentar aquells textos que guardaven dins un calaix o fins i tot provar com reacciona el públic davant d’alguna escena d’una nova obra. I tot, és clar, “sense oblidar que venim a passar una bona estona” ressalta la Rocío.

Assajar és de covards està molt lligat al naixement d’Àtic 22, aquesta sala “clandestina” del Paral·lel que aposta per renovar l’experiència teatral amb propostes peculiars i innovadores com ‘Fer sonar una flor…malgrat tot’. De fet, la proposta de fer una jam d’actors va néixer,-i començar a créixer!-, al bar del costat del Tantarantana durant les reunions inicials d’Àtic 22. “Si funciona amb el jazz, per què no amb els textos?”  va preguntar, llavors,  la Raquel Loscos. I com en el cas de la música, cada sessió serà diferent. Nous autors, nous intèrprets, nous músics i evidentment nou públic. La propera jam tindrà lloc el proper 17 de juny i estarà plena de sorpreses. Tot i que és una proposta pensada especialment perquè els espectadors siguin de la professió,-per això es fa en dilluns-, qualsevol pot pujar, triar un personatge i llegir les rèpliques. I sense assajar, és clar. Que assajar és de covards

Anuncios

Els guapos són els raros

Els guapos són els raros d’Enric Cambray és un muntatge fresc, original i divertit que reflexiona sobre l’èxit, el fracàs i la crueltat d’una societat que en el pati de l’escola ens divideix en guais o losers. El podeu veure al Teatre Gaudí de Barcelona.

els raros. Foto Teatre Gaudí

Els guapos són els raros. Foto Teatre Gaudí

 Des de ben petits ens obliguen a competir, a participar en una cursa constant patrocinada per la societat. Hem de ser els millors en matemàtiques, els que llegeixen més ràpid, els més atlètics. I a la primera volta ja ens han estigmatitzat i reduït a un adjectiu. L’empollón, el friqui, el popular o el simpàtic.

En Bernat, en Marcel i en Toni són tres nerds que farts dels fracassos i les humiliacions decideixen acceptar una aposta dels guais i intentar deixar enrere l’etiqueta de loser abans d’acabar l’institut. Els guapos són els raros és un text fresc, divertit i ple de referències populars. Un divertimento àgil i modern que tot i que s’acaba desinflant per culpa d’una dramatúrgia un pèl difusa aconsegueix tocar-nos i arrencar-nos més d’un somriure. I això és gràcies, principalment, a en Bernat, en Marcel i en Toni. Cambray ha creat tres personatges vius, de carn i ossos, perfectes antiherois entranyables amb qui ens podem identificar. Un mèrit que lògicament no seria possible sense uns brillants David Anguera, Ricard Farré i Martí Salvat, que broden els seus personatges.

Tanmateix, el gran encert del muntatge és la posada en escena. Cambray aposta per interactuar amb el públic i fer-lo participar en l’espectacle. Una decisió que proporciona ritme i agilitat al muntatge. Anguera, Farré i Salvat no només trenquen la quarta paret i es dirigeixen als espectadors en múltiples ocasions sinó que fins i tot tallen l’acció i fent ús de recursos totalment cinematogràfics veiem com l’escena “es rebobina”. O interrupcions com les que provocava Guillem Clua a Smiley per explicar-nos què és un hashtag.

Estem davant d’un muntatge que tot i ser per tots els públics sembla estar destinat a un target d’edat molt concret. I no només pel llenguatge o la modernitat que respira l’obra, sinó també per l’encertada escenografia d’Anna Adrià. Un garatge que ens transporta a principis dels anys 90, tot i els elements actuals, com l’últim MacBook. Aquesta ambigüitat  aconsegueix ampliar el target d’edat dels espectadors. És evident que els més joves riuran amb l’espectacle i no s’avorriran ni un minut (un dels temors, crec, més freqüents en els adolescents a l’hora d’anar al teatre). I si ho fan es poden dedicar a identificar les cançons de Manel “amagades” en el text, ja que sovint els protagonistes en parlar utilitzen versos de les cançons del grup. Per altra banda els nascuts a la dècada dels vuitanta, com el propi Cambray, es trobaran amb un univers que els és familiar. Televisions de tub, coreografies dels Backstreet Boys o els ous Kinder.

Els guapos són els raros ens parla de l’èxit i el fracàs i ho fa des del context més col·loquial i precisament per això universal:  el pati de l’escola. Abans i després de l’institut ens han obligat, conscient o inconscientment, a ser els millors i a destacar. Però la competició més bèstia i cruel té lloc a les aules, des de l’escola fins a la universitat. I això és així ara i fa deu, quinze o vint anys. L’únic que canvien són els noms. Popular o marginat. Guai o loser. I si hi ha un nom que no hem d’oblidar és el d’Enric Cambray. Amb més encerts que errors Els guapos són els raros ens deixa amb ganes de més i ens obre les portes de  l’univers d’un nou dramaturg que s’entreveu d’allò més interessant.

 

Publicat a http://www.nuvol.com

Crònica de la gala dels Max “en català o valencià”

Premios Max

Premios Max

Un any més ha tingut lloc la Gala dels Premios Max. I tranquils res ha canviat. Són els mateixos guardons centralistes i endogàmics de sempre. Enguany, però, amb més hipocresia que mai. Mentre tots i cada un dels premiats reivindicaven el paper de la cultura, els Premios Max segueixen reduint el teatre que es fa a Catalunya a una sola categoria: la de teatre en català i valencià (i encara “sort” que no han afegit el lapao). Un teatre que, tot i que com diu Elisa Díez a Tongo a los Max, és el segon en importància a Espanya. En canvi, a jutjar per la gala d’ahir qualsevol diria que ja hem obtingut la Independència i no som més que un tros de terra al nord est de l’estat. Per què quan un esportista català guanya qualsevol guardó per la caverna mediàtica espanyola passa a ser espanyol i en canvi ahir ningú va mencionar la gran Anna Lizaran? Ara hauria de ser el moment de fer pinya, lluitar per la cultura, reivindicar-la. I deixar que la política deixés de dominar el teatre. Perquè sí, no ens enganyem. Reduir el teatre català, basc i gallec a una única categoria és política. Que la gran majoria (per no dir tots) dels espectacles premiats siguin de Madrid també és política. I no acceptar textos si els autors no són socis de l’SGAE també és política. És clar que potser m’equivoco i tot això és cultura. Però jo, com Cathy Ytak crec que el teatre pot ser vida i per mi un gran autor és aquell que ha aconseguit emocionar-me. I això és possible en castellà, català, basc, gallec o rus. Perquè, i cito a Ytak “el teatre pot ser la vida”.

 

Llibertat!

Llibertat! / Foto David Ruano

Llibertat! / Foto David Ruano

Som racistes? La resposta sol ser no. Ara bé, t’agradaria que la teva filla es casés i tingués fills amb un hindú, un negre o un marroquí? O posats a triar millor que ho fes amb “un de casa”?  Quan sortia del pis per anar a veure Llibertat! la dona de neteja de la comunitat, andalusa per cert, em va aturar i em va demanar que li firmés el comprovant, ja que abans sempre ho feien els del bar de sota però ara “són d’allà, no d’aquí”.  I ja asseguda a les butaques de la Sala Petita del Teatre Nacional no vaig fer més que comprovar, esfereïda, l’actualitat i fins i tot vigència d’aquest text de Rusiñol escrit fa més d’un segle. Tenim mòbils, ordinadors, iPads i caminem cap a la Independència però potser no hem canviat tant.

Llibertat! és una comèdia irònica i punyent que sorprèn per la seva contemporaneïtat. Un poble de Catalunya, de principis de segle XX, que rep de mans d’un indiano un nen negre i decideixen quedar-se’l. Adoptar-lo per “fer-lo una persona” i ensenyar-li el que és la llibertat. Aviat, però, i gràcies a una encertada posada en escena de Josep Maria Mestres que ens recorda a Bienvenido Mr Marshall, ens adonem que tot són paraules buides. I ho fem a través d’una comèdia plena de crítica social amb pinzellades d’humor negre d’allò més berlanguianes, com quan l’Indiano, que és nomenat fill adoptiu de poble, -del qual fa anys que va marxar i oblidar per fer fortuna a l’estranger-, els diu, mentre se’n torna a Amèrica, que ja els enviarà el seu cadàver.

Les Hijas de María i la resta d’habitants del poble es defineixen com a homes lliures, democràtics i tolerants. Aviat, però, descobrim que el que creuen que són no es correspon amb la realitat. Entre riures i rialles advertim un poble que disfressa el racisme amb paraules grandiloqüents. Adopten el negrito però per ells no és res més que una atracció de fira. Un Floquet de Neu.

Passen deu anys i el nen creix sota els lemes de llibertat, igualtat i fraternitat fins a convertir-se en en Jaumet Negre. Un jove que tot i que comença a adonar-se de la hipocresia de la gent que l’envolta decideix fer un pas i demanar la mà de Florentina. I és aquí on se’ns revela tota la veritat. El van adoptar, sí, però no integrar. Viu amb ells però no és “de casa”. I és a partir d’aquí que el muntatge es precipita ràpidament sense gairebé deixar-nos temps a digerir, fins a un tercer acte previsible. Per tal d’evidenciar que aquesta Catalunya de principis de segle XX no es diferencia gaire de l’actual Josep Maria Mestres decideix situar la història a la realitat. Per què no deixar que sigui l’espectador el que arribi a la conclusió que seguim disfressant el racisme amb paraules buides?

És una decisió que tot i que a bona part del públic no va molestar, personalment crec que resta força a l’original de Rusiñol. Un text suficientment trencador que probablement encara farà sentir incòmode a més d’una persona. Sovint pensem, o ens agrada pensar, que no som racistes. Però potser la raça encara és una barrera. La dona de la neteja de la meva comunitat possiblement ha comprat més d’una vegada en un supermercat regentat per pakistanesos, menjat un shawarma o comprat alguna peça de roba a una parada marroquí del mercat. Però prefereix que sigui jo qui li firmi el comprovant perquè “sóc d’aquí”. Sóc de casa. Una anècdota que no només confirma la vigència d’aquesta obra poc coneguda de Santiago Rusiñol sinó que evidencia la necessitat d’exhibició d’aquesta adaptació de Josep Maria Mestres.

Publicat a http://www.nuvol.com

Tala

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill a Tala. Foto Sala Beckett

Gonzalo Cunill captiva, ens embolcalla amb la paraula de Thomas Bernhard i es fa escoltar. Amb un to de veu suau i sense gaires variacions de ritme transforma la Sala Beckett en un espai íntim. Domina l’escenari i se’l fa seu. Tala, dirigit per Juan Navarro és un muntatge arriscat, honest, valent i necessari que et deixa clavat a la butaca amb ganes de més. De més Thomas Bernhard a la cartellera barcelonina, de més muntatges sincers creats amb ganes i il·lusió i sobretot, de més Gonzalo Cunill. Es pot veure a la Sala Beckett fins el 5 de maig.

Tala és un monòleg força autobiogràfic on Bernhard, com era habitual en ell, critica de forma mordaç l’escena cultural i burgesa de la Viena dels anys vuitanta.  El retrat és tan cru i sincer que la novel·la, publicada l’any 1984, va ser denunciada, prohibida i retirada de les llibreries immediatament. Assegut en una butaca d’orelles, l’alter ego de Bernhard narra les seves sensacions i  destrossa tots i cada un dels intel·lectuals de l’alta societat durant un sopar “artístic” al que ha estat convidat.  Un sopar ple de màscares, d’artifici i de mentida amb un convidat d’excepció: l’actor del Burgtheater que triomfa amb L’ànec salvatge d’ Henrik Ibsen. Bernhard, des de la seva butaca d’orelles es converteix en un observador impecable que ens narra, a través de la repetició, l’obsessió i l’humor negre la petulància i superficialitat característica de la societat vienesa que el rodejava i de la qual mai no va poder escapar. Una crítica de la que ell forma part. Ara bé, en el muntatge teatral el veritable epicentre no és el matrimoni Auersberger sinó el personatge de Joana. El suïcidi de Joana, una actriu i coreògrafa fracassada, serveix d’excusa per celebrar el sopar i retrobar-se amb el passat però també fa de Tala un dels textos més sensibles de l’austríac.

La posada en escena és arriscada. Hi ha massa poc moviment, massa estaticisme i durant els primers vint minuts l’actor està allunyat del públic. L’escenografia, totalment simbòlica, es basa principalment en uns quants palets amb ampolles de cava buides, una catifa i la famosa butaca d’orelles. I al fons, una pantalla que ens anirà projectant unes peces audiovisuals encara més simbòliques i plenes de preguntes. Calia afegir res a un text ja de per si punyent? Els simbolismes més aviat asfixien, atabalen i distreuen a l’espectador. Tanmateix, l’adaptació és tan brillant que permet que ens oblidem d’aquests detalls i gaudim del text.

Gonzalo Cunill construeix un Bernhard sorprenentment humà, intens, afligit i amb un punt de tendresa que ens atrapa. Una interpretació que convenç, sense histrionismes ni pujades de to i que ens deixa clavats a la butaca. L’objectiu de Cunill era ser un bon vehicle,-el millor-, per la paraula de Thomas Bernhard. I ho ha aconseguit. Un espectacle intens i valent que al final, i a corre-cuita, ens regala un bri d’esperança. Teatre en majúscules.

Publicat a http://www.nuvol.com

Contra l’amor

Contra l'amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor. Foto La Seca Espai Brossa

Contra l’amor ens incomoda i ens omple de preguntes, ens atrapa i emociona. Un muntatge intel·ligent, “gamberro” i punyent. Un teatre necessari i ple de veritats que se’ns claven com ganivets. Contra l’amor tanca la trilogia que Esteve Soler va començar fa sis anys amb Contra el progrés i Contra la democràcia i que ja s’ha traduït a nou idiomes. Estarà a La Seca Espai Brossa fins el 12 de maig.  A més, la trilogia sencera es podrà veure íntegrament els diumenges 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

Amb els Contra Soler pretén fer una crítica, -un retrat sincer, de fet-,de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. A Contra la democràcia (Festival Grec, Sala Beckett, 2011) utilitzava el Grand Guignol per reflexionar sobre l’absència de representació política. Aquí també ens presenta una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler, com Bertolt Brecht en el seu moment, abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l’amor en un producte? Estimem, som egoistes, o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l’amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.

Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb la que brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.

La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia low cost. Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música, -tot un recopilatori de cançons d’amor-, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I, si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.

Aquesta temporada Esteve Soler té 18 produccions en cartell arreu d’Europa. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor ja s’han traduït a més de nou idiomes. Un èxit que, òbviament, demostra la projecció internacional de la dramatúrgia catalana. Però també ens deixa en evidència. Perquè mentre triomfa pel vell continent aquí el teníem,-i escric això amb l’esperança que canvïi-, gairebé oblidat.

Publicat a http://www.nuvol.com

Solfatara a la Sala Beckett

Solfatara. Foto de  Julio Castro Jiménez

Solfatara. Foto de Julio Castro Jiménez

SOLFATARA [geof]: Terme que designa aquelles obertures en terrenys volcànics per les quals emanen gasos a temperatura elevada (100-300°C) que es caracteritzen pel contingut elevat en SO2, el qual, en entrar en contacte amb l’aire, s’oxida i forma cristalls de sofre. Les solfatares, com les fumaroles, són emissions essencialment formades per vapor d’aigua i corresponen a les fases finals de volcans semiextingits. Aquests volcans som nosaltres mateixos.

I avui aquest volcà, aquesta Solfatara, arriba a la Sala Beckett. Una barreja,-en paraules d’un dels integrants de la companyia-, d’Annie Hall i El séptimo continente i inspirada en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina. La història quotidiana d’una parella i un petit terrorista casolà al que hauran de fer front. Després de guanyar el Be Festival de Birmingham i l’Skena Up de Kosovo, la jove companyia Atresbandes torna a casa, a la Beckett, on s’hi estaran fins al 26 de maig.

Hi ha dues coses que sorprenen d’aquesta comèdia àcida. La primera és que es tracta d’un muntatge de creació col·lectiva i, per tant, no parteixen d’un text. Només s’hi inspiren. I la segona és que cap en una maleta. Tres actors, vestuari convencional i molt poca escenografia. Teatre laboratori i a prova de crisi. Dos elements que defineixen, de moment, Atresbandes. Quedo amb la Mònica Almirall, en Miquel Segovia i l’Albert Pérez Hidalgo en un petit bar italià del barri del Poblesec on, presumptament, fan un dels millors cafès de Barcelona. Provem-ho.

Seiem a la terrassa i m’expliquen que van crear la companyia l’any 2008, quan encara estudiaven a l’Institut del Teatre. “L’Albert”, explica en Miquel,  “va proposar a la classe participar en un festival que organitzava l’Institut, a partir de l’adaptació d’’El señor café y el señor arreglos’ de Raymond Carver i els únics que vam dir que sí vam ser la Mònica i jo”. Per què teatre laboratori? Resposta a l’uníson: Estàvem saturats del teatre de text! “Els últims anys de l’Institut vam tenir una sèrie de professors que ens van motivar a expressar-nos, crear el nostre propi material”, explica l’Albert. “I t’incentivaven a ser genuí”, afegeix en Miquel. Un teatre sense barreres. El cambrer ens interromp i ens porta les begudes. Un tallat per a la Mònica, un cafè amb llet per al Miquel, un suc per a l’Albert i un cafè sol per a mi.  I és així, amb aquesta voluntat de ser genuí,  que neix Solfatara. “Volíem parlar sobre la por i cadascú va anar portant materials no dramàtics que definissin o suggerissin d’alguna manera o altre, la por. Vam parlar molt i molt i a partir d’un cert punt vam començar a assajar, a improvisar, a veure on ens portava” confessa la Mònica.

El que va marcar un punt i a part a Solfatara va ser la possibilitat de participar, ja fa uns dos anys, al Croquis de Madrid: un procés d’assaig d’obert on les joves companyies presenten uns minuts de l’espectacle (l’equivalent a un teaser en termes cinematogràfics), davant d’un públic que després els pot enviar comentaris. Si bé el muntatge s’inspira sobretot en Fragmentos de un discurso amoroso de Roland Barthes i Anatomía del miedo de José Antonio de Marina, el cert és que tot ha anat sumant i els imputs, les referències, són interminables. Des de Leopoldo María Panero a la llibertat creadora que Woody Allen demostra a Annie Hall passant per les crítiques que els van fer els primers espectadors al Croquis de Madrid.

Després d’aquesta petita estada a la Beckett,  Atresbandes continuarà presentant l’espectacle pel vell continent: Sarajevo, Luxemburg, Edimburg, Vitoria… “Intentem ser a tot arreu i allà on ens vulguin anem” diu en Miquel, i afegeix “per això és un espectacle barat i fàcil de transportar”. Tot i haver actuat a un munt de festivals i tenir el passaport ple de segells, la veritat és que es veuen obligats a tenir dues feines. “Una ens paga el lloguer i l’altre l’ànima” confessa, sincera, la Mònica. Demanem el compte i, per acabar,  els pregunto com veuen la situació que viu el teatre. Van acabar l’Institut en plena crisi i sabent que el típic circuit Sala Beckett-Teatre Nacional era inviable. “Catalunya té un teatre de gran qualitat”, opina en Miquel, “però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi. Per això vam presentar Solfatara als festivals estrangers. Ser reconegut a Europa és una bona carta de presentació als teatres d’aquí”. I per cert, el cafè molt bo. Curt, fort i un pèl amarg. Com ha de ser.

Publicat a http://www.nuvol.com

La veu de l’avi (crítica de No parlis amb estranys)

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys. David Ruano

No parlis amb estranys d’Helena Tornero és un exercici de memòria. Un muntatge emotiu, intel·ligent i necessari. Necessari perquè si una cosa ens han ensenyat bé en aquest país és a oblidar. A viure amb un silenci imposat, tapar les ferides, “tornar a començar”. No parlis amb estranys (fragments de memòria) es podrà veure fins al proper 14 d’abril al Teatre Nacional. Deu úniques funcions. La funció d’aquest divendres acollirà un debat obert al públic que comptarà amb la presència d’Oriol Broggi.

Helena Tornero ens presenta un conjunt d’històries fragmentades i aparentment inconnexes al voltant de la memòria històrica. Una estructura sorprenentment àgil (tots els relats es tanquen) i totalment justificada,–les històries d’aquest país són fragmentades–, que converteixen l’obra d’Helena Tornero en un retrat sincer d’un passat encara latent. Un retrat on, i aquest és el gran encert de la proposta, tots hi sumem. A No parlis amb estranys es trenca la quarta paret, el que veiem dalt de l’escenari no ens és aliè. És la veu dels nostres avis, el retrat dels nostres pares.Una de les claus de l’èxit de No parlis amb estranys recau en el repartiment. Mireia Gubianas, Nuria Legarda, Oriol Genís, David Vert, Àngels Poch, Maria Casellas, Òscar Castellví i Olga Cercós broden els seus personatges fent-los creïbles, naturals i dotant-los de profunditat. Sense ells seria impossible, o com a mínim difícil, la identificació tan necessària en aquesta història. És evident que el text té una gran força dramàtica, però són ells els que aconsegueixen que el muntatge d’Helena Tornero ens toqui l’ànima.

No parlis amb estranys és una mena de teatre documental amb tocs d’humor negre i números musicals. Una suma aparentment estranya però que funciona en tot moment. Encara més, no només no resta emotivitat al drama humà, sinó que en certa manera el fa més cru, més real. La comèdia, –bàsicament basada en el contrast i la construcció d’alguns personatges, com els que interpreta una gran Mireia Gubianas–, ens proporciona els moments d’alleugeriment necessaris en una història tan crua com la nostra. Helena Tornero demostra un bon domini de la dramatúrgia i combina els gèneres amb gran agilitat. A No parlis amb estranys tot està perfectament mesurat, res no hi sobra, res no hi falta.

No parlis amb estranys (fragments de memòria) forma part del projecte T6 de la dramatúrgia catalana. De fet, és el primer que no es representa a la Sala Tallers, tancada des del passat 4 de març després de l’última funció de Groenlàndia. A més, l’obra d’Helena Tornero ha estat una de les més afectades per les retallades aplicades pel Teatre Nacional de Catalunya. Disposen de la meitat de pressupost, de dates d’assaig i també d’exhibició. És per això que No parlis amb estranys té el doble de mèrit. Tot i haver de retallar pràcticament la meitat d’escenes, continua sent un muntatge gairebé rodó. Intuïm que alguns relats eren força més llargs, però es resolen tots els interrogants i es tanquen les històries.

No parlis amb estranys et pren el cor i no te’l deixa anar durant gairebé dues hores. T’incita a reflexionar, a adonar-te que les ferides són més profundes del que pensàvem. Un muntatge sincer i necessari que, qui sap, potser comença a trencar el llarguíssim silenci.

Publicat a http://www.nuvol.com

Mentre plouen bombes, crònica d’un assaig de Barcelona

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

Míriam Iscla i Emma Vilarasau. Foto David Ruano

 

La nit del 16 de març de 1938 va començar els bombardeigs a la ciutat de Barcelona. Tres dies de terror aeri, tres dies plovent bombes. Tres dies en que la capital catalana es va convertir en un “cendrer”. 75 anys després dels bombardejos, concretament el passat dilluns 18 de març, comencen al Teatre Nacional de Catalunya els assajos de Barcelona, l’obra de Pere Riera que explica la història de dues dones i una ciutat assetjada. Es podrà veure a la Sala Gran del 8 de maig al 22 de juny.

Barcelona, que retrata només un dia, el 17 de març del 1938,  és una història plena de vida, una història de família i d’afectes en ple bombardeig, explicava dilluns Pere Riera. “És una obra coral on expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de viure i mirem les estratègies que busquen per passar les hores, exorcismes contra l’horror; com el cant o el ball”, deia Riera. Les protagonistes són dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que se separen en la preguerra perquè prenen una posició política i ètica diferent. És com si fòssin dues cares d’una sola dona, o dues cares d’una sola ciutat com Barcelona, apuntava Sergi Belbel.

Curiosament, quan s’estreni Barcelona el proper mes de maig, farà gairebé tres anys del debut de Pere Riera al Teatre Nacional amb el T6 Lluny de Nuuk. Sergi Belbel explicava el passat dilluns que la lectura de Barcelona, possiblement l’obra més madura del canetenc, va ser una revelació i va definir a Riera com un clar deixeble de l’actual premi d’honor de les Lletres catalanes,  Josep Maria Benet i Jornet. “Per primera vegada un autor jove agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d’on venim. A Barcelona hi ha ecos d’Àngel Guimerà, de Sagarra i de Benet i Jornet, i Riera ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic i ens reconcilia amb la tradició, alabava Belbel. “No n’era conscient quan ho escrivia,- confessava honestament Pere Riera-, però sóc un autor català, que ha llegit teatre català i l’ha sentit com a propi i suposo que es nota”.

A més d’ecos al patrimoni dramatúrgic català, segons Belbel a Barcelona també hi ha paral·lelismes amb la darrera pel·lícula de George Cukor, Riques i famoses, que tracta de dues íntimes amigues de l’escola que es retroben al cap de vint anys, i el conegut musical Somriures i llàgrimes perquè ens explica i ensenya la segona guerra mundial des de dins d’una família.

Després de l’èxit de Desclassificats, de la qual s’està rodant una tv movie per a TV3 amb Emma Vilarasau, Abel Folk i Toni Sevilla, aquesta temporada ja hem pogut veure dues obres de Pere Riera. Red Pontiac, de la qual n’hem parlat a Núvol, i la catalanoargentina El don de las sirenas a la Sala Beckett. Uns muntatges àgils i per a tots els públics on Riera demostrava un gran domini de la dramatúrgia.  Ara, amb Barcelona, ens ensenya una part de la nostra història, de la nostra memòria i,-per què no?-, del nostre present.

 

 

 

 

L’onada

L'onada. Foto Ros Ribas

L’onada. Foto Ros Ribas

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40. Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més molt interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.

L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia aprés més sobre la segona guerra mundial i el periode d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.

Publicada a http://www.nuvol.com